25 objectes que ens fan replantejar el paper de les dones en la història

BarcelonaUna arpa, una cadira, una pala per fer la bugada, un plomall, una impremta, un vestit, una urna o una cotilla. Aquests són algun dels 25 objectes que la periodista Sílvia Marimon Molas, redactora de Cultura de l'ARA, ha fet protagonistes en el llibre Inventari d’històries silenciades (Eumo Editorial), un recorregut imprescindible i molt didàctic per alguns objectes quotidians que han estat essencials per dibuixar la nostra societat d’avui. Objectes que Marimon vincula a dones reconegudes o anònimes que massa sovint han estat les grans oblidades en els llibres d’història.

L’autora reconeix que sempre s’ha sentit fascinada per l'arqueologia i destaca que el treball multidisciplinari que es fa ara en aquesta matèria, amb la participació de genetistes i bioarqueòlegs, per exemple, permet analitzar de manera diferent objectes que potser s’havien trobat fa anys i que "ara ens expliquen una història molt diferent d’aquella que s’ha anat explicant tradicionalment". En la mateixa línia, també remarca la importància de la incorporació de dones en aquests grups de treball, ja que estan plantejant preguntes diferents que ens permeten acostar-nos a la història d’una manera molt més completa. "Crec que, en certa manera –diu–, aquest llibre no només és meu, sinó també de totes aquestes dones que estan investigant i que han contribuït a fer noves preguntes que ens obliguen a replantejar-nos alguns fets històrics".

Aquesta manera de treballar i d’estudiar la història des d’una perspectiva més global i amb mirada de gènere ha permès canviar el relat històric que fins ara s’havia donat per cert. És el cas, explica Sílvia Marimon, de les pintures rupestres. "Durant molt de temps s'havia pensat que era una pintura on tot girava al voltant dels homes i que eren únicament ells els que pintaven". Ara, en canvi, la recerca científica ha descobert que les dones també pintaven. Al final, com assegura la periodista, "això ens explica que les dones han estat molt més presents a la història del que a vegades se'ns ha fet creure".

Marimon relaciona cadascun dels objectes triats per al llibre amb personatges femenins que no sempre han rebut el reconeixement que mereixen. I ha triat parlar-ne a partir d’objectes perquè reconeix que, per a ella, "els objectes tenen una força especial". "Els llibres, les històries o els documents són importants perquè et donen un context, una fotografia d'aquella època. Però l'objecte té alguna cosa especial, és molt més sensorial, i això et permet fer també un viatge més personal", declara. La periodista assegura que els objectes permeten fer una aproximació més íntima cap a la persona i saber la relació que tenia amb aquell estri, "mentre que els documents han estat escrits per algú que et diu com has de pensar, que et diu què has de veure".

En el llibre prenen protagonisme objectes que sovint han estat menystinguts precisament pel fet de formar part de la quotidianitat i que Marimon ha volgut reivindicar. Com explica, sovint pensem que aquests objectes no són importants "perquè no han canviat la història, però el cert és que molts sí que ho han fet. Els objectes dels quals parlo al llibre demostren que sempre hi va haver dones que, a partir d'objectes quotidians, van canviar les coses, com el cas del maniquí obstètric que va idear la llevadora francesa Angélique du Coudray. Va salvar milers de dones i va servir també per generar respecte cap a la figura de les llevadores". Un altre exemple del poder dels objectes és el vestit que va portar Juliana Morell per fer la lectura de la seva tesi i convertir-se en la primera doctora extrauniversitària en un temps en què a les dones no se’ls permetia entrar a la universitat.

Per tot plegat, l’autora voldria que el llibre servís perquè els lectors es qüestionin certes coses en relació amb la contribució de les dones a la història i a la societat: "Les dones sempre han treballat, sempre han lluitat, en alguns moments fins i tot van tenir molt poder", diu. En molts moments de la història s’han reivindicat i han fet valer el seu dret a treballar, a exercir la seva llibertat, a manifestar-se pels seus drets o per allò essencial, o a parlar de tot, fins i tot de sexe, com feien les trobairitz, o del dol perinatal, com en el cas de les dones de la cultura ibera. Com conclou Sílvia Marimon, la voluntat és "retre homenatge a totes aquestes dones i recordar que les coses sí que es poden canviar des de baix, a escala col·lectiva i a escala individual, i que no sempre cal seguir el camí marcat". "La majoria de dones de les quals parlo al llibre es van desviar del camí marcat i van aconseguir fer canvis molt importants malgrat tenir-ho tot en contra; i nosaltres en som hereus". Tal com assegura la periodista, la història que expliquen els objectes que ha fet protagonistes ens diuen que tot podria haver estat d’una altra manera i que hi podria haver un relat completament nou. De la mateixa manera que les vides de totes aquestes dones que durant molts anys han estat invisibilitzades ens apunten que les coses no sempre han de ser com ens les han explicades.

El que ens diuen les cadires

Les cadires són el testimoni de moltes escenes íntimes i domèstiques, però també han estat un símbol de poder davant dels altres, com explica Marimon. En aquest sentit, l'autora relata com les cadires han sigut al llarg dels segles un objecte molt rellevant en l’univers femení. Hi va haver un temps en què era habitual que les dones s’asseguessin en cadires més baixes que les del seu marit, com a suposat símbol de respecte i submissió, i en què també era habitual que reines i princeses apareguessin als retrats que els feien agafant una cadira, com a símbol d’estatus. Sense oblidar que les cadires també van ser un instrument imprescindible durant dècades per a parteres i llevadores.

Portadores que van deixar empremta

Recerques històriques han mostrat com les feines feixugues que han realitzat les dones al llarg dels segles han acabat deixant empremta en l’anatomia femenina. És el cas dels canvis detectats en els esquelets de les dones que van viure a l’actual Sudan fa més de 3.000 anys i que presentaven lesions degeneratives a la zona cervical a conseqüència d’anys de carregar pes a l’esquena subjectat amb corretges al front. A Catalunya, les dones d’àmbit rural també van patir les conseqüències d’haver de carregar durant anys les conegudes com a portadores, recipients de fusta que s’utilitzaven, per exemple, per transportar el raïm durant la verema.

Cotilles que eren elements de tortura

Durant anys, les dones van estar sotmeses a la dictadura de les cotilles, elements que eren autèntiques eines de tortura per a les dones. La metgessa Dolors Aleu, pionera entre les dones que van poder estudiar medicina a Espanya, va ser la primera a començar a dir en veu alta que el seu ús era un atemptat contra la salut de les dones. Provocaven nàusees, trastorns intestinals, mala circulació, problemes ginecològics i desmais. Dos factors van contribuir finalment a desterrar per sempre les cotilles: l’interès de les dones per l’esport i la Primera Guerra Mundial, que va obligar moltes dones a incorporar-se al món laboral de manera que necessitaven roba més còmoda i que els permetés una millor mobilitat.