Fa un parell d'anys, l'estrena de la sèrie Gambit de dama (Netflix) va provocar una moda inesperada: el furor pels escacs (ni escrivint-ho em sona més creïble). La venda de taulers es va disparar, els pares inscrivien els fills a la Unió Gracienca d’Escacs, i als patis d'escola naixien encesos debats sobre la defensa escandinava. Amb tot, ningú parlava del llibre original de Walter Tevis (1928-1984); ni tan sols quan el NY Times va publicar l’article “Walter Tevis era un novel·lista. Possiblement coneguis (molt) més els seus llibres com a pel·lícules”.

En efecte, l'escriptor havia vist (en vida) com dues de les seves millors obres, El buscavides (1959) i El hombre que cayó a la tierra (1963) s'adaptaven en pel·lícules cèlebres, cosa que l’hauria d’excloure de la nostra sèrie d'articles sobre escriptors perdedors. En realitat, aquell èxit va ser una condemna fàustica, i començar a cobrar de Hollywood li va tancar definitivament les portes de l’“alta literatura”.

No era la primera vegada que li feien una mala passada. Tevis escrivia novel·les d'acció i de personatges quan el conclave intel·lectualoide premiava la confusió postmoderna; parlava de marginats i born losers (ell es va inventar el terme), no de professors universitaris adúlters; va escriure obres de ciència-ficció en un moment en què —segons els crítics-amb-escombra-al-cul— el gènere era merda barata per a les masses; a sobre, tenia un cert èxit.

Una infància alienada el va marcar de per vida. Nascut a San Francisco, als onze anys el van ingressar amb cor reumàtic; mentre el nano encara era al llit, els seus pares es van mudar a una granja dels Apalatxes (sense ell, s'entén). Als dotze anys, un Tevis convalescent va fer sol un viatge fins al cul del món. Com a benvinguda, els pares el van matricular a una escola de púrria blanca, on rebria pallisses regularment. Anys més tard diria que va salvar la vida gràcies als salons de billar (vegeu El buscavides).

En realitat no la va salvar del tot. Durant mitja vida, Tevis va ser un alcohòlic “d'estar per casa” (l'experiència d’alteritat el va ajudar a escriure sobre extraterrestres desarrelats i robots deprimits); es va quedar a Kentucky, lluny de l'elit lletraferida, cosa que acabaria de sepultar el seu nom, i, potser el pitjor de tot plegat, va optar per dedicar-se a la docència. Passarien disset anys abans que sortís la seva obra següent (Sinsonte, 1980).

El final és mig feliç: l'escriptor va superar el seu alcoholisme l’any 1980, es va traslladar a Nova York, i al final de la seva vida li va agafar un frenesí literari: tres novel·les en dos anys: Las huellas del sol (1983), l'esmentada Gambit de dama (1983) i El color del dinero (1984), seqüela d’El buscavides. Les tres, com totes les prèvies, són al·lucinants.

Kiko Amat