L'última vegada que vaig visitar Barcelona va ser l'any 2019, just abans d'aquest esdeveniment que ens va fer creure que hi havia un abans i un després en el món: la covid. La covid va ser un operador formidable de reflexió mundial sobre el que significa un esdeveniment. Fins i tot es va desitjar que arribés un abans i un després molt clarament separats, com si, d'alguna manera, aquell esdeveniment monstruós que va ser la pandèmia ens portés a confiar en la certesa que tallaria el temps. Però la veritat és que la covid no va produir un abans i un després per a tothom. Perquè un esdeveniment no passa tot el temps, no es produeix sempre i en tots els casos, o almenys no de manera sistemàtica. Quan vivim un esdeveniment històric, no sabem si es convertirà en una data de la història o no. Encara que a vegades ho sabem de manera immediata. Per exemple, l'11-S va ser un esdeveniment que a tots ens semblava evident, perquè vam intuir que allò produiria un tall en el decurs del temps. Però com ho sabem, com ho pressentim?

Es tracta al mateix temps d'una qüestió molt teòrica, però també d'una qüestió íntima, personal, que ens interpel·la i interessa a tots en les nostres pròpies existències. Recordo, per exemple, que els meus pares deien que mai oblidarien el que estaven fent el dia de l'assassinat de J.F. Kennedy. Així és com sol succeir: passa una cosa i saps, d'alguna manera, que alguna cosa canviarà. No tant pels llibres d'història o per la cronologia. Allò ens afecta en el nostre temps. Per a la nostra generació l'equivalent a l'assassinat de Kennedy va ser l'11-S: tothom recorda tant el fet mateix com el que feia en aquell moment. Però la veritat és que si un esdeveniment és important o no, si provoca una ruptura o no, ho sabrem més tard.

A mi m'agrada explicar històries. Penso que el treball d'historiador no consisteix només a verificar els fets i descodificar les mistificacions, sinó que es tracta també d'entendre per què aquestes mistificacions resulten seductores. Per què, d'alguna manera, aquestes narratives ens arrosseguen, ens atreuen, i com no podem acontentar-nos només amb criticar-les, sinó que fa falta inventar-ne d'altres.

A continuació, parlaré d'alguns problemes que es presenten quan els esdeveniments es converteixen en dates de la història.

El primer problema és determinar quan la data és una data històrica, des de quan diem que tal o tal altre esdeveniment va tenir lloc en un moment donat. Per exemple, l'alliberament de Nelson Mandela, que tots vam veure per televisió; el cop d'estat de Pinochet; o el 1492, que no sols va ser l'any del viatge de Cristòfor Colom a Amèrica sinó també el de l'expulsió dels jueus de la península Ibèrica i el de la conquesta de Granada, l'última presència del poder musulmà al territori. Aquests tres esdeveniments fan del 1492 un any monstruós, i quan parlem d'aquell any ho fem a l'ombra de la memòria i dels conflictes de memòria que aquests esdeveniments provoquen.

La primera vegada que es va commemorar la data de 1492 va ser quatre-cents anys més tard, el 1892, i no es va commemorar de la mateixa manera a Chicago, amb l'Exposició Universal i l'exaltació de Cristòfor Colom com a heroi del món i la modernitat, que a Madrid. A Madrid es va celebrar en un context de descolonització i, d'alguna manera, com una presa de consciència de la possibilitat que té Occident de dominar el món. De fet, cent anys més tard, el 1992, a Sevilla, ja no es parlarà més de la conquesta d'Amèrica sinó de la trobada entre dos pobles. Avui, la memòria de Cristòfor Colom és objecte de conflicte memorial en molts països, sobretot a Mèxic. Perquè si la data no ens provoca cap dubte, la memòria i el seu conflicte s'hi projecten, i l'historiador ha de pensar en tots dos aspectes.

Un altre problema és què significa la fundació, com pensem l'any 0 en el calendari cristià, en el musulmà, etc. Els romans, per exemple, també pensaven que existia un primer dia, un començament: la fundació de Roma. Aquesta fundació era celebrada coincidint amb el 21 d'abril del 753 aC del nostre calendari. Si un es refereix al 21 d'abril del 753 aC, té el mateix valor que si esmentem el 14 de juliol del 1789 (presa de la Bastilla). El que un historiador es pregunta és des de quan s'explica la història prenent aquestes dates com a dates històriques, quan neix el mite fundacional de Roma. Es diu que neix des del primer segle abans de la nostra era, en el moment en què August defineix els fonaments d'una identitat romana, que, contràriament a la idea que es tenia de la identitat, es fonamenta en l'alteritat, perquè van ser els estrangers els que van fundar Roma. La història de l’Eneida és la història d'un refugiat, d'un exiliat, d'un vençut per la història, que acaba donant naixement a aquesta fundació complexa, perquè es fonamenta en un assassinat fratricida: la mort de Rem a mans de Ròmul. Això significa que, en el fons, quan es parla d'un esdeveniment, no parlem d'una data, sinó de la construcció d'una creença, d'un mite. Els historiadors van descobrir que la construcció va començar a formar-se a mitjan segle VIII aC, quan els pobles del Laci anomenats protourbans van començar a organitzar-se en una ciutat. Els historiadors sempre tenen interès a conèixer seriosament els mites, perquè encara que els mites no diguin la veritat, solen orientar-nos. De fet, el mite literari de la fundació de Roma va orientar els arqueòlegs cap al lloc on, en l'actualitat, es van trobar els primers senyals d'ocupació urbana de Roma.

Una altra qüestió és preguntar-nos si finalment un esdeveniment no és allò que acaba succeint del que ja havia succeït. La precognició de l'esdeveniment és el que el constitueix. I això perquè sempre es diu que la història està escrita pels vencedors. Sempre es diu que la memòria que triomfa, la que perdura, és la dels vencedors. Això és veritat per a Cristòfor Colom, però només fins al moment en què els antropòlegs busquen la visió dels vençuts. No ho és per al Xile d'Allende, per exemple. La història que s'explica avui no és la que explicava Pinochet quan estava en el poder.

Ara bé, hi ha històries que són molt interessants perquè ens ajuden a trobar una mica d'esperança, a sentir-nos encoratjats per la història, a entendre, com deia Walter Benjamin, que mai hi ha res perdut per a la història. Són molt poc freqüents les empreses o les accions de destrucció de les proves, d'anul·lació o de minimització de la memòria que veritablement acaben tenint èxit, triomfant.

Si els lectors fessin l'exercici de pensar en els faraons que coneixen, possiblement esmentarien Tutankamon, Akhenaton, Ramsès, Nefertiti, etc. És a dir, esmentaran faraons que han viscut, tots ells, en un espai de seixanta anys, mentre que la civilització faraònica va abastar 3.000 anys. Aquests faraons eren totalment atípics, particularment Akhenaton. Akhenaton va ser el faraó que al segle XIV aC va voler imposar el monoteisme. Avui dia es pensa que hi ha una relació entre Moisès i aquesta memòria del primer monoteista egipci. En la Bíblia, Egipte és el lloc de l'opressió i, d'altra banda, el lloc de la inspiració del primer monoteisme. El moment d’Akhenaton, molt breu, s'acaba amb un ritu obligatori: esborrar tots els rastres del faraó i del seu culte al Sol. No obstant això, aquest regne d’Akhenaton, malgrat la voluntat de ser esborrat, perdura fins avui, perquè va deixar una marca indeleble en la memòria universal. Per què? Per dues raons que tots els lectors de novel·les policíaques coneixen perfectament. Primer: mai arribes a esborrar totes les petjades del crim. Segon: quan esborres les petjades, deixes les petjades de la voluntat d'esborrar-les. Amb Akhenaton es pot demostrar.

En el cas de França, això va ser el que va passar amb la massacre del 17 d'octubre del 1961 a París, al final del que se'n diu la Guerra d'Algèria, la guerra d'independència. Aquest dia centenars de militants del FLN algerians van ser ofegats al Sena i massacrats per la policia. En aquest moment, el prefecte de la policia era Maurice Papon, que ja n'havia fet de les seves en l'ocupació contra els jueus. A la França de De Gaulle, es va afirmar que aquesta massacre mai havia tingut lloc, que era una faula de la lluita anticolonial, i en canvi es parlava de la massacre de Charonne, nom de l'estació de metro on, el febrer del 1962, nou militants comunistes van ser assassinats. Això va ser així perquè el Partit Comunista era el gran promotor de la memòria militant, i només hi havia associacions de la defensa de la memòria dels algerians immigrats que tímidament recordaven la memòria de l'octubre del 1961. Actualment passa el contrari. Les memòries militants exalten el 17 d'octubre, i la massacre de Charonne és l'oblidada. Per què? Perquè les petjades no es van poder esborrar completament.

L'interessant per explicar què és un esdeveniment és preguntar-nos què obre com a possibilitat, què fa en el decurs del temps. El primer que pensem d'un esdeveniment és que això construeix una data en la història, és a dir, que fa un tall en el temps. Hi ha un abans i un després. En el fons, tots aquests esdeveniments només ens diuen una cosa: un succés "va tenir lloc", alguna cosa va passar, és a dir, alguna cosa va ocórrer en algun lloc que va dipositar temps en l'espai. Pensem en com molts esdeveniments porten el nom d'un lloc. Per exemple, Hiroshima. En principi, només és el nom d'una ciutat, però des del moment en què va ser bombardejada el 6 d'agost del 1945 pels nord-americans, no sols es va transformar en un lloc de la consciència universal, sinó que, a partir de llavors, Hiroshima és inseparable de la seva data. D'aquí l'expressió: "Alguna cosa va tenir lloc". Això és així en les catàstrofes naturals, terroristes, etc. Existeixen coordenades exactes de les catàstrofes, en el temps i en l'espai. Seguint amb l'exemple d'Hiroshima, per començar és un esdeveniment visual: es produeix una absència d'imatge, una desaparició dels cossos. També ho són les imatges dels israelites en els camps de concentració. En el cas d'Hiroshima veiem que aquesta paraula significa la mort instantània de moltíssimes persones; de fet, mai es van matar tantes persones d'una sola vegada i tan ràpid. I en el cas dels israelites, la mort lenta: mai es van matar tantes persones tan lentament. Per tant, són les categories del temps les que es trastoquen. Els nord-americans justifiquen el bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki per la necessitat d'acabar la guerra. I diuen: "Si no ho haguéssim fet, s'haurien produït encara més pèrdues humanes".

Aquí entra la qüestió de futurs que no s'han produït. És a dir, la història no sols explica el que va tenir lloc, sinó també el que podria haver tingut lloc. El que l'esdeveniment obre i el que tanca. Pensem en la caiguda de Constantinoble (29 de maig del 1453), que és presa pels exèrcits otomans de Mehmet II. Si analitzem aquest esdeveniment en relació amb el que obre, efectivament, l'Imperi Otomà serà la gran potència del segle XVI a partir d'aquest moment. Però si ho pensem també en relació amb el que tanca, veurem que, en l'època de la caiguda, les Esglésies llatines i gregues s'estaven acostant, estaven a punt de construir una cristiandat única, una cosa molt important no sols per a la religió sinó també per a la cultura, i la caiguda de Constantinoble va fer que això no es produís.

Un esdeveniment obre mons possibles i en tanca uns altres. Si pensem en les eleccions de govern, veiem que d'un dia a l'altre es produeix una bifurcació. La reelecció de Trump quin món fa possible o pensable i quin món destrueix? Encara que també és cert que ni una cosa ni l'altra impliquen que allò es produeixi realment. Per això és important fer història, no sols per explicar el que va ser el passat, sinó per intentar buscar en el passat els recursos d'intel·ligència, d'alè i d'experiència que, en el fons, ens venen a dir una sola cosa: la història no està escrita per endavant.

Abans de la bifurcació tot és possible, i l'esdeveniment és el que torna a tancar el ventall. En realitat, totes les persones tenen la seva pròpia experiència personal d'això en la vida quotidiana. El que hi ha de dramàtic en totes les històries de destrucció és que cada mort anul·la un esdevenir possible. I si això ho portem a la història de les societats humanes, en realitat, significa moltíssim.

Si analitzem des de la perspectiva tràgica els fets que s'estan produint al Pròxim Orient, mentre més avancem en la guerra i l'horror més es reforça la convicció que l'esdeveniment que construeix data és el punt neuràlgic. L'atemptat del 7 d'octubre del 2023 va ser un esdeveniment horrible, sens dubte. No obstant això, en aquesta història desesperançadora, també entenem que mentre Isaac Rabin estava viu hi havia coses possibles, i l'assassinat de Rabin va tancar aquell ventall de possibilitats. Una vegada tancat el ventall, la història va en una única direcció.

Hi ha esdeveniments que es construeixen i d'altres que desapareixen. En el cas de la covid, per exemple, encara no estem tan segurs que allò hagi estat realment un esdeveniment, perquè el món de després, que ha de ser diferent del d'abans, encara no s'ha produït. Si pensem en els anys de pandèmia, solen confondre's entre si. L'esdeveniment pot també ser una confusió. Aquest sentiment de la repetició, que és el sentiment de les guerres, no permet datar amb exactitud els esdeveniments. Quan Putin envaeix Ucraïna, aquesta data defineix un abans i un després. Però el final del conflicte encara no el coneixem.

En realitat, els historiadors estem enamorats del present, ens interessa el present. I per comprendre-ho, el present no és suficient. Pot ser que algunes respostes estiguin en el passat. Freud, quan estava a Londres i observava amb horror les persecucions dels jueus a Europa, es va obsessionar amb Akhenaton i el monoteisme, perquè pensava que en el passat trobaria una explicació del present, podria entendre el perquè de la persecució. Al cap i a la fi era psicoanalista, de manera que buscava un trauma en el passat. Freud buscava en el passat les respostes als enigmes del present.

Un esdeveniment té dues dates: la data del succés i la data en què adquireix una importància, alguna cosa que pot succeir molt més tard. Per exemple, pensem en el cas de l'assassinat d'Enric IV el 1610 a mans d'un cristià, que va desencadenar les subsegüents guerres de religió. Molt ràpidament es va produir una guerra d'informació mitjançant fulls volants, la impremta, gravats, etc. El que es va donar va ser una espècie de guerra d'interpretació que pretenia que triomfés una única visió de l'esdeveniment. Es plantejaven si es tractava d'un complot o d'un acte aïllat, la mateixa pregunta que es planteja avui dia davant un acte terrorista. En el cas d'Alexandre el Gran, quan va morir, tan lluny de Grècia, la persona que va portar el cos de retorn i va contar el que va passar tenia el poder. Es tracta d'una guerra de la informació, una guerra de la memòria immediata, que decideix, d'una vegada per sempre, el sentit de l'esdeveniment. Sabem que quan un esdeveniment té lloc i els poders decideixen dir, per exemple, "El responsable és l'Iraq", després és molt difícil canviar aquesta interpretació immediata. Sovint aquesta interpretació immediata és la que força el decurs dels esdeveniments.

Un historiador no és només una persona que reflexiona sobre la història de manera teòrica, sinó que també pot construir un imaginari. La història és l'art de l'emancipació. Per la meva formació, soc un historiador de la ciutat i del poder de la imatge, i vaig ser un dels responsables de la cerimònia d'obertura i clausura dels Jocs Olímpics de París del 2024. Sempre em vaig sentir fascinat per l'experiència urbanística de Barcelona a partir dels Jocs del 1992. Barcelona va ser un model per a tothom de la capacitat que té una ciutat d'utilitzar els Jocs com a motor de transformació urbana. Va ser un esdeveniment que va transformar la ciutat i en va produir una de nova. Quan París va obtenir els Jocs Olímpics del 2024, érem conscients que el context era un altre, que estem en una data posterior al 2015, que va ser l'any dels atemptats de París. París és una ciutat ferida. El 2015 també se celebren els Acords de París, és a dir, París ha de defensar també una visió multilateral, ecològica i mediambiental del món.

Des de París admirem l'experiència de Barcelona, però sabíem que no podíem fer el mateix. Uns Jocs Olímpics impliquen uns canvis importants a la ciutat. Es creen infraestructures que poden ser beneficioses per a la ciutat, però també impliquen inconvenients, com per exemple la gentrificació. No obstant això, preteníem aconseguir el mateix nivell d'impacte, encara que sense construir res. Els Jocs Olímpics havien de ser com els de Barcelona, és a dir, un motor de transformació urbana, però no de la ciutat mateixa, sinó de la visió que tenim de la ciutat. És la representació de la ciutat el que havíem de transformar. A Barcelona hi ha un llegat material dels Jocs i a París, un llegat immaterial. Què fem amb aquest imaginari? Això construeix un esdeveniment? Jo espero que sí.

Walter Benjamin pensava que les imatges poden convertir-se en punts de partida. És a dir, en un moment donat hi ha una imatge i les coses ja mai tornen a ser el que eren. Les imatges en si mateixes no són res; en el cas de la cerimònia d'obertura i clausura dels Jocs són tan sols un espectacle, però construeixen un camí cap als imaginaris de cadascú. Perquè la memòria col·lectiva no existeix, existeixen els records individuals de cadascun de nosaltres. Com es passa d'aquests records individuals a la memòria col·lectiva? Això no ho sabem. En el cas de la reelecció de Donald Trump, penso que Europa ha de trobar punts de partida que no siguin ingenus per lluitar contra una ofensiva clara, coordinada i finançada que té com a punt de mira la democràcia i la transició energètica. La transició energètica i la democràcia tenen els mateixos enemics que, en aquests moments, estan en situació de poder en molts països.

Aquest text té l'origen en la conferència "Què és un esdeveniment?", celebrada el 18 de novembre del 2024, dins del cicle "Reptes del futur immediat", organitzat per l'Escola Europea d’Humanitats i l'Observatori Social de la Fundació ˮla Caixa” al Palau Macaya, a Barcelona. El text s'ha publicat inicialment a l'últim número de la revista 'La Maleta de Portbou' amb transcripció i adaptació de Verónica Nieto.