Maria del Carme Banús: "Soc 'matchmaker' perquè no volia que a la gent li costés tant trobar parella com a mi"

BarcelonaMaria del Carme Banús (Alcover, 1953) fa més de tres dècades que es dedica a unir parelles. Ella és matchmaker, una versió moderna de la figura tradicional de la matrimoniera. A mitjans dels 90 va fer un gir radical a la seva vida professional i va fundar Samsara, una de les poques agències matrimonials que hi ha a Barcelona.

Com arriba una persona a ser matchmaker?

— Jo era secretària de direcció. M'agradava la meva feina i tenia una vida satisfactòria, fins que vaig fer 40 anys. Llavors, no sé si va ser la crisi dels 40, em vaig començar a preguntar si allò era tot, si tota la vida em continuaria dedicant al mateix. I com més temps passava, més frustrada em sentia de fer la feina que feia. Va arribar un punt que estava tan cansada que vaig dir "vull fer una feina que m'agradi tant que els diners no siguin el més important". I aleshores, quan va passar això, vaig dir que volia ser el camí més curt i segur per trobar parella. Ho vaig sentir com un mandat o una crida, i la veritat és que això devia ser a finals d'octubre, i al desembre ja demanava la liquidació a l'empresa. Vaig començar el dia de Sant Valentí perquè vaig pensar que el que comença bé, acaba bé. Jo en aquell moment portava un grup de singles [solters] i quan vaig explicar que volia muntar una agència molts d'aquests amics em van ajudar.

El grup de singles ja era per muntar cites?

— Nosaltres ens reuníem els dissabtes per anar a sopar i a ballar, i els dijous per sopar i escoltar una conferència. Allà vaig veure que venien moltes persones solteres que volien conèixer gent. Això segurament va ser un dels motius que em va empènyer a obrir l'agència. Un altre factor important és que a mi sempre m'havia costat molt trobar parella. Aleshores vaig pensar que no volia que a altres persones els costés tant com a mi, no volia que els resultés tan pesat. Quan tenia 36 o 37 anys m'hauria encantat ser mare, però van passar els anys i quan me'n vaig voler adonar ja en tenia 40. Quan vaig trobar l'home de la meva vida en tenia 45. Ell no tenia fills, jo tampoc, i vam tenir tota la vida per nosaltres. Ens ho vam passar molt bé, però aquell anhel que m'hauria agradat complir no va poder ser. Jo no volia que els passés això als meus clients.

I per ser matchmaker s'ha de ser romàntica o més aviat pràctica i realista?

— Jo soc una romàntica empedreïda. De nena sempre estava amb històries d'amor. Jo vinc d'un poble molt tancat [Alcover] i sempre tenia la il·lusió de sortir del poble perquè em quedava petit. Els llibres sempre m'ajudaven a somiar amb altres realitats. Alhora, però, tinc una part més realista, de persona que s'ha fet a ella mateixa, molt formigueta. Vaig sortir del poble amb 22 anys, amb el certificat d'estudis primaris. Vaig arribar a Barcelona, vaig fer l'examen d'accés a la universitat de majors de 25 anys, vaig fer una carrera i m'he anat formant. Aquesta filla que a mi m'hauria agradat tenir i que, pel que sigui, no era el meu destí, ha sigut la meva empresa. Crec que tinc molt més que una feina, tinc una missió de vida.

Es va formar al Matchmaking Institute de Nova York. Què hi va aprendre, allà?

— L'estil de fer matchmaking nord-americà és molt diferent del que fem nosaltres. Has vist la pel·lícula Materialists? Doncs així és com funciona realment als Estats Units. Allà fan love hunting [cacera de l'amor]. L'empresa té una sèrie de noies que van a llocs de solters a buscar candidats. Com que s'han de pagar totes aquestes persones que estan treballant per buscar parella al client o la clienta, s'ha de cobrar molt. Jo no crec en aquest tipus de matchmaking. El nostre èxit és que només presentem persones que són clientes, que estan compromeses i que volen una relació estable.

A l'hora d'ajuntar parelles, es fixa més en el romanticisme o en coses pràctiques?

— Jo en la vida privada puc ser molt romàntica, però en l'empresa soc una professional. Els nostres clients primer fan una entrevista amb un psicòleg i després jo sempre em reuneixo amb ells. Vull conèixer tothom perquè jo soc la persona que mira qui presentem a qui. Soc qui coneix a tothom. Alguna vegada quan tinc algú al davant ja em ve al cap alguna persona que li puc presentar. Normalment, quan passa això, s'agraden, però no sempre passa així. Com ho fem per saber qui pot agradar a qui? Nosaltres tenim moltes dades: què demanen les persones, què diu el psicòleg, un test de personalitat, la meva percepció de la persona. És com un còctel, perquè també hi ha un punt que s'han d'agradar com a parella. Nosaltres els donem les dades perquè es coneguin i després ells ens han de retornar els seus comentaris. Durant un any treballem perquè puguin trobar parella.

Quin perfil de clients teniu?

— Doncs és molt transversal, començant amb persones de trenta-pocs. Fa pocs dies vam haver d'aconsellar a un senyor que no s'inscrivís. Feia vint anys s'havia inscrit i havia trobat parella, però ara s'havia quedat viudo amb 85 anys. Són edats molt extremes per a les quals tenim poques persones a la base de dades. Les franges d'edat que més tenim són de 37 o 38 anys fins a 60. El denominador comú de les persones que venen aquí és que tenen una edat i tenen ganes de formar una família, o han tingut una vida de solters en què s'ho han passat molt bé i en un moment determinat diuen "m'agradaria compartir".

Canvien molt les peticions depenent de si s'és home o dona?

— A veure, als homes els agrada una noia que sigui jove i maca, això no canvia. Aquest matí parlava amb un client i em deia "estic acostumat en el meu entorn a tenir secretàries molt jovenetes i molt maques". Ha acceptat la presentació d'una persona que és només cinc anys més jove que ell, una persona estupenda, i crec que es poden agradar. Però, per si de cas, una mica més jove. Tothom demana una mica més jove però si jo veig que dues persones es poden agradar normalment els truco. Per prendre un cafè no hi perds res i hi pots guanyar molt. L'edat no és només l'edat del DNI sinó que a vegades també és l'edat de com et trobes tu, de quines inquietuds tens, de què fas. Amb això vull dir que l'edat és un requisit orientatiu però no és el que pot fer que a tu t'agradi o no una persona.

Hi ha requisits d'estatus social?

— Pot haver-hi de tot. Si una persona té un determinat estatus social li ha d'agradar molt l'altra persona perquè s'hi senti còmoda. Quan hi ha molta diferència d'estatus pot ser una relació molt apassionada perquè hi ha molta química, però costa molt més de consolidar. És una relació de molt aprenentatge, has de comunicar-te molt. Totes les investigacions que s'han fet arreu del món diuen que com més coses tinguin en comú dues persones més possibilitats hi ha que la relació es consolidi amb èxit.

Fa 31 anys que treballa unint parelles. ¿Ha vist una evolució en la manera en què ens relacionem afectivament?

— Les persones que venen aquí volen estimar i ser estimades. La societat ha canviat moltíssim, però la persona que ve aquí busca una relació de parella.

Però potser la finalitat ja no és el matrimoni?

— A mi hi ha una cosa que no m'agrada gens de la meva feina i és que estem en el sector de les agències matrimonials, no hi podem fer res. Quan vam començar l'any 1995 venien persones bastant joves, que havien fet la carrera, el màster i tenien una bona feina. Llavors la societat els demanava casar-se i tenir fills. Era gent que no estava acostumada a sortir i venien al lloc on sabien que podien trobar parella. Però després de la llei del divorci també teníem gent que venia i ens deia: "Jo ja he estat casada però crec que em mereixo tornar-me a enamorar". Ho deien com sentint-se culpables per venir fins aquí. Ara les aplicacions han fet que es normalitzi la nostra feina. Recordo que les primeres persones que venien i ens deien "mai a la vida m'hauria imaginat venir a una agència matrimonial". Encara hi ha la idea de l'amor romàntic, aquesta idea que l'amor l'has de trobar a la cua del súper o del cinema. Quan això no passa, et vas frustrant i penses que passa alguna cosa amb tu. Això no és així. A mi m'agrada molt recordar una frase que deia Antonio Lara: "Aquesta societat ens dona moltes oportunitats per fer l'amor, però molt poques per enamorar-nos".

Han sobreviscut a les aplicacions. Ara sembla que van de baixa. La gent se n'ha cansat?

Va sortir una notícia que deia que a la Borsa de Nova York les accions de les empreses d'aplicacions de cites havien caigut en picat. Hi ha un cansament. Quan les aplicacions van sortir va ser un tsunami: tu, des de casa, amb el teu mòbil, podies dir "aquesta sí, aquesta no". Al principi era la panacea. Si totes les persones que estiguessin a les aplicacions volguessin parella i diguessin la veritat, i no fos gent que busca altres coses, seria una bona pel·lícula. Però hi ha entrat tothom, gent de tota mena. Una clienta explicava l'altre dia que havia estat a Tinder i va conèixer 15 candidats i cap d'ells era el que deia que era.