Pedralbes: set segles de dones que van desafiar reis i perills

BarcelonaDarrere els murs de pedra del monestir de Pedralbes, durant set segles hi han viscut moltes generacions de dones. Cada corredor guarda moltes històries, no només de pregàries i de silencis introspectius, sinó també de pugnes, conspiracions, supervivència i creativitat. És una rara avis perquè ni les desamortitzacions, ni les revolucions ni les dictadures, ni tan sols la voracitat immobiliària, l’han pogut engolir. Qui hi entrava havia de seguir els vots d’obediència, castedat i pobresa, però durant molt de temps va ser un espai on es podia transcendir el poder patriarcal. Enguany celebra els 700 anys amb exposicions, taules rodones i la revelació de molts dels secrets que poden amagar les tombes d’una reina i de les dames que l’acompanyaven. Us convidem a entrar en tots els espais del monestir a través de set dones, algunes poderoses, d’altres molt humils.

El monestir de Pedralbes és ple de simbolismes. El sepulcre d’Elisenda de Montcada és visible des del claustre, on se la veu com a monja, amb el cordó franciscà; i des de l’església, on es mostra com a reina, amb corona i mantell. El missatge de la reina és força clar. Volia continuar simbòlicament present dins la comunitat religiosa que ella mateixa havia fundat, perquè cada vegada que les monges passaven pel claustre veien la representació austera de la reina i pregaven per ella. D’altra banda, no volia que ningú oblidés qui era fora del monestir. S’havia casat amb Jaume II (1267-1327), el dia de Nadal de 1322 quan el rei ja tenia una edat avançada i mala salut. Quan va decidir construir el monestir, el rei volia que es fes a Valldaura, però Elisenda va imposar Pedralbes, més proper a la ciutat emmurallada de Barcelona. La reina volia que tot avancés molt ràpidament, perquè el rei estava força malalt. Es va col·locar la primera pedra el 26 de març de 1326 i poc més d’un any després, el 3 de maig del 1327, les primeres monges clarisses van entrar a viure-hi. El rei va morir el desembre d’aquell any.

"Sense fills, el seu poder dins el palau hauria estat molt limitat. Les vídues que no eren la mare d’un futur rei acostumaven a tenir un final força trist perquè eren arraconades a la cort. Elisenda de Montcada tenia bona relació amb els fills de Jaume II, que sempre li van donar suport, però era molt bona estratega. Amb Pedralbes estava a prop de la cort, però no dins de la cort", explica Anna Castellano, directora del monestir de Pedralbes.

Mai es va fer monja i va continuar exercint un gran poder sobre la ciutat des del seu palau annex al cenobi. Va obtenir del Papa les exempcions de pagaments de certs impostos, i una independència econòmica i importància dins de l’Església i la societat molt superior a altres monestirs, fins i tot masculins. A Pedralbes hi van anar moltes dones de l’oligarquia catalana, i el monestir tenia aliats en els llocs de poder. Tot plegat el va fer excepcionalment poderós i posseïdor d’un vast patrimoni. La reina va passar molts més anys al monestir que al costat del seu marit. Va morir el 1364, quan tenia 72 anys. Havia residit 36 anys al costat de la comunitat.

Les diferències socials i les jerarquies eren visibles dins i fora del monestir. Fins i tot en la mateixa arquitectura. A les plantes inferiors hi havia els horts, els serveis, i, prop del lloc de feina, les monges servicials. Entre elles, les esclaves. Als anys 20 del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la ciutat de Barcelona era esclava. Hi havia esclaus tàrtars, circassians, grecs, balcànics, sards, nord-africans i subsaharians. Era un negoci molt legislat. Les esclaves formaven part, en alguns casos, dels dots d’algunes de les novícies que entraven al monestir. "Tot el que sabem de les esclaves és pels llibres de comptes, on surten esmentades perquè el monestir també en va comprar, o perquè passaven per la infermeria on eren ateses, o perquè algunes monges van deixar estipulat que volien que les alliberessin una vegada elles morissin", detalla Castellano. "Tenien el mateix tracte que les serventes i podien tenir una relació propera amb les mestresses, no descartem que n’hi hagués de cultes que també podien donar classes a les monges", afegeix.

Mentre les monges professes es dedicaven a la vida contemplativa, pregària contínua, silenci, estudis de lectura i escriptura religiosa, treballs manuals com teixir i copiar manuscrits, les esclaves feien jornades llarguíssimes i pràcticament no tenien cap autonomia. Feien el pa, els llegums i les verdures, mantenien el foc i les olles, preparaven menjars especials per a festes religioses, netejaven sales, dormitoris, claustre i espais comuns; rentaven la roba... No se sap on dormien ni si compartien habitació amb les monges. Els qui segur que dormien separats, eren els frares i preveres que també formaven part de la comunitat. Com que les monges no podien fer missa, necessitaven un prevere. D’altra banda, els frares eren els seus confessors. Tots, però, estaven sota les ordres de les monges. Ho deixa ben clar un petit escrit que es guarda al monestir: en cas que els preveres no complissin, se’ls podria privar de pa i vi tants dies com l’abadessa i el convent jutgessin convenient.

Malgrat els murs, les clarisses no eren alienes a les pugnes de poder que es vivien a fora. El monestir disposava d’un extens patrimoni i un alt nivell de rendes i, per tant, era desitjable tenir-lo controlat. Durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que va enfrontar les institucions catalanes amb Joan II d’Aragó, les monges van haver d’abandonar el monestir, perquè es va convertir en el campament d’aquest últim. Amb la victòria dels Trastàmara, hi va haver canvis significatius dins el monestir. Si fins aleshores les poderoses famílies catalanes havien controlat Pedralbes, a partir d’aquell moment hi va haver una guerra oberta. La tradició manava que si hi havia una Montcada, aquesta era escollida abadessa a perpetuïtat. Va ser el cas de Violant de Montcada, però la seva elecció va enfurismar el fill de Joan II, el rei Ferran II. Per imposar les seves monges, va denunciar al papa que Violant incomplia les regles, i entrava i sortia sovint del monestir per resoldre assumptes propis. L’espòs d’Isabel la Catòlica va ordenar una rigorosa inspecció. Per evitar problemes amb els Reis Catòlics, l’abadessa va fer més rígida la vida comunitària, va ordenar hàbits més austers, va posar més tàpies, reixes i teles negres. Així i tot, hi va haver un moment que no va poder aguantar més les envestides de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, i va marxar. No es va rendir del tot, perquè va anar cap a Roma a clamar justícia, i li van tornar el càrrec. Així i tot, els reis tampoc cedien. Ferran el Catòlic va enviar la seva filla natural, Maria d’Aragó, al monestir. Violant, que ja devia estar cansada, perquè duia 37 anys al monestir, va tirar la tovallola. Es va acomiadar amb cert sentit de l’humor: «Prima, sea usted bienvenida. Vuestra Alteza y yo por ser sobradamente altas no cabemos juntas bajo un mismo techo». Maria d’Aragó, no sabem si seguint o no les ordes del seu pare, va fer alguns canvis per deixar clar qui manava, com ara encarregar una imatge seva, que va fer instal·lar al refetor, on també va fer pintar el seu escut d’armes.

A finals del segle XVI i principis del segle XVII, el monestir de Pedralbes va viure alguns moments de penúria econòmica. Va patir els estralls de la guerra dels Segadors. Se'n van trobar proves, durant unes excavacions arqueològiques, a les cases de majordomia, a la Baixada del Monestir, on s'allotjava el personal de servei de la comunitat: enterrades hi havia restes de bales de canó. El 1697 el monestir va ser ocupat per l’exèrcit francès, que va aprofitar el lloc estratègic per controlar el setge a la ciutat de Barcelona. A la infermeria, les monges i les llegues, que eren monges sense formació ni estudis i que es dedicaven sobretot a les feines més manuals, tenien força feina. Malgrat les mancances, la infermeria es va reformar a finals del segle XVI. Tenia un conjunt de sales connectades que permetien organitzar diversos llits per a les malaltes, amb portes interiors que comunicaven les diferents estances. L’espai era lluminós i ben ventilat gràcies a les grans finestres que permetien l’entrada de llum natural i aire fresc, en contrast amb altres zones del monestir, més fosques i silencioses.

Hi havia una cuina on es preparaven dietes especials, i una petita capella. També hi havia un espai destinat a la preparació de remeis i medicaments, on es guardaven plantes medicinals i es realitzaven infusions, ungüents i cataplasmes per a diferents malalties. Les monges utilitzaven especialment plantes com la sàlvia, el romaní, la farigola, la camamilla, la menta o la ruda, i aplicaven els coneixements herbolaris medievals per tractar problemes digestius, respiratoris, inflamacions i ferides.

Filla dels comtes de Plasència, Maria de Lanuza (1677-1754) va entrar al monestir quan només tenia 13 anys. "És la monja més mística que tenim", assegura Castellano. La Contrareforma (Concili de Trento, 1545‑1563) va marcar una política molt estricta de defensa del catolicisme davant del protestantisme. Els místics i místiques eren figures que reforçaven la doctrina catòlica, perquè generaven certa autoritat moral i social i sovint tenien accés a poderosos mecenes i autoritats civils i religioses. Vivien la religió de manera molt intensa perquè buscaven una connexió íntima amb Déu. Per arribar a aquesta experiència, a vegades, feien dejunis extremadament llargs, i oraven fins a quedar exhaustos. Lanuza encarna aquesta espiritualitat mística. A la documentació del segle XIX se la recorda com una monja amb vocació precoç, devota, penitent i mortificada. Patia perquè tenia un braç dislocat i passava hores i hores resant. Una hidropesia li va provocar la mort i, segons diuen els papers del monestir de Pedralbes, que es guarden en el seu arxiu, va resar fins a l’últim moment.

Ni la Guerra del Francès (1808-1809), ni l’epidèmia de febre groga (1821), ni les guerres carlines, ni la desamortització de Mendizábal (1835), van poder posar fi al monestir de Pedralbes. Així i tot, al llarg del segle XIX, i per poder sobreviure, la comunitat va haver de vendre’s una gran quantitat d’objectes artístics, i alguns altres van ser robats. Si ni espolis ni conflictes no n’han pogut esborrar la història és, en molt bona part, gràcies a Mercè Anzizu (1868-1916) -convertida en sor Eulària Anzizu dins del monestir-. Aquesta monja, que va fer pràcticament tots els papers de l'auca dins el monestir, però que mai va arribar a ser abadessa, perquè va morir molt jove, es va quedar sense pares i sense avis, a l’edat de deu anys. No va quedar gens desemparada, perquè formava part d’una de les nissagues més poderoses de l’època: els Güell. Tenia vocació de poeta, però el seu mentor espiritual, Jaume Collell, no va deixar que publiqués cap de les seves poesies. Tan sols es van poder llegir quan ella va morir. Jacint Verdaguer va ser el seu mentor literari i fins i tot la menciona en dos dels poemes de Roser de tot l’any. Abans de fer 21 anys, Anzizu va renunciar als viatges luxosos i les mansions dels Güell per entregar-se a la vida religiosa. No li agradava el tipus de vida ni la manera com veia el món la seva família adinerada. El seu esperit independent i inquiet reclamava una altra cosa. Va ser la seva manera de rebel·lar-se.

Eulària, que va convertir la cel·la de Santes Creus en la seva cambra pròpia, va ordenar i catalogar l’important Arxiu Històric de la Comunitat, va redactar la primera monografia històrica del monestir, i va obrir un petit museu. Va destinar bona part de la seva fortuna a restaurar diferents parts del monestir.

La II República va provocar canvis significatius al monestir de Pedralbes, alguns de positius, com la declaració de Monument Historicoartístic, que reconeixia la riquesa arquitectònica i patrimonial del cenobi. Amb l’esclat de la Guerra Civil, les monges van emprendre l’exili cap a Itàlia, com relatava l’abadessa Carme Nadal, recordant l’incendi de les parròquies de Sarrià i de la Bonanova. "Acabades les vespres, vaig haver d’anunciar a la comunitat que havien de marxar immediatament", escrivia Nadal.

L’agost del 1936, el monestir va ser confiscat i es va convertir en el refugi de milers d’obres d’art del govern republicà i del govern espanyol, així com de documents procedents de 226 arxius de Catalunya, València i l’Aragó. La mateixa cambra que havia estat usada per la monja Eulària es va convertir en el despatx de l'historiador i arxiver Agustí Duran i Sanpere, que no es va moure del monestir ni tan sols quan van entrar els franquistes. Quan les monges van tornar el gener del 1939 es van trobar un monestir ocupat. “Ens vam trobar que no ens deixaven aposentar, tot estava abarrotat d’arxius, llibres i trastos de tota mena”, explicava una monja. La mateixa monja lamentava que van aprofitar els llits de ferro dels soldats per dormir les primeres nits.

Amb el pas dels anys, la comunitat es va anar reduint. L’última germana que va entrar al monestir ho va fer als anys noranta. A tombar de segle encara quedaven una vintena de monges, però la majoria d’edat avançada i no hi havia noves vocacions. Els intents per atreure noves vocacions des d’altres monestirs no van sortir bé. L’última abadessa va morir el 2024, arran d’una caiguda. En aquell moment només quedaven quatre monges, un nombre insuficient segons les disposicions de la comunitat, que exigeix un mínim de cinc per escollir abadessa. "Va ser una decisió molt difícil, perquè emocionalment estaven molt lligades al lloc", diu Castellano. Van optar per mantenir la relació amb Pedralbes, a través de la fundació, encara que físicament, el febrer del 2025, es traslladessin en un altre convent, a Viloví d'Onyar.