Plora al metro, en un vagó desangelat per les deshores. Està molt cansada i voldria arribar sense haver de fer el trànsit, ni tan sols moure’s de lloc. Però encara té una mica de consciència per saber que això també és impossible. L’estómac, que té regirat de fa dies, puny amb força. A casa l’espera l’home, que li ha escrit un missatge. El nen dorm de fa estona.

Ha sortit de l’hospital com un autòmat i no sap on buscar una mica d’esperança. Mira les altres dues persones que té més enllà, alienes a tot. Riuen, s’expliquen coses en veu baixa. Observen divertides alguna cosa a la pantalla del mòbil. A quatre seients de distància un home amb un uniforme descordat i cara d’esgotat també mira el seu propi reflex a la finestra del vagó. Es troba un pèl fora de lloc a la cella i se l’arrenca d’una estrebada. Ella es demana com la vida sempre segueix endavant, fins i tot quan s’encalla en un carreró sense sortida. Com el carreró on és ella, ara.

Una veu que sona massa emocionada per l’hora que és anuncia la pròxima parada, que és la seva. S’aixeca. Se sent una mica marejada amb el balanceig del metro. Nota com grinyolen els frens sota els seus peus a l’arribada de l’estació. Abans de sortir del metro treu el mòbil de la butxaca de la jaqueta. Tecleja al marit: "Ara vinc".

Aleshores envia un altre missatge a un altre número:

"Necessito una abraçada teva".

Trenta segons després rep la resposta: "T’espero".

Camina de pressa pel carrer mullat que ha acabat de deixar el camió de la brigada de neteja mentre pensa el que li han dit els metges amb aquell llenguatge escèptic i esquerdat que fan servir quan volen prendre distància amb el pacient. Quan no hi ha res a fer. La seva mare s’està morint. És qüestió d’hores, potser de dies, però pocs, no prou. Fins que el cos aguanti, li han dit. Aquell cos que li ha servit de mirall i de recer tantes vegades, aquell cos on s’ha abraçat de manera cada vegada més conscient a mesura que ella s’ha fet gran i el temps s’ha escurçat. Ja fa dies que no pot parlar amb ella. Sap que la mira, que la veu, que la nota, però la mare ja no pot parlar. Ella li acarona suaument la pell baldera, gairebé translúcida sobre uns ossos marcats. Li diu coses boniques, li explica plans d’un futur que ja ha caducat.

Però aquest vespre la mare no ha obert els ulls en cap moment, no s’ha mogut un mil·límetre en tot el dia. No ha menjat res, tampoc. La infermera del torn de nit quan la troba endormiscada damunt el llit li diu que vagi a casa a descansar, que ella cuidarà la seva mare, que estigui tranquil·la. Ella no ha tingut esma per rebatre-la o oposar-s’hi. Simplement li ha fet cas, com es fa cas a l’autoritat.

Arriba panteixant al portal que no és el seu. La porta està entreoberta. Puja els tres pisos de les escales maldestres i ell l’espera al capdamunt. No es diuen res però es fonen en una abraçada llarga i càlida que dura minuts. Ella li sent els batecs del cor i l’olor del xampú dels cabells que encara té humits. Els seus braços per sota de les seves aixelles i fins a la cintura la sostenen amb fermesa. Se sap tan lleugera que es podria posar a volar si no fossin els quilos de pena que la mantenen clavada a terra. Quan se separen de l’abraçada ell la mira als ulls i li col·loca els cabells embullats darrere l’orella, molt a poc a poc. Ella diu un gràcies amb un fil de veu. Ell no li diu res. No fa falta.

Baixa les escales corrent i se’n va cap a casa, que és dos carrers més enllà. Fa un petó al nen que dorm tranquil de fa estona, ajusta la porta de l’habitació i va a la cuina. L’home l’espera amb un plat de verdura a taula i una poma sense cor que li ha tallat a quarts i que ja ha començat a oxidar-se.

"Pensava que arribaries més d’hora".

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify