BarcelonaEl Sónar són festes. En plural. Un espai on convergeixen desenes de formes de relacionar-se amb la cultura (de ball), la comunió i la celebració del ritme, i que en tres dècades ha crescut en la memòria del públic, dels músics i de la ciutat, que ha vist com l’electrònica –i no només– ha fet forat en una gran quantitat d’espais: des de la Mar Bella fins a Fira de Barcelona, passant pel CCCB. El certamen s’ha consolidat com el festival de l’avantguarda musical per excel·lència, però també de la integració de sons, dels compromisos estètics i polítics i de les identitats múltiples. 30 anys són moltíssim més que 30 moments. Però aquest grapat que us oferim, seleccionats per aficionats, periodistes i artistes, són únics. 

Tots dos hi són des del primer dia. Laurent Garnier, cèlebre productor francès de deep house i de Detroit techno, i també Luis Lles, periodista musical, referència de la música de ball al país: “Amb total seguretat soc la persona que més hores ha gaudit del Sónar. He estat en totes les edicions, dia i nit. Des de la primera actuació fins a la darrera”. Ho diu algú amb residència a Osca, on ha treballat en festivals com el Pirineos Sur i des d’on ha col·laborat amb una gran quantitat de mitjans. Garnier i Lles van coincidir a la primera edició del Sónar. I després s'han anat trobant en les múltiples vegades que l’artista hi ha actuat, com en el recordat tancament del 25è aniversari. El 1994, un jove Lles va entrevistar el francès l’endemà de la sessió, al seu hotel. “Era la meva primera presa de contacte amb un artista tan gran de tecno. Tenia un coneixement increïble, molt notori. Havia estat en una botiga a Barcelona i deia que a l’apartat de tecno només hi havia artistes com Depeche Mode, és a dir, tecno-pop, i que això s'havia d’acabar, que a Espanya havia d’arribar el tecno de veritat!” El Sónar va contribuir a aquest canvi, a la consolidació de la música de ball en format DJ, més enllà de les bandes que aplicaven ritmes endimoniats a les seves composicions. 

Vicenç Batalla és un altre periodista mític del festival barceloní. Metòdic, s’ha preparat una llista, com va fer un temps ençà a la seva web, París/Bcn (“Els meus (gairebé) 25 anys de Sónar”), amb els millors moments. Al Sónar hi és com a professional des del segon any, amb alguna intermitència d’assistència, però amb memòria magistral. Recorda especialment quan va veure Orbital. “Passar –detalla– de la makina de l'extraradi de Terrassa a poder escoltar tecno sense guitarres ni frontmen… Només dos paios amb llumets al cap… Em van hipnotizar”. 

El periodista Joan S. Luna, addicte a la cultura pop global i, per tant, també al manga i l’anime, va experimentar amb Ken Ishii un enamorament a primera vista. Al Poble Espanyol, va ser un dels primers sets de DJ que li van trencar els esquemes. “Vaig flipar amb les projeccions! Primera sessió que veia amb audiovisuals relacionats amb la sessió; una cosa molt comuna ara, però gens habitual en aquell moment”.

El Sónar es va traslladar al Pavelló de la Mar Bella el 1997. Els assistents ho recorden com una autèntica bogeria als accessos. Però les cues es van oblidar quan el mític productor de techno Detroit, Jeff Mills, el Bruixot, en el seu millor moment, va deixar anar pura tralla en un pavelló ple i amb suor generalitzada.

Juan Carlos Ruiz és un devot de l’electrònica. Des de jove, des dels sons més àcids dels 90 fins al ritme més contemporani, mínim i orgànic. El Sónar ha estat sempre el seu festival. Ara, amb quaranta i pocs anys, rememora el primer record que en té. És ben icònic, una bona mostra de la capacitat del Sónar de generar imatges bestials com els Daft Punk sense auriculars. El duo francès, en aquella primera gira, va exhibir els seus temes “l'un rere l'altre”, “sense concessió”. La història posterior, tristament, ja se sap: cal posar-se els cascos i pitjar play.

Coil sempre van ser una banda enigmàtica. I com no podia ser d’una altra manera, quan van passar pel Sónar ho van deixar ben clar. Així ho descriu el periodista Joan S. Luna: “Convent dels Àngels. Missa pagana: màgia del caos. Era un grup de referència que no era fàcil de veure en directe. Era diferent de tot el que es pot imaginar; una cerimònia, una litúrgia”.  

“Any 2000. El meu primer Sónar. Al Raval, era genial! Tot el centre de Barcelona era una bogeria de gent”, recorda l’enginyer Gustavo López. El Sónar s'ha caracteritzat per poblar diferents espais de la ciutat, també els més llunyans. “La transició a la Fira de Barcelona va costar una mica. Però també es va acollir bé. No podia ser d'una altra manera, amb sessions tan mítiques com la de Carl Cox amb la pista a petar. Techno, house i rave”.

“Encara recordo aquell cartell”. Juan Carlos Ruíz aleshores ja era un fan declarat del festival i rememora el 2002 com “l’any Maradona”. El futbolista va ser la imatge del certamen. D’aquella edició en rescata l’actuació de Luomo. “Li flipava DJ Sideral [productor barceloní mític de finals dels 90] i, a més, té el tema més sexi que he escoltat mai, Tessio. Dolçor total”.

Un altre assidu del festival, Aphex Twin. Hi va participar el 2003, el 2011 i també hi és en aquesta edició. Però quan tothom va quedar més estabornit pel seu desplegament va ser en la primera visita. El cornuallès va fer un directe inapel·lable i sense concessions, fins al moll de l'os.

Aquest any, la productora Cora Novoa serà al Sónar amb Tiga fent un business to business, una col·laboració en directe al festival. Ella hi ha viscut moments icònics, com la sessió del 2004 amb el que ara serà el seu company, Tiga. Però també Miss Kittin. “També em va encantar el concert d'Austra el 2012, quan encara es feia el Sónar de Dia al CCCB, o el primer dj set que va fer The Blessed Madonna (aleshores sota el nom de The Black Madonna), o C.Tangana a la carpa de Red Bull el 2017!”

“A l'Hospitalet, ja de nit, va ser molt impressionant descobrir aquella actitud punk, feminista i altermundista, la de la M.I.A. en la seva primera gira. Va posar dempeus tothom”, recorda el periodista Vicenç Batalla. Va ser el descobriment de com podia entrar el rap, la veu en general, en festivals d’electrònica. “Un canvi de paradigma”. 

Néstor Nocci ha contribuït al Sónar de moltes maneres. Treballa a la discogràfica Bankrobber, hi ha fet fotografies fins a l’extenuació i, sobretot, hi ha gastat les soles de les sabates els darrers vint anys veient el millor de cada edició. “Matthew Herbert és un altre geni que hem pogut veure repetidament al festival; l'actuació del 2005 va ser una de les seves més emblemàtiques. Hi presentava Plat du jour, amb un discurs combatiu i irònic sobre els models productius de la indústria alimentària i els nostres comportaments com a consumidors, i ho feia amb un xou audiovisual on samplejava en temps real els sons generats per diferents cuiners mentre elaboraven un àpat dalt mateix de l'escenari. Un àpat que va acabar menjant-se Herbert al final de l'espectacle. Increïble”.

Un altre imprescindible de Nocci és el projecte més original i probablement més conegut d'Uwe H. Schmidt (a qui també s’ha vist al Sónar uns altres anys amb el seu alter ego tecno, Atom TM), Señor Coconut. “El 2006 vam gaudir d'un divertidíssim i excitant directe a l'antic Sónar de Dia del CCCB, amb orquestra llatina clàssica al complet, passant per la batedora aparentment impossible del merengue, la cúmbia i el txa-txa-txa, els clàssics de Kraftwerk i la Yellow Magic Orchestra. Advanced old music i una lliçó magistral carregada d'amor per la música de ball i del tot lliure de prejudicis”.

L'artista francesa era relativament desconeguda aquí el 2008, però va formar part del Sónar i, a més, en un espai poc habitual del festival: el Palau de la Música Catalana. Gairebé sense instruments, només amb la seva veu, dos beatboxers (un d'ells, Sly Johnson), percussions corporals d'un cos de cantants i ballarins. El Palau va caure rendit als seus peus.

Itzbi Solís ha treballat tota la vida en la indústria musical. En revistes de música o, també, en la fabricació de vinils. I està casada amb el Sónar des de tota la vida. “Ara soc vella i faig esport per poder anar-hi cada any", diu rient. "Hi ha coses que continuo tenint a la retina i al cor”. El primer record que li ve al cap és l’actuació dels Chemical Brothers. “La primera vegada que els vaig veure va ser allà. Espectacle de llums i colors i música. Entrar-hi i trobar-se aquest so tan meravellós i tota aquella gent… Gairebé religiós. Hi han vingut poques vegades més, però cap com aquesta. Tinc la sensació encara al cos”. També destaca una altra sensació reconeixible per a tots els soners, el que ella defineix com a “moment passadís”: “Quan la gent comença a aplaudir, agraint i celebrant la comunió dissabte al matí, mentre ens fan fora de l'espai. És un moment de plenitud”.

Nova demostració de la reivindicació del hip-hop dins el festival. El Sónar aconsegueix portar una banda de l’estil dels The Sugarhill Gang amb els seus hits Rapper's delight i Apache. Va suposar un contrast molt gran, que tot això sonés en un festival industrial en aquell moment!  

La sensació que al Sónar hi passa alguna cosa especial es repeteix a cada edició. Jimmy Tenor entrant a cavall, ben glamurosament, al Pavelló de la Mar Bella. John Peel i una sessió bogíssima amb un tipus tirant-se davant del lloc on punxava. Kanye West com a convidat de De la Soul. O l’actuació de Francisco López, músic experimental i artista sonor d’avantguarda, exponent de l'experimentació acústica, amb tothom assegut a terra amb un antifaç, com a obstacle visual i tot a les fosques. Silenci absolut. Sona una cosa imperceptible fins a ser un soroll insuportable, va baixant fins al buit, el no-res. I així tota l’actuació. Una experiència sensorial elevada.

Néstor Nocci, membre de Bankrobber, explica que en temps no tan llunyans el més normal al Sónar Nit era veure grans xous en directe, amb un bon grapat de músics tocant instruments dalt de l’escenari. Un dels millors exemples que es recorden és “l'hipervitaminat i contundent directe de Janelle Monae el 2011, amb una multitudinària banda de catorze músics deixant-hi l'ànima en un concert ple de groove, flow i sentiment”.

Hi va haver un moment en què semblava que l'electrónica no podia trobar-se amb el hip-hop, una combinació més que consolidada actualment. Però el festival Sónar ha anat fent apostes, des de fa anys, perquè això passés: The Roots, una de les bandes més honestes de rap, van fer les delícies dels presents, amb moltíssims músics i encara més èpica. 

Un deute obligat per a l'organització i una petició col·lectiva eterna. Els pares de tot plegat van tornar per segona vegada el 2013 amb un multitudinari directe, amb visuals en 3D, a l'altura de la llegenda. Per als que se’ls van perdre al Sónar 1998, sempre –diu el membre de Bankrobber Néstor Nocci– és “bon moment per conduir per l'autopista infinita”.

Roger Radiocontrol va punxar el 2011 al Sónar. “El millor record que tinc del festival, la meva participació!”, diu. Més enllà de la broma, destaca actuacions com la de Nils Frahm i el minimal de clàssica i contemporània. “No tot han de ser bombos!” El músic també recorda “com a fan del UK garage Royal T, Dj Q i Flava D, un gust!”

Si Laurent Garnier, que finalment serà baixa aquesta edició, és el DJ pare del Sónar, Richie Hawtin n’és l’oncle. L’oncle enrotllat. I juganer. El mític productor sí que serà en aquesta edició fent el tancament, però ha passat més vegades pel festival, per exemple, amb el seu alter ego Plastikman. Tecno dels noranta molt i molt cru.

El Sónar s’ha obert moltes vegades a les músiques de ball de tot el planeta. El periodista Luis Lles recorda amb especial interès la presència de Dj Nigga Fox, de Discos Príncipe de Portugal i Angola: "Recordo poques vegades haver ballat així, fins a l'extenuació. Vaig acabar esgotat. Era una hipnosi absoluta. Era ritme en estat pur, despullat, primitivisme ancestral”. També, de l’any passat, destaca “el plaer auditiu absolut de Skorpion Kings, un grup de sud-africans de so jamaicà: una altra forma de ball és possible”. “Sense ensurts”.

Sembla que sempre han de venir de fora a sorprendre'ns. Però no és així. També al Sónar hi ha hagut moments memorables amb DJ i productors locals, amb solistes emergents com Bad Gyal, amb la consolidació de momentums com el del raper Morad i deslocalitzant propostes com la de Pxxr Gvng. Però si algú ha deixat marca, explica Vicenç Batalla, és el Niño de Elche amb Los Voluble. Tot un “sermó rave”. “No el coneixia i ara el segueixo a tot arreu. La seva veu… la veu del flamenc es pot adaptar a la música rave. Va ser la primera de moltes sorpreses que ens ha aportat aquest bon home”. 

La barcelonina AWWZ, abanderada dels slow beats, ha participat també en el Sónar. A l’edició del 2022, de fet. “El Dj Set al Village va ser bestial. Molta calor, però tothom va ballar molt. Fins i tot hi va haver una petició de matrimoni!” El moment que destaca com a oient és el del raper Anderson .Paak. “Ningú hi volia anar… però va ser un dels millors concerts que he vist al Sónar!”

L’aniversari del primer quart de segle de Sónar sempre serà recordat per un cartell ple de masterpieces. Però a la lletra petita destacava l’actuació del productor japonès Ryuichi Sakamoto (traspassat fa poc) i Alva Noto. Un diàleg, va destacar la premsa, “brillant, acústic i electrònic”.

El Sónar ha estat un festival especial per a moltes bandes amb presència del ball a les seves bases. El periodista musical i redactor en cap de MondoSonoro, Joan S. Luna, en recorda unes quantes: des dels americans LCD Soundsystem –presents en diverses edicions del festival– fins a Beastie Boys, passant també per Gorillaz. 

Rosalía estava a punt de presentar el segon disc. Pocs la recordaven per Los Ángeles. Ningú s’esperava una bogeria de la magnitud d’El mal querer. La veu, la presència, les coristes, la narració. Era fàcil preveure que aquella actuació, plena de gom a gom i amb tots els periodistes dels festivals presents per a la première, es convertiria en una icona, en el pas previ a convertir la catalana en una de les veus internacionals més potents.

La pandèmia va fer por per moltíssims motius. També per la possibilitat que els moments de celebració conjunta com el Sónar deixessin d’existir. És per això que el mini Sónar de 2021, tornant als orígens al CCCB, va ser preciós per a molts. El periodista cultural Vicenç Batalla en destaca l’actuació de Tirzah amb Mika Levi als teclats. Indietrònica i un regust a soul psicodèlic, però sobretot, la normalitat de tornar a gaudir. 

Paz López és dissenyadora gràfica i s’ha sumat no fa gaire al Sónar. Es reconeix en la idea d’anar una estoneta al Sónar de Dia i, sense saber gaire com, acabar al recinte de nit. “L'any passat era al Sónar de Dia i me n'anava a casa, però vaig anar al recinte de nit amb zero ganes i em vaig posar la polsera empesa pels amics… Hi vaig veure Arca i em va esclatar el cap!” El Sónar és un espai per deixar-se portar i també un espai de llibertat identitària. Ho han demostrat propostes com la de la xilena o també la d’Anohni.