El franquisme va convertir el català en delicte. Els arxius de la policia anaven plens d’atestats i multes contra l’ús de la “maltractada llengua” que denunciava Raimon. A Salvador Espriu, un dels cimalls de l’idioma, li obrien la correspondència, el seguien als actes públics on parlava i sempre consignaven amb despit que “hablan en catalán”. Fins i tot Adolfo Suárez, primer president d’Espanya elegit democràticament, es va fotre de les possibilitats del català com a idioma científic. I va arribar Aina Moll.

El president Pujol tenia clar que era urgent i imprescindible rescabalar l’espai públic i oficial per al català, com estendre’l a àmbits privats més enllà dels de tota la vida. I el 1980, tot just arribat a Palau, Pujol va nomenar Aina Moll primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat. Era independent; dit per passiva, no era del partit, però era altíssimament competent per fer la feina ambiciosa que li encarregava. Sempre és bonic allò dels nomenaments per meritocràcia.

Aina Moll es va trobar la llengua catalana al bressol, quan encara no sabia de lletra i li llegien les rondalles mallorquines que havia compilat mossèn Alcover, i el primer que va llegir ella va ser la col·lecció d’El Patufet. Una mica més endavant de l’adolescència, ja ajudava el seu pare, l’eximi Francesc de Borja Moll, en el Diccionari Català-Valencià-Balear, que va fer amb el mateix mossèn Alcover, font imprescindible per a tots els operaris de la llengua. Aina Moll es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, amb premi extraordinari, es va especialitzar en dialectologia i es va doctorar amb una tesi dirigida per Antoni Maria Badia i Margarit, un altre “compositor” de diccionaris... Ella mateixa seria en acabat professora de la UB, de l’Estudi General Lul·lià, i la seva carrera acadèmica i d’activista de la llengua –cofundadora de l’Obra Cultural Balear, el Congrés de Cultura Catalana...— va durar tota la seva vida, que es va allargar en plenitud intel·lectual més enllà de la seva jubilació després de trenta-cinc anys de catedràtica a l’Institut Joan Alcover de Palma.

Amb tot plegat, jo, encara amb un periodisme incipient, anava a entrevistar-la al seu petit i modestíssim despatx més de professora d’institut que d’alt càrrec polític. Li vaig entrar per la música, parlant-li del seu germà Joan, un excel·lent pianista que havia tocat el Chopin mallorquí i els mallorquins que havien seguit Chopin, especialment Miquel Capllonch –no es perdin el disc monogràfic, és a YouTube--. El seu sentit de l’humor va contribuir de quina manera a facilitar una entrevista inèdita amb una encarregada de promoure el català amb càrrec institucional quan veníem de càrrecs institucionals encarregats de carregar-se’l. L’adornava un humor estilitzat i intel·ligent, però somreia a cor què vols i la rialla gairebé era fonètica, deia coses. Gel trencat i anem per feina.

L’humor venia a tomb per la campanya Digui, digui, cursos de català quotidià dedicats a qui no estava acostumat a fer-hi vida, que s’emetien per ràdio i TV3, sempre amb tocs de sitcom i grans actors, com ara Alfred Lucchetti, Margarida Minguillon, Jaume Sorribas, Carles Velat... Hi havia converses telefòniques que semblaven inspirades en el celebèrrim telèfon de Gila, aquelles avui andròmines que es penjaven a la paret o es plantaven als despatxos. La “Molleta” –li deien entranyablement els illencs més amics— sabia que s’havia de fer arribar el català a on no hi havia arribat des de la República, que allò volia dir ampli espectre i que a tots dos costats del tub de raigs catòdics idiomàtics li farien la punyeta. A la zona ultraviolada, el Manifest dels 2300, amb Jiménez Losantos i Amando de Miguel de portaestendards, criticava una suposada discriminació del castellà que els seus hereus encara critiquen. Ella, amb serenitat, declarava que “cal mantenir el coratge, la persistència en la tasca i la voluntat absoluta de fer-la en concòrdia”. A l’altre costat, la zona infraroja que des de la Crida reaccionava contra el manifest i creava una plataforma de seguiment de la normalització lingüística. Els responia que “salvadors de la pàtria a base de pressions extralegals no n’hem de menester cap”.

Quan la vaig entrevistar, estava planificant una nova campanya per introduir el català a la publicitat, des dels plafons urbans als envasos de productes de consum, els anuncis de premsa... I preparava l’obertura de cinc centres de normalització lingüística locals i supralocals a zones on el català era pràcticament imperceptible. Aina Moll obria camins, inventava en territoris inèdits, de tal manera que el primer que va fer Mari Carmen Garmendia quan va ser nomenada primera directora general de Política Lingüística del Govern Basc va ser anar-la a veure- i fer-hi una “immersió”. L’extensió de l’èuscar té doncs una matriu catalana.

A més a més de la seva trajectòria a la Generalitat de Catalunya, va col·laborar intensament amb el govern balear mentre va poder, va fer política en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes, va tenir veu en el traspàs de competències, i en l’àmbit professional el seu llegat és immens, encara més amb l’aportació que fa al Consell Superior d’Investigacions Científiques i, sobretot, a l’Institut d’Estudis Catalans. Llorenç Villalonga li agraeix l’intercanvi d’idees lingüístiques, participa en la Bíblia Catalana Interconfessional, té un catàleg impressionant de publicacions pròpies sobre llengua i tots els guardons possibles, el vessant d’editora és igualment prolix... Va morir el 2019, a 88 anys.

Pilar Arnau i Segarra va publicar l’any passat el llibre per als qui vulguin saber-ho tot d’aquesta gran dona: Aina Moll i Marquès. Filòloga i activista per la normalització del català, amb pròleg d’Isidor Marí... que sempre sap molt bé de què parla i quan canta encara ho fa més bonic –no deixin tampoc d’escoltar els UC–, en el parlar eivissenc. El tema amb què Aina Moll es va doctorar.