El 24 d’octubre del 1922 Benito Mussolini passava revista a les esquadres feixistes abans d’un congrés a Nàpols. “O ens donen el govern o el farem nostre nosaltres mateixos caient sobre Roma”, va cridar. El Partit Feixista (PNF) feia setmanes que planificava una marxa sobre Roma per prendre el poder de manera violenta, tot i que ho negava quan la premsa l’hi preguntava. Realment, les setmanes anteriors ja havien fet reunions a Milà per tenir preparats els plans. El 28 d’octubre, milers de feixistes es van dirigir a la capital amenaçant de prendre el poder. El govern de Luigi Facta, veient que molts militars donaven suport als camises negres i ja dominaven ciutats del nord, va demanar proclamar l’estat d’excepció per protegir Roma, però el rei Víctor Manuel III, tement una guerra civil, s’hi va negar. Al cap de dos dies, el 30 d’octubre, el monarca va encarregar a Mussolini la formació d’un nou govern, pocs dies després de llegir a la premsa que el líder feixista afirmava que respectaria la monarquia, perquè inicialment el feixisme defensava una república. S’estava legitimant un cop d’estat. Era l’inici de la revolució feixista.

“El feixisme va manipular el record de la Marxa per crear un mite”, explica l’escriptor Antonio Scurati, que ha escrit una trilogia sobre Mussolini que s’ha convertit en un èxit de vendes a Itàlia perquè agrada tant als antifeixistes com als feixistes. “M’han dit que els meus llibres es podien veure a l’aparador de llibreries de dretes. He intentat explicar el procés sense jutjar, per poder entendre qui era aquesta gent”, explica mig resignat. I qui era aquesta gent? Qui van ser les persones que van marxar sobre Roma? Realment, menys de 25.000. Mussolini no hi era. Era a Milà, esperant notícies.

“Mussolini era pragmàtic. Inicialment socialista, no tenia una ideologia clara. La va anar improvisant, era un oportunista. I va entendre que la por és més poderosa que l’esperança. Ell va entendre que els socialistes italians no s’atrevirien a fer una revolució com a Rússia. Quan van tenir una situació ideal en aquella Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, no s’hi van atrevir. Així que Mussolini va anar abandonant els seus ideals de jove. Era republicà, ateu i socialista. I va acabar pactant amb la monarquia, l’Església i els grans empresaris”, explica Scurati. En una Itàlia que formava part dels guanyadors de la Primera Guerra Mundial, però que havia patit derrotes al camp de batalla tan dures com la de Caporetto i no havia aconseguit quedar-se terres que els italians sentien seves –com l’Ístria– als tractats posteriors al conflicte, una bona part del país va lliurar-se al comunisme. Uns altres, sobretot els veterans de guerra, van buscar líders a la dreta, com l’escriptor Gabriele D’Annunzio, de qui Mussolini copiaria bona part de la retòrica en el seu procés de crear una ideologia per a un moviment d’acció, el feixisme, inicialment bastant indefinit. “Mussolini va arraconar D’Annunzio, que hauria pogut ser el primer duce”, admet Scurati. “Amb aquests líders sempre passa el mateix. Se’ls ridiculitza, perquè no s’entén com connecten amb les passions més baixes dels ciutadans, amb les seves pors”. Mussolini va seduir homes d’acció, nacionalistes decebuts i grans empresaris que el van utilitzar per assassinar líders de l’esquerra, pensant que el podrien controlar. No va ser així. Mussolini estava disposat a fer tots els girs de guió que fes falta per manar i pel camí, per exemple, va eliminar alguns dels seus antics camarades.

Quan els camises negres van fer la famosa Marxa tenien quatre líders, els quadrumviri, com van ser batejats copiant el lèxic militar de l’Imperi Romà. El més famós era el pilot d’avions Italo Balbo, a qui Mussolini va donar el càrrec de governador de Líbia per allunyar-lo de Roma, perquè tenia por que li fes ombra per la seva gran popularitat. Balbo va morir durant la Segona Guerra Mundial per foc amic quan volava sobre Tobruk, al nord de l’Àfrica. Una llegenda diu que Mussolini l’hauria fet assassinar. Qui sí que va ser fet executar segur pel duce va ser Emilio De Bono, un general de la Primera Guerra Mundial que el 25 de juliol del 1943 va ser un dels membres del Gran Consell Feixista que va votar destituir Benito Mussolini veient com anava la Segona Guerra Mundial. Això va comportar l’empresonament del dictador, que va ser rescatat per soldats alemanys per poder fundar al nord del país la nova República Social Italiana. De Bono va ser executat al costat de Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini, el 1944. “M’importa ben poc, ja tinc 78 anys”, van ser les seves darreres paraules. Dels altres quadrumviri, el periodista Michele Bianchi va morir jove de malaltia i el general Cesare Maria De Vecchi va fugir a l’Argentina després de la mort de Mussolini.

L’instant fundacional de la dictadura

La Marxa sobre Roma va ser convertida en l’instant fundacional de la dictadura feixista, tot i que el govern com a tal de Mussolini no es va establir fins al 1924 i el 1925. Però la propaganda feixista va convertir el 28 d’octubre en dia de festa nacional i en el primer de l’era feixista, organitzant el 1923 una nova Marxa sobre Roma espectacularment escenificada i més disciplinada. Una bona part de les imatges que hi ha de la Marxa, de fet, són d’aquesta versió del 1923 i no pas de l’original, feta amb tren o amb camions, i no sempre a peu.

Però la marxa va servir per anar donant una identitat a aquell feixisme que fins aleshores sabia a qui odiava, però que no tenia tan clar cap on anava. Per exemple, es va aprofitar la figura d’una de les poques dones que hi va ser present, Ines Donati, per crear un model de com havia de ser la dona feixista. Donati, una jove nacionalista que anava als cafès de Roma a agredir diputats comunistes, va morir poc després de la marxa de tuberculosi i el seu cos va ser enterrat en un panteó dels herois, mentre s’aixecaven diferents monuments en la seva memòria manipulant parts de la seva vida per explicar a les noies italianes com havien de ser les dones. Si Donati era una dona d’acció, el feixisme va evolucionar cap a idees que relegaven la dona a una mare que havia de parir fills i li prohibien, per exemple, practicar gairebé tots els esports. Altres dones que van ser a la Marxa, com l’aristòcrata veneciana Elisa Mayer Rizzioli, van morir decebudes amb el rol que Mussolini tenia pensat per a les dones. I unes altres li van ser sempre fidels, com la toscana Piera Gatteschi Fondelli, una de les fundadores del partit postfeixista MSI el 1946. Un partit, per cert, d’on van sorgir alguns dels creadors dels Germans d’Itàlia, la formació de Giorgia Meloni. A la Marxa sobre Roma també hi havia un estranger: el japonès Harukichi Shimoi, periodista que cobria la Primera Guerra Mundial i que es va quedar a Itàlia per fer-se feixista. Shimoi, que va morir als 71 anys al Japó, va ensenyar karate a companys d’armes aquell 1922.

De feixistes a antifeixistes

Quan els camises negres van marxar sobre Roma, s’hi aplegaven persones d’origen divers que no tenien les mateixes idees. Gent com el general Luigi Capello, que menys de sis mesos després de la presa del poder de Mussolini ja va abandonar el partit. El motiu? El PNF havia votat en un congrés que era incompatible ser feixista i membre d’una lògia maçònica. Capello, maçó, seria detingut el 1925 per haver format part d’un complot per assassinar Mussolini en què estaven involucrats alguns feixistes de la primera època decebuts amb el duce, però li van perdonar la vida perquè era un heroi de guerra. El cas d’Aldo Finzi també és significatiu. Feixista de pedra picada, era un noi que havia estat voluntari a la Primera Guerra Mundial tot i que inicialment l’havien rebutjat per una deformació al tòrax. Apassionat del motor, havia estat campió d’Itàlia de motociclisme i es va enrolar a l’aviació italiana, on es va convertir en un dels pilots que el 1918 van bombardejar Viena amb pamflets amb poesies i textos de Gabriele D’Annunzio. Involucrat en l’assassinat del diputat Giacomo Matteotti el 1924, Finzi era un feixista fidel fins al 1938, quan el feixisme italià, aliant-se amb Hitler, va decretar les lleis racials en què els jueus passaven a ser perseguits. I Finzi era fill d’un jueu que es declarava agnòstic. Finzi va acabar abandonant el PNF i va formar part d’un grup partisà. Va ser capturat pels nazis i executat el 1944 a la Massacre de les Fosses Ardeatines, a Roma, en què 335 italians, molts d’ells jueus i opositors, van ser executats en represàlia per un atac contra un comboi militar alemany. El cercle que gent com Finzi havia començat marxant sobre Roma es tancava a la mateixa ciutat. “El problema no són els feixistes en si, és la gent normal que, com fa cent anys, creu que la democràcia actual no funciona i es deixen seduir per una propaganda que es va inventar Mussolini”, conclou Scurati. El centenari de la Marxa té lloc just quan a Roma arriben al poder membres d’un partit que té les arrels en aquells fets del 1922.