MaunEl delta de l'Okavango s'admira des de l'aire. I després, amb tota la calma, ja vindrà el moment de trepitjar terra i sobretot, de navegar pels meandres que forma aquest riu abans d'esvair-se sota la sorra del desert. Precisament, aquest caprici de la natura fa del delta de l'Okavango un paradís extraordinari i des d'una avioneta o un globus s'obté la millor imatge, potser l'única capaç de deixar constància de l'abast d'aquest lloc per al qual s'acaben els adjectius sinònims d'impressionant o meravellós.

Potser per les nostres latituds desconeixem què és l'Okavango, i aclaparats per la immensitat de l'Àfrica no hem estat a l'altura per valorar-lo com cal. Direm, a manera d'apunt o de greuge, que hi ha qui situa aquí les millors postes de sol del món. Però abans de continuar, hauríem d'imaginar-nos un riu que recorre uns 1.200 quilòmetres des que neix a les muntanyes d'Angola, travessa la franja del Caprivi de Namíbia i mor sense poder arribar al mar perquè, en el seu camí, topa de cop i volta amb el desert del Kalahari, al nord-oest de Botswana.

El seu és un viatge molt lent i les aigües es prenen més de tres mesos a fer el trajecte, així que, paradoxalment, quan arriba l'estació seca (de maig a octubre) el riu inunda el tram final i s'escampa per una enorme superfície que, per fer-nos una idea, ocupa la meitat de Catalunya. Al voltant del mes de juliol (a l'hivern austral) és el pic d'aigua, que comença una retirada cap a la primavera austral per iniciar de nou el cicle.

Com dèiem, sense sortida al mar, el riu discorre per aiguamolls, canals i meandres perfilats per papirs, lliris d'aigua i joncs. A vista d'ocell, l'estampa és la d'un mantell verd en què en aquesta època d'esplendor es deixen veure algunes de les més de 100.000 illes de totes mides, algunes de les quals, per fer-ho tot encara més de post d’Instagram, tenen forma de cor.

El cicle de les pluges

Les temporades seques i plujoses marquen el paisatge del delta, però per tenir la millor vista és aconsellable optar per la més seca, perquè alhora també és quan es poden trobar més animals, ja que la fauna es concentra al voltant del riu. Aquest és un dels llocs emblemàtics per albirar els anomenats big five, els cinc grans animals de la sabana africana: el lleopard, el lleó, el rinoceront, l'elefant i el búfal negre. Però més enllà d'aquests cinc, hi ha més de 2.000 espècies animals i vegetals que es concentren en aquesta zona i conviuen amb milers de persones que en depenen per subsistir.

Fetes les presentacions, la majestuositat del delta de l'Okavango va entrar en la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco el 2014, però aquest reconeixement no l'ha estalviat estar sota diverses amenaces que fan témer pel futur d'aquest ecosistema únic a tot el món. Ja hi tornarem.

L'entrada més habitual al delta és per Maun, la tercera ciutat de Botswana que ha crescut a l'ombra de l'atracció que genera l'Okavango. Segurament, sense el delta, seria una localitat que passaria inadvertida per al viatger, però quan s'hi accedeix hi ha un tràfec constant i les cases de planta baixa es barregen amb comerços: benzineres, supermercats o els lodges, els allotjaments rurals per als qui volen fer safaris. És una parada obligatòria per abastir-se de tot el que caldrà un cop entrem dins del delta i és l'avantsala de Moremi, una reserva d'animals que, sense ser un dels grans parcs nacionals del país, fa el pes.

Les instal·lacions de l'aeroport de Maun són modernes, malgrat la senzillesa. Aquí aterren vols procedents de les ciutats de la regió del sud de l'Àfrica i també d'aquí s'enlairen les petites avionetes i els helicòpters que, amb preus de petit luxe, són els únics capaços d'oferir un vol panoràmic per la immensitat del delta. Quan s'engeguen els motors i l'aparell comença a prendre alçada, la pista de sorra vermella queda de seguida enrere per entrar en un festival visual. Els ulls no donen l'abast perquè no saben què busquen; el passatge comparteix l'excitació de ser qui cridi “allà!”, una indicació que pot suposar la troballa d'una manada d'elefants a l'avisament d'un dels revolts amb què sembla divertir-se l'Okavango. L'experiència del vol es fa curta –al voltant de trenta minuts– i definitivament els 300 euros de la factura és un preu fixat perquè el paguin els privilegiats capritxosos.

Però l'Okavango, dèiem, s'admira com ho fan els ocells, des de dalt. I després és cert que també es trepitja i sobretot es navega. Potser l'ordre és a la inversa, perquè per arribar a les illes més grans només hi ha la via fluvial. Sense carreteres, li toca el torn al mokoro, la canoa local que tradicionalment es construïa de fusta i ara ja són majoritàriament de fibra de vidre, un material més resistent i sostenible. Un guia propulsa l'embarcació amb una perxa llarga i fina que clava a dins del riu. Si hi ha una paraula que descriu la sensació, aquesta és la de pau. O tranquil·litat. Busqueu sinònims a aquella sensació d'estar a la glòria, sent conscient que ni en les millors pantalles ni els millors somnis ens hem vist conduïts per unes aigües clares, plagades de nenúfars.

La consigna és no moure's durant tot el trajecte i no fer soroll. Tranquil·litat, perquè és un objectiu molt senzill: hi sobren les paraules i qualsevol distracció és una pèrdua de temps i oportunitat de veure passar la rica vida que hi ha entre els canyissars. En silenci i en un seient arran de riu, l'Okavango és un catàleg de xiulets i cants d'aus, de grunyits d'hipopòtams. Uns sons que combinen a la perfecció amb el frec de l'embarcació lliscant l'aigua.

La meravella es fa terra perquè l'entrada del privilegi inclou la possibilitat de passar la nit a les illes. En queden algunes que no han estat envaïdes per l'afany del turista de disposar de luxe asiàtic al cor de l'Àfrica i encara mantenen l'oferta simple d'unes tendes de campanya col·locades al voltant d'un foc a terra. Segurament aquesta és la millor opció, per econòmica, pel contacte directe amb tots els sorolls de la nit i, si es té sort, per un bon guisat de pollastre o cudú acompanyat del pap, una mena de farinetes que fan la funció del pa. No parlem de glàmping, sinó de projectes que exploten les comunitats locals que habiten aquestes terres, com els san (el poble més antic de la regió) o els twsuana, els herero o els basubiyaque. Capítol a banda són els grans complexos turístics i lodges al més pur estil de Memòries d'Àfrica, que estan guanyant terreny en els catàlegs turístics. Potser és millor prescindir de tanta comoditat per poder fer una travessa pel riu abans de caure el sol i creuar els dits perquè l'atzar o una divinitat local ens faci coincidir amb animals.

A terra ferma, hi ha un festival d'acàcies i baobabs, però si hi ha un element que sorprèn són els termiters, que poden arribar a fer dos o tres metres d'alçada i, malgrat que poden semblar simples monticles plantats sense cap ordre ni concert, el cert és que són cabdals per mantenir viu l'ecosistema de l'Okavango. De fet, ens quedem curts: a aquests insectes se'ls pot atribuir la formació d'aquest delta descomunal perquè gràcies a aquestes estructures de fang, i als arbres que hi creixen dins, s'impedeix el flux de les aigües del riu i, a més, serveixen per a la base de la creació i modificació de les illes.

Patrimoni en risc

A l'Okavango hi vens un cop, però el riu flueix per la teva ment tota la vida, diuen els locals als turistes. Es resisteix a desaparèixer dels millors dels records, però compte, perquè avui sobre el delta hi ha diverses amenaces que poden posar en risc la biodiversitat i la vida. A dins d'aquest territori viuen espècies endèmiques i en perill d'extinció que qualsevol canvi els podria resultar letal. La Unesco ha volgut distingir aquests escenaris declarant-los, l'any 2014, patrimoni de la humanitat i, a més, el govern de Botswana té lleis i polítiques de protecció d'aquest territori.

Però tota aquesta protecció no ha servit perquè no apareguin projectes que intenten explotar les riqueses del delta i que els mediambientalistes i les comunitats locals adverteixen que, en cas de tirar-se endavant, suposarà la fi de la vida tal com se la coneix fins ara. Una de les grans amenaces és un excés d'extracció d'aigua. L’Okavango és la gran reserva de tota la regió i pot veure’s compromès si Angola –aigües amunt– autoritza l’increment d’indústries agrícoles que necessitaran molta aigua i, ben segur, repercutiran en els fluxos del riu i, per descomptat, en l’ecosistema del delta.

L'altra gran amenaça, de fet, en són dues: el gas i el petroli. Una empresa de capital canadenc, ReconAfrica (Reconnaissance Energy Africa Ltd) va renovar l'any passat les llicències per continuar la prospecció d'aquests dos elements, i es tem que algun incident o vessament accidental posi fi a la vida que s'amaga sota les clares aigües del riu. Fins i tot l'acusen de fer servir la perillosa tècnica del fracking, que causa sorolls i molèsties a la fauna tot i que, de moment, no ha iniciat cap treball a Botswana i s'ha limitat a la veïna Namíbia.

Però en aquest passeig pel riu que es perd sota un desert només hi pot haver un bon punt final. Maun torna a ser la referència, la cruïlla des d'on es pot continuar el viatge pels veïns parcs de Chobe i Savuti, per als que no volen sortir de Botswana, o fer el salt en avió cap a les cascades Victòria, repartides entre Zàmbia i Zimbàbue. L'última oportunitat per admirar l'Okavango.