BarcelonaEl març del 1986, la pastisseria Foix feia cent anys i jo entrevistava J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí de Sarrià, molt a prop de l’establiment. I quina ocurrència més desafortunada va ser preguntar-li si feia millor la nata o els versos. “Jo de la pastisseria no en parlo, sempre he separat la indústria de la literatura”. Començàvem malament.

Josep V. Foix és un dels grans poetes de la història de la literatura catalana: Lletra d’Or, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premio Nacional d’Espanya, Medalla d’Or de la Generalitat... Ho van dir molt bé Vicenç Altaió, “amb el temps és un clàssic com Llull, com March”, i Jaume Vallcorba, “un dels grans poetes europeus del segle”. Efectivament, l’obrador interessant és la seva escriptura, que prové en línia directa dels clàssics que va devorar de ben jove a la biblioteca de la universitat –“els clàssics són la llavor de la llengua”–, que va cultivar en formes gramaticals i lèxic. “Sol, sóc etern. M’és present el paisatge / de fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: / jo m’hi sent nat; i en desert sense estany”.

Aquell català que ara en diríem no interferit, que de vegades necessita la companyia del diccionari i desar el prejudici dels arcaismes, va influir tanmateix en els avantguardismes, en Brossa, i amb Foix d’intermediari connecta amb noves generacions que reviscolen un idioma pulquèrrim, a través del grup de Llibres del Mall: Altaió, Balasch, Bru de Sala, Marçal, Palol... “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, ara estampat en la preciosa samarreta d’Insensats. Es vantava de conèixer totes les varietats dialectals de la llengua i de no tenir cap influència castellana ni cap text en castellà tret d’alguns exàmens.

El català era segons el seu parer el pilar més potent de seu nacionalisme confederal del primer terç del segle passat, però aquest argumentari el feia des del màxim respecte pel castellà. I en posava un exemple sensacional: la seva amistat amb Federico García Lorca, arran de la relació amb la revista L’Amic de les Arts, a més de la seva coincidència en versos carregats de música. És més que curiós que el 1936 l'un i l'altre datessin llibres de sonets que trigarien per raons incivils òbvies molts anys a sortir: els Sonetos del amor oscuro, que són cante jondo, i Sol, i de dol, música pura on cada síl·laba és una nota, “en ritmes vells i sons arcaics”.

Un any abans, Lorca va passar una temporada llarga de tardor-hivern a Catalunya, triomfant al teatre amb Margarida Xirgu. Foix recordava la impressió i sorpresa que li va produir que Lorca fos un gran músic, quan només el tenia per escriptor. Evocava un sopar a l’Hotel Ritz amb col·legues catalans i que els va llegir un text preciós sobre la Rambla (incorporat a les obres completes): “La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca...” Un altre dia, “ens vam reunir a fer el te amb uns senyors establerts a Sitges [probablement Josep Carbonell i Gener i el grup de L’Amic de les Arts]. Al final, García Lorca –em deia un Foix emocionat i mirant al cel amb els dits cap amunt– ens va descobrir uns dots que desconeixíem. Es va posar al piano i va tocar unes tonades de cançó popular catalana. Després, ens en va cantar dues: se les sabia de memòria en català! Ens va demanar als catalans que cantéssim plegats les segones estrofes, i no ens les sabíem! Després ens va cantar cançons populars de la seva terra, amb molta gràcia”. Foix es referia a les cançons ara remasteritzades en suport CD. Toca el piano el mateix Lorca i canta Encarnación López Júlvez, la Argentinita, companya del torero Ignacio Sánchez Mejías, l'amic de l’ànima, la mort tràgica del qual a la plaça, l’agost del 1934, va inspirar el cèlebre poema Llanto.

Havíem entrat amb mal peu, però les aigües es van aquietar fins a fer-se tranquil·les, mirar-nos plegats com quedaven les fotos que li vaig fer i l’entrevista escrita, que no em va demanar de revisar, però que li vaig oferir jo com a compliment per la seva exigència lingüística, que el va portar a esmenar la seva obra fins al final. Arran d’això van sorgir reflexions interessants sobre el llenguatge poètic i el periodístic, que considerava que havia de conjuminar ser correcte segons la normativa de l’IEC i alhora planer i entenedor.

Vam quedar un altre dia per xerrar sense la crossa de la publicació. Em va explicar les seves coneixences de Salvat-Papasseit, Riba, Éluard, Dalí, Miró..., el mar poètic del Port de la Selva i Sitges i la seva militància surrealista, que em xocava en aquell moment contada per un senyoràs encorbatat, rebeca i americana..., “ens banyarem de frac”. I finalment vam parlar de la confiteria, paraula que li abellia més que pastisseria: “M’agraden tots els dolços i sí, soc llaminer”. “No pas l’atzar ni tampoc la impostura / han fet del meu país la dolça terra / on visc i on pens morir...” Va morir el 29 de gener del 1987, l’endemà de fer 94 anys, pocs mesos després d’aquelles trobades.