IraqBabilònia, Nínive, Bagdad, Ur, Mesopotàmia, la mort d’Alexandre el Gran, el desert d’Aràbia, els àrabs dels aiguamolls, els rius Tigris i Eufrates, el jardí de l’Edèn, les ciutats santes del xiisme... Tot plegat fa que un viatge per l’Iraq sigui avui com un viatge en el temps, un viatge que ens transporta als inicis de la història, quan es fundaven les primeres ciutats, quan es construïen els majestuosos zigurats i els murs de Babilònia, quan naixia l’escriptura cuneïforme i, posats en terreny bíblic, quan Adam i Eva vivien lliurement al Jardí de l’Edèn.

La llàstima de l’Iraq és que en els últims temps la visió del país està condicionada per la invasió nord-americana del 2003, per la caiguda del dictador Saddam Hussein (executat el 2006) i per la guerra civil que hi va haver entre el 2014 i el 2017. Tot plegat va fer que anys enrere es tingués l’Iraq per un país poc segur, però avui la inestabilitat s’ha traslladat als països veïns i val la pena viatjar a l’Iraq en companyia de Daniel González, un viatger que ha estat setze vegades en aquest país i que hi munta viatges amb la seva agència, Baalbeck 7th Sky.

Els àrabs dels aiguamolls

Si comencem el viatge a l’Iraq pel sud del país, a Bàssora ens trobem una ciutat d’uns dos milions d’habitants voltada de desert i creuada pel Xatt al-Arab (el riu que surt de la confluència dels mítics Tigris i Eufrates). La riquesa dels pous de petroli i el fet de tenir port de sortida al golf Pèrsic en fan una ciutat important, on, de tota manera, costa trobar-hi el rastre de Simbad el Mariner, el llegendari personatge de Les mil i una nits. Els més de 40 graus de temperatura que hi fa al maig no animen a sortir al carrer, però val la pena fer-ho, ja que en aquesta ciutat, que va ser seu del califat, encara hi queden alguns canals, cases antigues amb gelosies a les finestres, mesquites notables, una església armènia i un basar oriental.

Si hem de llegir un llibre quan anem a Bàssora, hauria de ser Los árabes del mar, on l’explorador britànic Wilfred Thesiger recorda el temps que va viure, entre 1951 i 1958, als aiguamolls del sud de l’Iraq, que tenien aleshores una extensió de quinze mil quilòmetres quadrats.

El dictador Saddam Hussein va destruir, mitjançant dics, gran part d’aquests aiguamolls als anys vuitanta, però a partir del 2003 es va iniciar un projecte de recuperació i encara se’n conserva una àmplia zona on hi viuen els mandians, uns seminòmades que construeixen cases de palla damunt d’illes de joncs flotants. Navegar entre els aiguamolls mentre veus búfals d’aigua, ocells i pescadors, per acabar menjant en un mudhif, una de les cabanyes catedralícies dels mandians, és una agradable experiència que fa retrocedir als temps antics que descriu el llibre de Thesiger.

La zona, que avui es veu amenaçada per la salinització, és tan fèrtil que no és estrany que es digui que al sud de l’Iraq hi havia el Jardí de l’Edèn. De fet hi ha un punt proper als aiguamolls on asseguren que s’estenia aquest jardí, i hi ha fins i tot un arbre ressec que diuen que és l’Arbre d’Adam. Molt a prop, el Tigris i l’Eufrates s’uneixen per anar a vessar les aigües al golf Pèrsic.

Els zigurats d’Ur i d’Uruk

El zigurat d’Ur, un lloc de culte de la deessa de la lluna que data del tercer mil·lenni, destaca al desert, a prop de Bàssora i enmig de les ruïnes de la que va ser la ciutat més important de Sumèria, bàsica en la primera civilització.

Diuen els sumeris que aquí es va crear el món civilitzat, quan les terres d’aigua dolça es van unir amb les d’aigua salada. A partir d’aquí, els sumeris van construir canals i van crear terres fèrtils i un comerç que van ser la base de la seva puixança. Però tot això es va acabar quan la terra es va assecar i el desert va anar guanyant terreny, de manera que el riu es troba avui a disset quilòmetres d’Ur.

A prop del zigurat, per cert, hi ha l’anomenada Casa d’Abraham, on diuen que vivia el patriarca de jueus, cristians i musulmans. El guia, Nazaraf, s’enorgulleix de ser el net de l’home que va acompanyar l’arqueòleg britànic Leonard Woolley el 1927, quan es van fer les primeres excavacions de la ciutat i es va trobar un tresor al cementiri reial.

A la tarda visitem Uruk, les ruïnes d’una ciutat encara més antiga que Ur. El zigurat està més gastat pel pas dels segles, però impressionen les restes d’un antic temple i el desert que l’envolta. Un cartell recorda que va ser aquí on va començar l’escriptura cuneïforme, la primera de la història, usada als inicis per comptar les existències de gra.

Tot i que el terra és ple de restes de ceràmica antiga, més val no agafar res, ja que les autoritats iraquianes ho tenen molt castigat. El 2022, un turista britànic va ser enxampat a l’aeroport de Bagdad amb peces a l’equipatge i va ser condemnat a quinze anys de presó.

Els murs de Babilònia

El viatge cap al nord de l’Iraq continua, amb una parada a la població de Najaf per visitar la tomba d’Alí, considerat el primer imam del xiisme. Homes i dones hi entren per separat, elles cobertes amb un vel de dalt a baix, tots descalços i donant mostres de gran veneració davant d’una tomba guarnida amb tota mena de luxe. Al voltant hi ha un gran basar on hi trobes de tot, fins i tot samarretes del Barça i nens disposats a cantar-te l’himne del club.

A prop de la tomba hi ha el gran cementiri de Wadi us Salam (la Vall de la Pau), que diuen que és el més gran del món. La seva extensió, de més de cinquanta hectàrees, és impressionant. Un passeig entre les tombes, sota un sol de justícia, permet veure les fotografies de molts dels enterrats. Un poeta hi apareix, curiosament, amb un míssil al costat. “Molts devots d’altres terres aspiren a ser enterrats aquí, per ressuscitar juntament amb l’imam Alí el dia del Judici Final”, explica el Daniel.

Kufa, a tocar de Najaf, és juntament amb Najaf, Samarra i Karbala una de les quatre ciutats santes del xiisme a l’Iraq i un centre dels teòlegs de l’Iraq. Hi ha una gran mesquita plena de fidels que mostra la vigència del xiisme en un país on el 60% són musulmans xiïtes, un 30% musulmans sunnites i un 1% cristians.

Després d’aquesta incursió en el xiisme, seguim el viatge cap a Babilònia, un dels punts forts del viatge. Sort en tenim de l’aire condicionat de l’autobús, ja que la calor puja sense parar. Poc abans d’arribar a Babilònia, parem davant d’un gran retrat, esculpit en pedra, del dictador Saddam Hussein, un dels pocs que encara queden a l’Iraq. Fa uns cinc metres d’alt i està tot foradat per les bales, en record de la invasió nord-americana i la guerra civil.

L’entrada a Babilònia, per la reconstruïda porta d’Ishtar, és emocionant. Llàstima que la porta l’han reconstruït a una escala més petita. Una bona part de les muralles originals es troben al Pergamon Museum, a Berlín, on les van dur arqueòlegs alemanys, però al recinte de les ruïnes has d’engegar la imaginació per mirar de reconstruir en la memòria el que va ser la gran capital de l’Imperi Babilònic, on el mític Alexandre el Gran va morir el 323 aC, a punt de complir 33 anys.

Fa una calor excessiva a Babilònia, una antiga ciutat a la vora del riu Eufrates, mentre recorrem el que queda de l’avinguda de les processons i dels antics palaus, i les restes d’un zigurat. No queda gran cosa de l’antiga capital, però impressiona passar pels seus antics carrers, amb un bosc de palmeres i el riu Eufrates a prop. Les imatges del lleó de Babilònia apareixen de tant en tant i en alguns murs hi ha la signatura del poderós Nabucodonosor.

El dictador Saddam Hussein va refer una part de Babilònia, i dalt del turó que la domina hi va fer construir un palau que respon a la seva megalomania, que mirava d’enllaçar el seu govern amb el de l’antiga Babilònia. Després de la seva caiguda, però, el palau va ser saquejat i avui hi pot entrar qualsevol per veure les excel·lents vistes sobre Babilònia i el riu Eufrates, i les nombroses pintades que decoren els seus murs.

Bagdad

La mítica ciutat de Bagdad és un altre punt fort de la visita a l’Iraq. Fa uns anys era notícia per les lluites als carrers, per la invasió nord-americana, per les bombes, per la guerra civil..., però avui és una ciutat immensa on viuen nou milions d’habitants i circulen sis milions de cotxes. On es viu, per tant, un embús gairebé continu.

El nostre hotel, l’Al-Rashid, està situat a l’anomenada Zona Verda, un oasi de seguretat dins de la caòtica capital. Un passeig en barca pel riu Tigris, o a peu pel basar i pel carrer de les llibreries, amb un monument al poeta Al-Munatabbi, permet fer-se una idea de com era el Bagdad d’abans, especialment si t’atures a fer un te a la cafeteria Al-Shabandar, amb fotos de personatges històrics com l’orientalista Gertrude Bell.

La plaça Firdus, on el 2003 van enderrocar la gran estàtua de Saddam Hussein en unes imatges que van fer la volta al món, sembla avui que hi falta alguna cosa, potser perquè el record de la guerra és encara massa viu. No gaire lluny, a l’Hotel Palestina, el periodista espanyol José Couto va morir a mans de l’exèrcit nord-americà, i més enllà, la plaça Tahrir és encara avui escenari de manifestacions.

Si hi ha una visita obligada a Bagdad és la del Museu Nacional, una institució arqueològica que va ser fundada el 1926 i de la qual l’arqueòloga Gertrude Bell va ser la primera directora. S’hi guarden nombrosos tresors de les diferents civilitzacions de Mesopotàmia, però és difícil oblidar el saqueig que va patir a partir del 2003, durant la invasió nord-americana. El 2021, els nord-americans van anunciar que tornarien 17.000 objectes robats, entre els quals algunes estàtues de gran format i una inscripció de pedra amb una part de l’epopeia de Gilgamesh, però encara en falten.

A la sortida, una visita a l’Hotel Bagdad ens permet beure una cervesa freda, ja que l’hotel és un dels pocs llocs de l’Iraq on està permesa la venda d’alcohol.

Samarra i Hatra, la Palmira de l’Iraq

A un centenar de quilòmetres al nord de Bagdad, després de quilòmetres de desert val la pena aturar-se a l’antiga ciutat de Samarra, situada a la ribera del riu Tigris, que va ser durant un temps capital del califat. La mesquita va ser destruïda per un atemptat durant la guerra, però es pot visitar un minaret espectacular, amb una rampa en espiral per pujar-hi per fora. La calor és extrema. A uns pocs quilòmetres hi ha un segon minaret del mateix estil, on pots pujar si aconsegueixes vèncer el vertigen i la força del vent. Dels palaus i les mesquites de la Samarra antiga, però, en queda ben poca cosa. Tan sols ruïnes al mig del desert.

Un cop a la carretera passen uns quants camions carregats de petroli, la principal riquesa de l’Iraq. Un està decorat amb una gran imatge del Che Guevara, amb un puro a la boca que no sembla massa adequat per al contingut de petroli.

Assur és una altra ciutat en ruïnes on es pot pujar a un zigurat desgastat pel pas del anys. Els fanàtics de l’Estat Islàmic en van destruir un pòrtic, però ara s'ha restaurat. La calor segueix sent insuportable, però la proximitat del riu Tigris i la visió del verd contribueixen a alleugerir-la.

La sorpresa arriba uns quilòmetres més enllà, a Hatra, una ciutat al mig del desert, dedicada al déu Sol, que hi ha qui anomena “la Palmira de l’Iraq” per la seva majestuositat. Està voltada d’una muralla circular i durant uns quants anys, entre els segles III i I aC, va ser important en la ruta de les caravanes. El 2015 la va ocupar l’Estat Islàmic i en va destruir moltes estàtues, però s’han restaurat en part i el lloc segueix impressionant. La visió del desert des d’una de les torres és realment impressionant quan el sol es pon. S’hi està tan bé que costa marxar-ne.

La ciutat vella de Mossul

Mossul, una ciutat que va ser ocupada per l’Estat Islàmic entre el 2014 i el 2017, avui es veu neta i endreçada en alguns barris. De fet, és una mostra de com s’ha recuperat l’Iraq en els últims anys. A prop del nostre hotel, a la vora del Tigris, hi ha uns quants edificis moderns i terrasses plenes de gent, però hi ha també un edifici en ruïnes des d’on diuen que els jurats populars de l’Estat Islàmic llançaven al buit als considerats culpables.

Mossul és la capital de la governació de Nínive, però de l’antiga ciutat assíria en queda poca cosa: una muralla reconstruïda, restes de palaus i el que va ser la biblioteca d’Asurbanipal, on els arqueòlegs van trobar unes deu mil taules en escriptura cuneïforme.

El que realment impressiona de Mossul, però, són unes ruïnes molt més recents, les de la ciutat antiga, destruïda en l’enfrontament entre l’Estat Islàmic i les tropes nord-americanes el 2017. Han reconstruït la mesquita vella, amb el seu minaret inclinat (símbol de la ciutat), però queden moltes cases enderrocades i molts carrers literalment esborrats per les bombes. En algunes de les cases, on hi ha el rètol de SAFE (segur) s’hi pot entrar, però en moltes altres tan sols queda el rastre de la destrucció d’una ciutat que havia estat un important centre cultural.

“Els temps de l'Estat Islàmic van ser terribles”, recorda un veí, que afegeix: “Sembraven el terror i no hi havia menjar. Pensa que vam arribar a menjar cartó”.

El gran basar de Mossul, per sort, sembla haver recuperat la vida que la batalla de Mossul li va negar anys enrere.

El Kurdistan iraquià. Irbil

L’última etapa d’aquest viatge per l’Iraq és a Irbil, ja en territori del Kurdistan iraquià. A la frontera entretenen l’autobús una bona estona, segurament per deixar clar que el Kurdistan té una àmplia autonomia dins de l’Iraq. Hi oneja la bandera dels kurds, amb un sol al mig. Més enllà, el paisatge sembla renunciar a l’aspecte desèrtic i es comença a omplir de verd, fins que sorgeixen els edificis de la ciutat d’Irbil.

La ciutadella d’Irbil domina des de les altures una ciutat amb una gran vitalitat econòmica. A baix, el gran basar s’estén per un laberint de carrers i ofereix tota mena de productes. La gran plaça concentra també una gran activitat, com el cafè de dos pisos que hi ha a l’entrada, on els kurds i els pocs turistes que hi ha semblen fer cua per fer un te o un cafè en una de les taules privilegiades que ofereixen una gran vista del moviment que hi ha al voltant del basar i al peu de la ciutadella.

“La ciutadella està reconstruïda i van traslladar les famílies que hi vivien a la part nova de la ciutat. Però encara hi viu només una família”, em comenta algú. “El govern ho ha decidit així perquè consti que Irbil és la ciutat habitada permanentment més vella del món”.

I així, entre la memòria del temps passat i la vitalitat del basar va passant el temps a Irbil.