A la sala d’espera d’un centre mèdic coincideixo amb un senyor, al voltant de la seixantena, que porta un cabestrell al braç. La precarietat de la cobertura de telèfon ens obliga a prescindir del mòbil i comentem la lentitud en l’atenció als pacients. Encetem una conversa sobre les respectives xacres i m’explica que descarregant una taula enorme del camió se li va dislocar l’espatlla. Treballa fent de transportista per a una empresa de logística. Està angoixat perquè ja fa un mes que està de baixa i no millora. Ha perdut la força al braç i no pot agafar pesos. Tampoc pot conduir per culpa del dolor. Té por de perdre la feina i, a la seva edat creu que li seria molt difícil trobar-ne una altra. Transporta mobles d’aquests que comprem per internet: taules, llits, armaris, calaixeres, sofàs i tota mena de mobles de gran volum. Em recita totes les marques comercials que els venen perquè està convençut que les conec. I té raó. Són portals molt populars de decoració i mobiliari. Diu que ni m’imagino la gran quantitat de repartiments que resulten fallits al llarg de cada jornada laboral. Mobles que han fet un trajecte tan llarg, des de països d’arreu d’Europa, canviant diverses vegades de centre de logística i de camió, que els embalatges es deterioren i es malmet la mercaderia. Moltes vegades, descarreguen paquets molt pesants i un cop el deixen al client i comprova l’estat del moble, els demana que s’ho tornin a emportar. De fet, bona part dels trajectes són devolucions. Han de tornar a recollir el que van lliurar uns dies abans ells mateixos o els seus companys. Diu que hi ha vegades que ha estat fins a tres vegades a la mateixa casa pels intents infructuosos que el moble arribi com cal. També m’explica la pila de vegades que no són prou treballadors per carregar el pes del moble. El dia que es va lesionar descarregant la taula, en el document del transport hi especificava “mínim quatre treballadors”. Per posar-la dins el camió, al magatzem, eren quatre homes amb l’ajuda d’una grua. Per deixar-la al domicili eren només dos, que és el més habitual. Cada entrega és una aventura, i moltíssimes són amb un fracàs final. Hi ha sofàs o armaris que no passen pel forat de l’escala de l’edifici ni caben a l’ascensor. Després de tot l’esforç d’intentar-ho han de renunciar a l’epopeia. Sovint, el fracàs va acompanyat d’esbroncades i laments de clients insatisfets. L’home em reconeix que ell de negocis no en sap, però que no entén com aquestes empreses de mobles subsisteixen tenint en compte les pèrdues que ell constata, tant de material malmès com de repartiments fallits. Mercaderia llençada, em diu, que ves a saber on va a parar. Hi ha una gran quantitat de mobles que després de passejar-se per les carreteres amunt i avall, no acabaran a casa del comprador. Ell ja s’hi ha acostumat, però m’assegura que no me’n faig el càrrec de la quantitat de mobles escrostonats, trencats o amb defectes de fabricació i muntatge. Li passa tantes vegades a cada jornada que quan tot surt bé li sembla un miracle, perquè gairebé cada entrega té un problema. Agafa el mòbil, entra a l’aplicació de fotos i comença a tirar amunt les imatges perquè vegi el munt de fotografies que acumula al telèfon per deixar constància dels desperfectes. No només ho fa per passar l’informe sinó per protegir-se de qualsevol responsabilitat.
La pantalla de la sala d’espera li indica que li ha arribat el torn de visita. Ens acomiadem i li desitjo molta sort amb la recuperació. Li agraeixo la informació i l’home riu i em diu que si compro algun moble potser ens retrobem a la porta de casa meva. Tant de bo, li dic, perquè voldrà dir que torna a estar en forma. Però després de conèixer amb més detall l’altra cara d’aquestes compres, no convida a provar-ho.
