La petita Edo: cirerers en flor en un Japó sense turistes

TòquioA primera hora de la tarda, el pont de Hikawa es converteix en un petit escenari de cinema improvisat. Un grup de noies joves, vestides amb quimonos de tons suaus, es fan fotografies mentre riuen i intenten atrapar amb la mirada la pluja pausada de pètals que cau sobre el riu. Sota seu, les barquetes avancen amb calma pel riu Shingashi, entre pigues blanques i rosades que suren a la superfície. A les ribes, els cirerers en flor dibuixen un túnel efímer que converteix Kawagoe en una postal viva del Japó més evocador.

A pocs metres del pont, el gran torii del santuari de Hikawa –un dels més imponents del Japó– s’alça com una porta simbòlica entre el brogit turístic i un espai de quietud. El vermell intens de la fusta contrasta amb el blanc rosat dels cirerers, en una composició gairebé coreografiada. Just al costat, el santuari de Kakinomoto no Hitomaro –dedicat a un dels poetes immortals del Japó clàssic– aporta una presència discreta i singular, poc freqüent fins i tot en un país on els santuaris formen part del paisatge quotidià. La proximitat del riu, la concentració de temples i la bellesa escènica del conjunt converteixen aquest tram en un dels indrets més memorables durant la floració.

I aquesta memòria és, a més, sorprenentment accessible. Un tren de la línia Tobu Tojo, que en mitja hora perfora el formigó de Tòquio per obrir-se als horitzons més tranquils de Saitama, deixa el viatger a tocar d'aquests ponts i santuaris. L'eficiència posa la serenor a només un grapat de minuts del brogit urbà.

No és casualitat que Kawagoe sigui coneguda com la “petita Edo”. A menys d’una hora en tren de Tòquio, aquesta ciutat de la prefectura de Saitama conserva carrers de magatzems de fusta fosca, façanes de murs gruixuts i una torre de campanar que recorda una època en què el temps es marcava amb bronze i no amb pantalles. El sobrenom no és una etiqueta turística: remet al període Edo (1603-1868), una etapa d’estabilitat política sota el shogunat dels Tokugawa en què l’actual Tòquio –aleshores coneguda com Edo– es va convertir en la ciutat més poblada del món.

Aquella capital dinàmica, que al segle XVIII superava el milió d’habitants, necessitava proveïment constant. Kawagoe, situada estratègicament al nord i connectada per rutes fluvials i camins comercials, es va consolidar com un centre clau de distribució de productes agrícoles i artesanals a la capital. Els seus magatzems –avui esdevinguts en icones visuals admirades– no eren un decorat, sinó el gran rebost de la capital: espais pensats per protegir mercaderies dels incendis freqüents que devastaven les ciutats japoneses preindustrials. Entre els productes que nodrien la capital hi havia també l’unagi, l’anguila de riu, un aliment humil que acabaria formant part de la cuina popular d’Edo.

Durant la floració dels cirerers, aquest llegat adquireix una dimensió gairebé escenogràfica, però la seva presència és fruit d’una continuïtat històrica real. Joves vestits amb quimono passegen entre cases centenàries, turistes i residents comparteixen el mateix ritual de contemplació, i la ciutat esdevé una versió més íntima del Japó clàssic. El que es percep com a atmosfera és, en realitat, la continuïtat d’una relació històrica amb Edo: Kawagoe no imita el passat, fa perviure la tradició mantenint els seus trets d’identitat.

Si es continua el passeig cap al barri de Nakain, el ritme torna a canviar. Aquí els protagonistes són els cirerers ploraners, amb les branques que cauen com cortines lleugeres sobre els camins del temple. A la plana del Kanto, aquests arbres llueixen una presència especialment envoltant i durant la floració el conjunt adquireix una bellesa gairebé hipnòtica: una cascada de pètals que transforma el temple en un espai de contemplació lenta. Quan arriba el vespre, la il·luminació suau dels troncs i les branques modula l’espai en una escena suspesa, on el rosa es torna més profund i el temps sembla alentir-se.

Tornant al riu Shingashi, la ciutat es percep diferent i el passeig esdevé gairebé introspectiu. Les barquetes avancen sense pressa sota els cirerers inclinats acompanyats pel groc de la colza, i el soroll del carrer queda esmorteït per l’aigua. Des d’aquí, els troncs semblen més alts, les branques més properes, i el passeig es converteix en una mirada cap amunt i cap avall alhora: al cel tenyit de blanc rosat i a la superfície del riu que recull, pacient, el que cau de les branques.

'Hanaikada': la bellesa del que marxa

Quan aquests pètals s’acumulen i formen una superfície compacta que llisca riu avall, els japonesos en diuen hanaikada, una “bassa de flors”. És la imatge del moment en què la plenitud ja ha passat, però la bellesa persisteix d’una altra manera. El riu no s’endú la primavera: la desplaça. I en aquest moviment lent hi ha una manera d’entendre el temps que privilegia l’acceptació per damunt de la resistència, que no es resisteix al final sinó que l’acull amb serenor. La consciència que la plenitud comprèn el seu final travessa bona part de l’estètica japonesa. No és una nostàlgia trista, sinó una forma d’atenció: la certesa que allò que no perdura obliga a mirar-ho amb més intensitat.

Aquesta manera d’observar el cicle efímer de les flors té nom: hanami, literalment “contemplar els cirerers”. La pràctica es remunta al període Heian (794-1185), quan l’aristocràcia imperial organitzava banquets sota els arbres en flor i convertia la natura en escenari de poesia i refinament. Amb els segles –i especialment durant l’Edo– aquella celebració es va estendre a les classes urbanes, coincidint amb el creixement d’una cultura ciutadana que feia del temps lliure i el pas de les estacions un ritual compartit.

Encara avui, la floració continua marcant el calendari col·lectiu: l’Agència Meteorològica del Japó publica a principis d’any el mapa de previsió de la sakura, que avança de sud a nord com una onada blanca i rosada. Les previsions determinen reserves d’hotels, desplaçaments interns i fins i tot jornades laborals adaptades. El que sembla una contemplació silenciosa és, en realitat, un fenomen social de gran escala que mobilitza milions de persones: una coreografia nacional al voltant d’un instant que se sap que és fugaç.

A Kawagoe, el hanami no sempre adopta la forma de grans pícnics multitudinaris. Hi ha persones que s’asseuen amb una manta discreta a la vora del riu, estudiants que comparteixen begudes en llauna sota els arbres, avis que observen en silenci com els nets recullen pètals amb les mans. L’escena no és excepcional ni solemne: és domèstica. I potser és precisament aquesta normalitat la que dona sentit a la celebració.

El riu Shingashi continua el seu curs lent fins a acostar-se al centre històric. Després del silenci de l’aigua i dels pètals que llisquen superfície enllà, el passeig desemboca al carrer d’Ichibangai, l’eix que concentra l’essència de Kawagoe. El contrast no és brusc: és com si la primavera canviés de llenguatge. La bellesa efímera dels cirerers troba aquí una altra forma d’expressió, més sòlida, feta de fusta fosca i murs gruixuts, però igualment travessada pel temps.

Pedra i fusta contra el temps

Aquí comença el territori de les cases de kurazukuri, els antics magatzems de murs gruixuts i teulades robustes que han donat a la ciutat el sobrenom de “petita Edo”. Les façanes projecten una solidesa silenciosa que contrasta amb la lleugeresa dels cirerers. Caminar-hi no és només travessar un escenari antic; és fixar-se en els detalls: els rètols de fusta, les persianes metàl·liques, les textures que conserven la memòria comercial de segles enrere.

Enmig d’aquest conjunt s’alça la Toki no Kane, una de les úniques torres de campanes horàries urbanes tradicionals que es conserven al Japó. A diferència de les campanes dels temples, aquesta estructura independent marcava el ritme civil de la ciutat, fent sonar les hores per a comerciants i veïns des del període Edo. A l’hora de fotografiar-la, no cal limitar-se a la façana frontal: els angles que capturen la profunditat del carrer revelen millor el caràcter de Kawagoe. Encara que els cirerers no sempre apareguin al fons, arribar-hi després d’haver contemplat la floració fa que el dia segueixi una harmonia subtil.

Quan ressona, el so no trenca l’encant primaveral: el prolonga. És com si el viatge iniciat entre els cirerers trobés aquí una altra manera de persistir, menys efímera que els pètals i més tangible que la memòria. L’aigua flueix, les flors cauen; la campana, en canvi, insisteix. Al seu voltant, els murs gruixuts de kurazukuri semblen donar cos a aquest mateix desig de permanència.

Aquest tipus d’arquitectura, pensada per protegir les mercaderies dels incendis que sovintejaven al període Edo, ha acabat convertint-se en la seva identitat visual. Passejar-hi és avançar entre ombres i textures, entre botigues que mantenen viu el ritme d’una altra època. Durant la temporada del sakura, la presència de visitants augmenta, però n’hi ha prou amb girar per un carreró lateral perquè el soroll es dilueixi i reaparegui una calma inesperada.

Una supervivència accidental

Un d’aquests desviaments condueix a Kashi-ya Yokocho, un carreró estret on s’agrupen petites botigues de dolços i de moniatos tradicionals, producte local per excel·lència. L’ambient és senzill i nostàlgic, impregnat d’aromes de sucre i de records d’infantesa. A la primavera hi apareixen sabors de temporada i propostes amb maduixa que dialoguen amb el rosa dels cirerers. El flux lent de persones, el so dels embolcalls i les converses baixes converteixen l’espai en una experiència gairebé sensorial. Gaudir-hi amb un dolç requereix triar bé el racó on aturar-se, per mantenir intacta la placidesa del moment.

Quan cau el vespre, la llum difumina les textures. Els fanals projecten ombres llargues sobre les façanes i la ciutat adopta un to més íntim, gairebé teatral. Després d’haver contemplat els cirerers en flor, aquest pas cap a l’arquitectura antiga no trenca l’encant de la primavera: el prolonga, com si el dia s’allargués dins la memòria.

El fet que aquest conjunt arquitectònic s’hagi conservat no és casual: Kawagoe no va patir la devastació massiva dels bombardejos aeris que, durant la Segona Guerra Mundial, van arrasar tantes ciutats japoneses, entre elles Tòquio. Aquesta supervivència –en part fruit de l’atzar– ha permès que el centre històric mantingui una continuïtat poc habitual. Mentre Tòquio, per necessitat i per esdevenir l'aparador olímpic del 1964, va haver de reinventar-se a correcuita en formigó i asfalt, Kawagoe va poder permetre's el luxe de no córrer. Va conservar la fusta, els magatzems i el traçat antic simplement perquè no va tenir cap urgent necessitat de canviar. El visitant hi pot recórrer un fragment tangible del Japó preindustrial sense allunyar-se gaire de l’àrea metropolitana de la capital, com si el temps hagués decidit passar-hi amb més lentitud.

En les darreres dècades, però, el país ha viscut una transformació d’una altra mena. L’augment sostingut del turisme internacional –amb més de quaranta milions de visitants el darrer any gràcies a una ràpida recuperació després de la pandèmia– ha alterat l’equilibri de molts indrets patrimonials. Ciutats com Kyoto han hagut d’implementar mesures per limitar l’accés a determinats barris tradicionals davant la saturació creixent, i fins i tot a Tòquio els espais més emblemàtics durant el hanami poden concentrar milers de persones en pocs carrers.

En aquest context, Kawagoe ofereix una escala diferent: continua sent un destí popular –especialment a la primavera– però encara permet caminar sense la sensació que el paisatge és només un decorat per a la fotografia per a les xarxes socials. La seva força no rau en la monumentalitat, sinó en la proporció: en la possibilitat de transitar entre el riu, els santuaris i els magatzems sense que la multitud dilueixi del tot la percepció del lloc. I potser també en el fet de demostrar que, més enllà de la capital, hi ha territoris que conserven una identitat pròpia sense necessitat de competir-hi.

Kawagoe no competeix amb els grans escenaris del hanami; els matisa. No té la grandiloqüència de Kyoto ni la intensitat de Tòquio, però ofereix una primavera que es deixa habitar sense urgència, on la floració no es viu com un esdeveniment massiu sinó com una experiència mesurada. Aquesta serenor, però, no és gratuïta: és el resultat d'una escala urbana que encara no ha estat desbordada, d'un turisme que, de moment, s'assembla més a una visita tranquil·la que a una invasió estacional. I potser aquesta fragilitat, aquest equilibri precari entre ser descoberta i no deixar-se devorar, és el que la fa encara més valuosa.

En un país on la modernització ha estat vertiginosa, amb línies de tren d’alta velocitat, barris que es transformen en pocs anys i paisatges urbans que muten amb rapidesa, els fragments que han sobreviscut adquireixen un valor simbòlic afegit. Kawagoe recorda que la bellesa no sempre necessita espectacularitat per perdurar. Com els cirerers quan deixen anar els pètals, la seva força rau en la consciència que tot és transitori i que, precisament per això, mereix ser presenciat amb atenció.