100 anys de la senyora Fletcher, la senyora Potts i la senyora Marple

BarcelonaAngela Lansbury aguantava amb estoic sentit de l’humor l’eterna confusió que la va acompanyar quaranta anys. En diuen la síndrome de la popularitat, consistent en el fet que milers i milers de persones de tot el món estiguin convençudes que no ets tu mateixa sinó el personatge que has interpretat i que t’ha fet entrar, cada dia durant mesos i anys, a les sales d’estar de milions de persones i de famílies arreu del món. Són coneguts els casos d’actors i actrius a qui han insultat pel carrer perquè un dels seus papers més populars ha sigut el d'un estafador, un mafiós o un maltractador.

A casa nostra, les telesèries han estat un interessant caldo de cultiu sociològic en aquest tema. Quan Miquel Cors va ser l’Antonio de Poble Nou, més d’un, de dos i de tres li van retreure, en ple carrer, la seva actitud intolerable amb la Rosa, la seva esposa a la ficció. El mateix els va passar a Joan Massotkleiner (el pèrfid August de Secrets de família) i a David Bagès, a qui li va costar força feina desempallegar-se dels matisos llefiscosos del seu Amadeu Cabanilles de Nissaga de poder. Els malvats generen aquesta mena de reaccions viscerals, però la bondat i la bonhomia també poden excitar, en l’extrem contrari, l’emotivitat del públic. El gran Alan Rickman se’n feia creus de com l’estimaven els petits espectadors d’arreu del món. Quan es creuaven amb ell, se’l miraven amb incredulitat i xiuxiuejaven “Mira, és en Severus”. Harry Potter, esclar, un dels més importants i fecunds generadors d’emocions de les últimes dècades. I Jessica Fletcher? Doncs és sens dubte el personatge més estimat d’Angela Lansbury. L’escriptora de novel·la negra que va estar més de deu anys, entre 1984 i 1996, topant amb tota mena de crims per arreu on anava. Avui, en l’era dels mems, molts se’n recorden i treuen punta a aquesta tan improbable circumstància vital: la maledicció de la Fletcher. Si la veies al teu poble o a prop de casa teva, podies començar a tremolar. Faltava poc perquè es produís un crim. En el millor dels casos, un robatori. Però acostumava a tocar el premi gros de l’assassinat.

I com va arribar al paper? Va ser el seu marit, el productor Peter Shaw, qui va tenir la idea de la sèrie. Qui era l’actriu ideal? I sí, era ella. Un perfil que no sorgia del no-res, evidentment. Lansbury acabava d’encadenar dos personatges que serien definitius per desequilibrar la balança a favor seu. Dos papers sorgits de la fèrtil imaginació d’Agatha Christie. L’alcoholitzada i divertidíssima escriptora de novel·la romàntica Salomé Otterburne a Mort al Nil (1978) i, per descomptat, la senyora Marple a El mirall trencat (1980). Aquesta última, junt amb Hèrcules Poirot, les dues creacions més recordades de Christie i amb un llarg recorregut televisiu i cinematogràfic. Bones inspiracions, totes juntes, perquè Lansbury es lluís a gust amb la seva senyora Fletcher. Qui no recorda la inconfusible sintonia del títols de crèdit?

Quan els temps de S’ha escrit un crim ja s’aproximaven al seu final, Lansbury va acceptar un rol que per a alguns va ser inesperat. Va doblar la senyora Potts, la tetera animada de La bella i la bèstia (1991), potser el film més important de la història de la factoria Disney. La que va canviar el rumb erràtic de la productora durant els anys vuitanta i que va suposar una autèntica bomba arreu del món. Lansbury es va reivindicar com una cantant de primera divisió. Però cantar no era res estrany per a ella, la inoblidable senyoreta Lovett de l’estrena de Sweeney Todd a Londres. Podeu recuperar el muntatge a Filmin, és una meravella. Ah! I tampoc va ser La bella i la bèstia el seu debut amb Disney. Com oblidar La bruixa novella (1971), aquella brillant barreja d’animació i personatges de carn i ossos en què una bruixa aficionada s’ha de fer càrrec de tres nens als quals l’evacuació del seu poble durant la Segona Guerra Mundial ha deixat desvalguts. L’actriu, acostumada a rols secundaris però fonamentals per als films que interpretava –El missatger de la por, Llum de gas, Els tres mosqueters–, havia entomat un protagonista molt exigent. I se n’havia sortit amb molt èxit. No era la interpretació, però, la faceta més exigent de la seva vida. La seva vida personal va transcórrer habitada de rèmores de complicada digestió. El seu fill lidiava amb l’addicció a les drogues i la seva filla va pertànyer a la secta de Charles Manson, que es va fer mundial i tristament famosa per estar al darrere de l’assassinat de l’actriu Sharon Tate, l’estiu del 1969.

Sempre que l'hi preguntaven, Angela Lansbury explicava que havia viscut una vida plena. Si va ser plena o no tan sols ho sabia ella. De llarga sí que ho va ser, sens dubte. L’actriu va morir l’11 d’octubre del 2022, només quatre dies abans de complir 97 anys. Quasi centenària, sí. El 2014 va rebre un Oscar honorífic que reconeixia tota la seva carrera, però qui va ser Miss Fletcher, Miss Potts, Mrs. Lovett i Miss Marple deia adeu amb el ple convenciment d’haver rebut el premi més important de tots. L’estima infinita dels milions d’espectadors a qui havia fet gaudir de valent.