Albert Camus va escriure: “La dolcesa d’Alger és, sobretot, italiana. El fulgor cruel d’Orà té alguna cosa espanyola”. Camus va nàixer precisament a Orà (fill de mare menorquina), una ciutat on la presència espanyola i francesa va ser crucial fins al moment de la independència d’Algèria.

El que ningú s’esperava, potser, és que Orà seria precisament el destí, l’any 39, de l’últim vaixell que abandonaria un port republicà amb tres mil exiliats a bord. Aquest vaixell era l’Stanbrook. Setanta-cinc anys després, una expedició comandada per l’editor i activista cultural valencià Rafael Arnal ha tornat a Algèria per a commemorar aquella salvífica ruta.

Després de la rendició de la República i davant la puixança indeturable de les tropes de Franco, el març del 1939, el coronel Segismundo Casado (artífex de la capitulació a Madrid, contra l’opinió de Negrín) va demanar ajuda internacional per propiciar l’evacuació dels republicans que no volgueren romandre en una Espanya feixista. Franco, però, havia decretat el bloqueig dels pocs ports encara sota control del govern legítim. Alguns vaixells, però, aconsegueixen burlar el bloqueig.

El 26 de març Franco llança l’ofensiva definitiva contra el que queda del territori republicà. Només el port d’Alacant resta amb possibilitats d’afavorir una fugida. Seguint una consigna desesperada, una multitud atemorida i exhausta, amb tota mena de vehicles, marxen cap a Alacant. La capital del sud valencià és llavors una ciutat severament castigada pels bombardejos i les privacions de la llarga contesa. A poc a poc s’hi van concentrant milers de persones, a la zona del port. Allí, però, només hi ha dos barcos en disposició d’acollir passatgers: el Maritime i l’ Stanbrook. L’atzar convertiria aquest darrer -un vell carboner construït el 1909 a Newcastle i comandat pel capità gal·lès Archibald Dickson- en l’última embarcació que abandonaria una realitat política que estava a punt de deixar d’existir: la República espanyola.

Els esdeveniments posteriors són d’un dramatisme exasperat. Al port hi ha aplegades unes 15.000 persones. Totes volen embarcar on siga i evitar el carnatge intuït, però només l’ Stanbrook surt finalment del port, amb una càrrega oficial de 2.683 passatgers, que en realitat s’acostaven als 3.000. La composició dels embarcats inclou republicans, socialistes, cenetistes, comunistes i 184 antics membres de les Brigades Internacionals. Entre tota aquesta gent, hi ha tipus singulars, com ara el comandant de Borriana Amat Granell. Granell era afiliat a Izquierda Republicana i arriba al port d’Alacant amb les seues tanquetes. Després de desmuntar-ne les metralletes commina el capità Dickson perquè deixe embarcar tota la seua unitat. Des d’Algèria es va incorporar a les forces franceses lliures del general Leclerc, amb les quals va desembarcar a Normandia l’1 d’agost del 1944. Comandant la llegendària 9a Companyia, va ser el primer militar aliat que va entrar a París la nit del seu alliberament, el 24 del mateix mes.

MARÇ DEL 39, ÚLTIMA OPORTUNITAT

L’ Stanbrook salpa la nit del 28 de març del 1939. Quan els aplegats al port s’adonen que, amb ell, se n’ha anat l’última possibilitat de burlar l’amenaça franquista, la desesperació obra escenes dantesques. El 30 de març les tropes italianes de la divisió Littorio entren a Alacant. Pere Pagès era un jove militant del POUM destinat a Alacant en aquelles dates. Amb el pas del temps, Pagès es convertiria en l’escriptor Víctor Alba i escriuria en les seues memòries, Sísif i el seu temps (1990): “Els rumors corren entre els qui dormitegen asseguts o mig ajaguts: han entrat a la ciutat les avançades fatxes, el port ha estat declarat zona internacional (per qui?). Un vell s’acosta a la vora del moll, obre una carpeta que porta sota el braç i va llençant al port papers i més papers. Molts l’imiten i l’aigua es cobreix de carnets estripats, de cartes esquinçades, de documents fets miques. Alguns hi llencen maletes tancades. Circulen noms de gent que s’ha suïcidat. (...) Ressonen, des de la ciutat, trompetes i tambors. Als terrats de les cases del passeig apareixen uniformes verdosos i negres. Instal·len canons a l’entrada de l’escullera. Són els italians del general Gambara”

Alea iacta est. La munió de presoners és reclosa al castell d’Alacant o al camp de concentració d’Albatera.

Mentrestant, l’ Stanbrook ha arribat al seu destí, Orà. Allí, les autoritats colonials franceses només deixen desembarcar aquells que tenen algun familiar o algun contacte a la ciutat. La resta és obligada a romandre un llarg mes a bord. A les penalitats de la travessia, s’hi afegeix, així, una infamant experiència que presagia ulteriors adversitats.

La major part dels desembarcats, finalment, seran reclosos en diferents camps de concentració. Amb l’adveniment del règim de Vichy, el tractament dels presoners va empitjorar fins a límits de crueltat inaudita, que incloïa treballs forçats per construir el Transsaharià, el ferrocarril amb què els francesos pretenien unir Algèria i el Senegal. L’ Stanbrook, per cert, no va sobreviure gaire temps. El 18 de novembre del 1939 va ser afonat per un submarí alemany a Anvers. Van morir tots els tripulants, incloent-hi el capità Archibald Dickson.

75 ANYS MÉS TARD

Setanta-cinc anys després, un nou vaixell sorgia del port d’Alacant amb una colla de 94 passatgers a bord decidits a commemorar la gesta de l’ Stanbrook. Es tracta del Tassili II, el ferri que cobreix la línia Alacant-Orà: un vaixell modern, construït a Sevilla el 2004, amb capacitat per a 300 vehicles i 1.300 passatgers. Tot havia sorgit de la febril imaginació de Rafael Arnal. És el propietari de l’editorial L’Eixam i de la llibreria 9 d’Octubre a Tavernes Blanques (un poble al costat de València). També és l’autor de La solsida, una ambiciosa evocació dels últims mesos de la República. Ell presideix la Comissió Stanbrook.

La idea inicial de la comissió era realitzar el viatge commemoratiu al març, per a coincidir exactament amb l’efemèride. Però a l’abril estaven programades les eleccions amb què Abdelaziz Bouteflika, el vell patriarca moribund, pretenia revalidar el seu poder, així que tot es va endarrerir fins a finals de maig. Bouteflika, per cert, va guanyar els comicis pel 81,53% dels vots, i el seu particular règim militaritzat, paròdicament democràtic, s’ha consolidat novament.

Les gestions d’Arnal amb el ministeri d’Afers Estrangers del govern espanyol es van saldar amb el mutisme més absolut per part oficial. Davant la indiferència espanyola, la comissió es va concentrar en l’ambaixada algeriana. Es va muntar un Comitè d’Acollida a Orà gràcies a la presència de dues associacions dedicades a la recuperació del patrimoni històric de la localitat: Sante Sidi El Houari (SDH) i Bel Horizon. El comitè oranès estava presidit per Bereksi Kamel, de SDH, i hi formaven part alguns membres de la colònia espanyola a Orà, com ara Natàlia Mellado i el marista lleidatà Cèsar Egido.

El viatge del 2014, però, és molt diferent del del 1939. El drama d’un exili ple d’incògnites s’ha transformat ara en un festival d’emocions molt pregones, covades en el fons de la memòria. Aquest magma intuït es desferma de seguida només arribar al port d’Orà, el divendres 30 de maig. El Comitè ha preparat un llançament de roses a les aigües del port, en memòria dels que hi van arribar setanta-cinc anys abans. Abel Garcia, músic del grup Krama, toca l’ Himne de Riego amb una viola de roda. Les velles harmonies republicanes ressonen parsimonioses i volàtils. Krama és un conjunt de músics valencians, grecs i iberoamericans, comandats per Rafel Arnal, el fill de Rafael Arnal. Han vingut amb nosaltres al viatge i faran una demostració del seu repertori de fusió aquesta mateixa vesprada, al conservatori Ahmed Wahbi, on hi ha programat un concert amb ells i un grup local. El conservatori és al davant de l’antic Lycée Pasteur, on alguns dels fills dels passatgers de l’ Stanbrook, que ens acompanyen, van cursar els seus primers estudis.

L’endemà, dissabte, partim cap a l’antic camp de concentració de Relizane, a 120 quilòmetres d’Orà. Va ser un dels primers centres de reclusió que es van habilitar per als exiliats espanyols però va tindre poca vida, menys d’un any. Va ser inaugurat el juliol del 1939. S’hi van portar 800 refugiats republicans, que el 1940 van ser organitzats en batallons de treball i enviats al desert, a altres camps. La majoria van acabar dedicats a la construcció del Transsaharià. La jornada culmina amb la visita al cementiri cristià de Mostaganem. Més de la meitat dels soterrats en aquest lloc són espanyols (ja des del segle XIX) i, entre ells, bona part de valencians. Els cognoms de les làpides no en deixen cap dubte: Torregrossa, Blasco, Costa, Pons...

A la nit, tots els viatgers ens reunim a la quarta planta de l’Hotel Président, on ens hostatgem. El tornado d’emocions està a punt de desfermar-se novament. Fem un rogle en l’àmplia sala i cadascú conta la seua història. Va emergint, així, un paisatge de relats entrecreuats, molt semblants, però amb timbres i ecos privatius. Alguns han vingut a Algèria per afinitats ideològiques i són líders polítics o sindicals. Un nombrós i destacat grup, però, són fills o néts de passatgers de l’ Stanbrook.

Francesca Pérez, per exemple, és la filla de José Pérez Pérez, de Pedreguer (Marina Alta). Paquita -com prefereix que l’anomene- conta com son pare va arribar a Alacant amb el trenet, va embarcar al vaixell d’Archibald Dickson, va fer cap al camp de Colomb Bechard i després a la construcció del Transsaharià. Acabada la guerra es va quedar treballant de comptable a Orà, on va conèixer la seua futura dona, Mercedes Guirado. Paquita va nàixer el 1954 i hi va romandre fins als 18 anys. Com la majoria dels altres testimonis, no havia tornat mai a Algèria fins ara. En realitat, no és gens fàcil entrar en aquest país. El turisme no hi existeix, a la pràctica, i un estranger no és benvingut si no aporta una carta d’un algerià que en sol·licita la visita...

Més relats: Amaya Barrio. Va nàixer a Orà el 1950. Son pare era Apolo Barrio, un jutge de Santander que va exercir als jutjats de Novelda i Elx. Quan va desembarcar de l’ Stanbrook va passar per set camps de concentració, fins a acabar també en el Transsaharià. Però es va escapar i, amb el temps, arribà a ser secretari general del PCE a Algèria.

ELS ‘PIEDS-NOIRS’, DOBLE EXILI

Un poc diferent és la història d’Olimpia Ruiz. Ella és, al capdavall, la passatgera més jove de l’ Stanbrook. Tenia tot just un mes quan els seus pares la hi van embarcar. El seu pare, Juan Antonio Ruiz Hernández, era comissari polític del PSOE. La família era originària de Granada. Olimpia i sa mare van abandonar l’ Stanbrook i van ser ingressades a la presó de Mer el-Kebir. Després es van reunir amb el pare i van anar a parar tots tres al camp disciplinari de Colomb Bechard. Allí es van estar tres anys fins a l’arribada dels americans. Olimpia va viure a Algèria fins al 1961. No hi havia tornat fins ara. Cal tindre en compte que, a partir del 1962, amb la independència del país i la fi de la dominació francesa, els estrangers són comminats a abandonar-lo. Als francesos que hi han de sortir per cames, però també als espanyols exalgerians, se’ls anomenarà pieds-noirs (peus negres, en al·lusió a les botes utilitzades per l’exèrcit i els colons francesos o al fet que els treballadors dels vaixells de vapor caminaven amb els peus nus damunt el carbó). Molts d’aquests pieds-noirs eren, en realitat, valencians de la comarca de la Marina, menorquins i rossellonesos. Una bona colla es van establir al sud del País Valencià després de la independència d’Algèria, com va relatar Antoni Seva en un llibre mític: A lacant, 30.000 ‘pieds-noirs’ (1970).

Laura Gassó i Annik Valldecabres també són filles de passatgers de l’ Stanbrook : Antoni Gassó i Honofre Valldecabres, respectivament. El primer va escriure un diari durant la seua reclusió en diferents camps algerians, que l’editorial L’Eixam va publicar el 2013 amb el títol de Diario de Gaskin. El segon, originari de Quart de Poblet (l’Horta), era director del Servei d’Intel·ligència Militar dels Carrabiners i va ser un dels que va poder abandonar de seguida el barco, en arribar a Orà, perquè la seua dona ja hi vivia.

D’altres vénen al viatge en representació d’exilis diferents. Sònia Subirats, per exemple, és la presidenta de l’Associació de Fills i Néts de l’Exili Republicà, fundada el 2007 a Barcelona, amb suport del Memorial Democràtic. Els seus pares no van anar a Algèria, sinó a Mèxic, on va nàixer i va viure Sònia fins a l’any 2001. L’associació va produir l’any 2012 el documental Desde el silencio. Exilio republicano en el norte de África. I finalment hi ha els qui, com Francesc Pérez Vives (nascut a Alger el 1952), són fills de l’emigració per motius econòmics. És notori que, sobretot des de la Marina Alta (Francesc és de Senija), hi ha hagut una aportació humana constant cap a Algèria. Els pares de Francesc van emigrar-hi l’any 1951 i ell hi va viure fins al 1962.

Després d’aquesta roda viva de testimonis, l’orgia emocional es clou per un moment. És llavors quan Rafa Arnal anuncia el proper programa de la Comissió: l’Operació Sinaia, que és el nom del transatlàntic contractat pel govern republicà per a evacuar refugiats a Mèxic des de França després de la guerra.

Però això serà un altre viatge. Aquest ha d’acabar, a la fi. El Tassili II ens espera novament, amb el somriure murri del capità Mahammed entre dents. Hem d’abandonar Algèria i, tanmateix, “el fulgor cruel” d’Orà, com va diagnosticar Camus, ja s’ha instal·lat irrevocablement a les ninetes dels nostres ulls.

La ciutat somnàmbula

Orà és una ciutat bellament arrasada. La “ciutat somnàmbula i frenètica” de què va parlar Albert Camus és ara una urbs de gairebé tres milions d’habitants, bruta i malgirbada. L’arquitectura colonial s’hi ha deixat podrir meticulosament, fins a convertir-se en el primorós cadàver actual. L’antic barri espanyol és una runa punyent, però si hi ha alguna casa encara habitada compta segurament amb una parabòlica amb què captar els canals integristes de l’Aràbia Saudita.

L’any 1962 la colònia francesa va ser comminada a abandonar el país. Els edificis buits van ser repartits aleatòriament i les esglésies convertides en mesquites o biblioteques. També els espanyols van acabar abandonant Orà: la seua presència ara és residual. Hi ha quedat, això sí, un fons suggestiu de barreja de races. Les dones oraneses són guapes i reservades. Tenen al seu favor la delicada eficàcia pictòrica del mestissatge. Els homes tenen el desvergonyiment expectant dels àrabs. La bellesa de les dones és internacional. El desacomplexament dels homes, fefaentment magribí.

L'últim fragment de la República

Un vaixell, sovint, ha simbolitzat tot un món convuls. En la història contemporània, sense anar més lluny, s’han identificat ideals profunds en el creuer Aurora, els canons del qual van encetar el 1917 la Revolució Russa. Pocs anys abans un altre barco, el Titanic, havia escenificat amb agònica majestuositat, mil vegades recreada, la cruesa amb què es resolia la lluita de classes. L’Stanbrook podria haver estat un símbol menor, però les circumstàncies el van dotar d’una aura especial. Fou l’últim fragment de la República que es va mantenir, per unes hores, sa i estalvi, quan Espanya era a punt de convertir-se en un immens lager. La llista dels seus passatgers és com la llista d’Oskar Schindler: fora d’allí només hi ha fúria i horror. El que els esperava a Algèria, però, tenia també molta relació amb aquesta mena d’infern. Ara alguns dels seus fills i filles han tornat a Orà en el ferri Tassili II, comandat pel capità Saïbi Mahammed. És un milhòmens llengut i expeditiu, que no s’està de malparlar amb acritud del govern algerià. Però a nosaltres ens ha tractat molt bé.

Monòlit de la memòria

La inauguració del monòlit commemoratiu al jardí Sidi M’Hamed (enfront del port d’Orà), diumenge 1 de juny, va representar el moment culminant de l’expedició. El text del monument -en català, castellà, francès i àrab- proclamava: “En memòria dels refugiats republicans espanyols i en reconeixement al poble algerià per la seua acollida solidària”. Durant la cerimònia es va llegir una carta d’Helia González, presidenta d’honor de la Comissió Stanbrook. Helia va ser la passatgera número 2.277 del vaixell i la seua germana Alicia la número 2.278. Naturals d’Elx, eren filles de Nazario González. Helia tenia quatre anys quan va pujar a bord. La seua delicada salut li ha impedit participar en aquest viatge, però es va llegir la seua missiva, on la coratjosa supervivent afirmava: “Algèria és el país que m’hauria agradat tindre”. Com tants altres, Helia i Alicia van viure en aquest país impossible fins que el clima polític ho va impedir. Després van passar a ser novament exiliades, avançant-se així a la munió de pieds-noirs expulsats d’Algèria.

Viatge sota vigilància

L’actitud de les autoritats algerianes en relació al viatge ha estat clarament equívoca. Per un costat, ens han tractat amb deferència diplomàtica. Tant l’ambaixador d’Algèria a Espanya i el cònsol a Alacant com el wali (governador) i l’alcalde d’Orà (a la imatge, a la dreta) hi han participat activament. No ho han fet, però, sense disposar d’un atapeït servei de vigilància i control. Hem anat a totes bandes escortats per vehicles policials, no ens han deixat circular lliurement i hem comptat tothora amb el pastoreig d’un peculiar personatge a qui alguns, entre els passatgers, han anomenat el loco de la colina. Era un homenet primús, vestit de negre de dalt a baix, vehement i amb una gestualitat una mica crispada. Ell ho controlava tot, fins i tot la claca del concert al conservatori (sic). Òbviament, Algèria és un país traumatitzat. L’any 1991, els fonamentalistes del FIS van guanyar les eleccions, però l’exèrcit va impedir que governaren. La guerra civil posterior va durar fins a l’arribada de Bouteflika, el 1997. D’aquell trauma, probablement, ve ara aquesta paranoia.