Aquest dilluns Nova York acollirà la seva primera edició del Bald Fest, un festival per a calbs. O, com ha anunciat un dels seus promotors, “una bacanal de cuirs cabelluts i de tots aquells que els adoren”. El festival s’ha fet coincidir amb el 13 de setembre perquè als Estats Units és el Dia Nacional de la Calvície. Hi podran participar tots aquells a qui ja els claregi la closca -bé tinguin entrades, pateixin alopècia o hagin perdut el cabell a causa de tractaments mèdics- i tots els seus aliats i còmplices. Inclouen també totes aquelles empreses que, d’una manera o altra, estiguin vinculades al negoci de la calvície, com ara fabricants de fulles d’afaitar per a aquells que opten per rasurar-se els pocs cabells que els hi queden per aconseguir una calba més homogènia i perfecta.
L’organitzador és un altre calb, el raper Rami Even-Esh, conegut com a Kosha Dillz, que vol que el festival sigui un motiu per celebrar que els calbs “son amos del seu destí”. Una teoria una mica agafada pels cabells (disculpeu l’acudit) perquè l’alopècia no acostuma a ser una elecció personal, sinó més aviat una imposició d’un destí irreversible i incontrolable. Ni un magnat com Donald Trump ha pogut fer servir la seva fortuna per revertir la seva calvície i ha hagut de recórrer a dramàtiques filigranes capil·lars per dissimular-la.
El gran misteri del festival és que no s’ha revelat el lloc on se celebrarà. Només es podrà conèixer un cop s’hagi comprat l’entrada de 18 dòlars a la pàgina web del festival. A la porta d’aquest paratge desconegut també es vendran entrades i si algú amb cabell vol entrar-hi, ho podrà fer gratuïtament només si es deixa afaitar el cap per un barber que hi haurà a la zona d’accés. Es vol promoure un espai de solidaritat calba.
En aquest festival de closques s’organitzaran lectures poètiques, actuacions musicals i espectacles d’entreteniment que aniran a càrrec d’intèrprets calbs, com per exemple dos acròbates de carrer, un dels quals col·loca la panxa sobre el cap del seu company i gira com si fos l’hèlix d’un helicòpter.
El festival, per cert, emana una subtil flaire de testosterona i masculinitat. I no sembla que hagin tingut gaire en compte l’alopècia femenina, moltíssim menys acceptada socialment que la dels homes.
El descobriment d’aquest festival m’ha portat a consultar els calbs del meu entorn per saber si, en cas de celebrar-se a prop de casa seva un festival d’aquestes característiques, hi assistirien. Tots m’han contestat que no. I no per cap trauma amb la manca de cabell, sinó perquè és una circumstància personal que no els genera cap vincle amb els seus iguals. Ser calb no és una afició ni una elecció i, per tant, no han experimentat mai un sentiment de comunitat. Tampoc ho han viscut com un estigma. Al contrari, tots faciliten una llista de grans triomfadors cèlebres de l’alopècia que han fet d’aquesta condició un element més del seu atractiu: des de Yul Brynner a Pep Guardiola. Als homes, ser calbs no els ha tancat cap porta excepte la de la perruqueria.