Els darrers dies ha corregut com la pólvora per les xarxes socials i diversos mitjans de tendències la imatge de l’actriu xinesa Zhang Jingyi a la catifa vermella del Beijing International Film Festival. L’actriu posa al photocall vestida amb un elegant vestit negre. Fins aquí, res fora del guió habitual. El motiu de la viralitat és un altre: a la mà hi porta una simple bossa de plàstic groga, del tipus que es fan servir per anar a comprar al supermercat o per llençar les escombraries a casa.
Com era previsible, els comentaris —entre la sorna juganera i la crítica despietada— no s’han fet esperar. És un patró conegut: cada vegada que la moda ofereix una d’aquestes imatges aparentment extravagants, molts observadors hi veuen la prova perfecta per desacreditar tot un sector amb els qualificatius habituals: frívol, superficial i desconnectat de la realitat del món. Les comparacions amb Balenciaga no han trigat a aparèixer. El 2022 aquesta firma va llançar la Trash Pouch, una bossa de pell negra que recreava gairebé literalment les bosses d’escombraries domèstiques i que es venia per uns 1.400 euros.
D’entrada convé recordar que ningú no està obligat a adquirir aquest tipus de productes, cosa que hauria de servir per rebaixar una part de la indignació que sovint desperten. Però la virulència d’algunes reaccions resulta reveladora: molts hi veuen immediatament una frivolització de la pobresa, sense deixar gaire espai a considerar que potser hi ha també —com passa sovint en l’art contemporani— una voluntat de provocació crítica o de reflexió conceptual. Unes peces especialment útils perquè els mitjans puguin dir al públic general: “Mireu com n’és de ridícula la moda”.
Però tornant al cas de la bossa de plàstic de l’actriu xinesa, després que el món de la moda hagi servit una vegada més com a ase dels cops, resulta que no estem davant de cap complement de moda. Zhang Jingyi va optar per dur una bossa de plàstic real perquè és un element essencial del film The One, que presentava al festival, i que hi apareix com a objecte narratiu. Però encara hi ha un altre detall: malgrat el ressò que ha tingut aquests dies, la imatge no és recent, sinó que correspon a la primavera del 2025.
Tot plegat evidencia la naturalesa d’una part considerable de les notícies que acaben segrestant l’atenció mediàtica. En un context de saturació informativa, triomfen aquelles històries que ofereixen una imatge immediatament reconeixible i fàcil de comentar. És el que sovint s’ha descrit com a economia de l’atenció: una dinàmica en què les notícies que circulen amb més força no són necessàriament les més rellevants, sinó les que presenten un contrast visual més evident i una espectacularitat instantània.
Aquest fenomen no és exclusiu del món de la moda, sinó que també es dona en els mitjans de comunicació en general. Tanmateix, hi ha camps —com la política o l’economia— que compten amb periodistes especialitzats més capaços de destriar el gra de la palla, mentre que d’altres continuen sent tractats amb una certa displicència, com si qualsevol redactor hi pogués intervenir sense una formació específica. És el cas de la moda, malgrat ser un dels sectors econòmics i culturals més influents del planeta, però també el de l’art contemporani, que viu una situació similar.
N’és un bon exemple la fira Arco —celebrada a Madrid del 4 al 8 de març—, on cada any molts mitjans generalistes s’afanyen a localitzar l’obra més extravagant que permetrà construir una crònica vistosa. Sempre resulta més fàcil caure en el tòpic de l'“això realment és art?” que explicar en què consisteix veritablement la fira: un ecosistema cultural complex, però també un mercat internacional on artistes, galeristes, col·leccionistes i institucions negocien valor simbòlic i econòmic. L’avantatge de l’art respecte de la moda és que mentre que el primer disposa d’una infraestructura cultural paral·lela que el legitima, el segon continua patint una certa desprotecció que fa que el seu prestigi pugui quedar en entredit per una simple bossa d'escombraries.
