A l’actual Hispània, el nom original de la qual significa “terra abundant en conills”, diversos experts estudien incloure el conill a la llista d’espècies vulnerables. És gairebé lògic, tenint en compte que el 84% de les races ramaderes autòctones espanyoles estan en perill d’extinció. La cabra retinta, el ruc andalús o l’ovella merina negra ja corren tant o més perill que el linx ibèric, l’àguila imperial o l’ós bru. I això per no parlar dels milions d’insectes que estan desapareixent, començant per les abelles, un indicador crucial de biodiversitat que ha fet saltar encara més les alarmes.

No se sap ben bé per què, però des de fa uns anys els gira-sols, una de les grans fonts alimentàries de l’abella a Espanya, produeixen menys pol·len. Sense pol·len, l’abella no cria. I sense cries... Per estimular-ne la reproducció i la consegüent elaboració de mel, molts apicultors fan “transhumàncies d’abelles” i desplacen els seus ruscos a camps on la calor arriba abans.

Juan González, un apicultor transhumant que porta el seu “bestiar” -així l’anomena- de Fuenlabrada de los Montes a Jerez de los Caballeros (244 quilòmetres), atribueix el canvi del gira-sol a les modificacions genètiques introduïdes en algunes llavors buscant augmentar la producció d’oli. Les abelles pol·linitzen el 71 per cent dels cultius comuns, i, segons els experts, a mesura que el seu nombre cau ens acostem al que s’ha anomenat la sisena extinció [massiva d’espècies a la Terra]. “Quan desaparegui l’última abella, desapareixerà la raça humana”, va pronosticar Albert Einstein.

Un altre factor que s’ha estudiat en la crisi de l’abella és el canvi climàtic, que també influeix en el declivi de diverses races animals. El que és paradoxal és que les races més ben preparades per afrontar desequilibris mediambientals són les autòctones i, no obstant això, de les 165 races de bestiar autòctones registrades a Espanya -líder a Europa-, 139 corren el risc de desaparèixer, segons el Catàleg Oficial de Races de Bestiar de l’octubre del 2018. Per què?

Productivitat

Més enllà del canvi climàtic, la pèrdua d’hàbitats o la contaminació ambiental, el problema que afecta més el bestiar és la industrialització. Les noves tecnologies i les exigències de rendibilitat han transformat les rutines ramaderes i han fet dels rucs una de les seves víctimes prototípiques. Aquests animals, utilitzats durant segles per al tir i el transport, han estat substituïts per maquinària moderna i, davant la impossibilitat d’amortitzar la seva presència a les granges, s’han començat a volatilitzar.

“Se’ls intenta enviar a centres d’equinoteràpia, s’utilitzen en peregrinacions com les del Rocío... Però la seva presència ha baixat en tots els sentits”, afirma Andrés Domingo, director del Centre de Reproducció i Selecció Animal (Censyra) de Badajoz. Aleshores? “Aleshores, res -respon Antonio Martín, president de la Unió de Ramaders de la Raça Asinina andalusa-. El ruc no dona carn ni llet, que és l’únic que importa a l’administració. I deixaran que la més ancestral de les races de rucs europees s’extingeixi”. A Catalunya queden uns 650 exemplars de “ruc català, el productor d’ases més ben valorat del món, que va ser exportat a tot arreu -diu Miquel Rafa, director de Territori i Medi Ambient de la Fundació La Pedrera-. De muls possiblement en queden menys de 200”. El 1978 hi havia unes 18.000 mules i 5.000 rucs catalans.

La majoria d’aquests animals reben subvencions europees per fer sostenible la raça. Del repartiment dels diners se n’encarrega el ministeri d’Agricultura a través del programa de desenvolupament rural (PDR) i d’institucions com FEAGA (Fons Europeu Agrícola de Garantia). Martín denuncia falta de transparència en la gestió econòmica, que no es rep informació específica sobre la inversió que es fa en cada raça o que s’ha “d’esperar fins a dos anys i mig per cobrar una part del que toca per dret”.

Durant la crisi, el suport a aquestes races ha caigut: ha passat dels 13.266.015 euros que s’hi van destinar el 2008 als 4.400.000 del 2017. Segons Martín, la recessió “no només ha subratllat les diferències i discriminacions entre les races esteses per tot l’Estat i les que depenem de les autonomies, sinó que també ha demostrat que entre les autonomies n’hi ha algunes de privilegiades i d’altres a les quals només es té en compte per a les estadístiques i per pagar impostos”.

“La cabra blanca celtibèrica, de la qual queden un o dos ramats; l’ovella xalda o el porc asturcelta són altres animals que estan sent extingits per l’auge de la maquinària agrícola i la pressió de la competitivitat”, subscriu des d’Astúries el biòleg Nicolás López, que fixa en “la nostra entrada a la Comunitat Europea”, el 1986, l’acceleració definitiva. El canvi de paradigma.

Els pastors expliquen que fa segles els ramats merins també estaven integrats per milers d’ovelles negres, fins que els comerciants de teixits van advertir que la seva llana era intractable, mentre que la blanca es tenyia amb qualsevol color. A partir de llavors els ramaders van prioritzar les blanques. Avui la cabanya de merina negra s’ha reduït a uns quants exemplars dispersos, salvats bàsicament per un grapat de ramaders que mantenen petits reductes de negres i per una superstició que assegura que tenir-ne una de negra al ramat allunya tempestes i malalties.

Miguel Cabello és propietari d’un dels ramats de merina negra més grans del món, unes 1.500 ovelles. Cabello viu a Siruela, antiga capital d’hivern de La Mesta, l’associació de pastors i ramaders que a l’Edat Mitjana va ostentar un enorme poder a Espanya. Actualment Siruela continua sent un nucli oví de referència, si bé la merina està en recessió -la de llana blanca també-. Mentre que països importadors d’ovelles com Austràlia o Nova Zelanda han convertit les merines en les millors productores de llana del món, des dels anys 50 Espanya va preferir el negoci de la carn, i resulta que els anyells de merina triguen a engreixar-se una setmana més que els d’altres races.

Una setmana representa multiplicar la despesa en aliment i cures, i això les fa menys rendibles. Per aquest motiu sovintegen els ramaders disposats a barrejar-ne de diferents tipus (xurres amb merines, i amb manxegues, xaroleses, llemosines, Illa de França...), centrats en aconseguir una productivitat més alta. En un context com aquest, ser merina i negra sona a tenir els dies comptats.

A les blanques el vent els bufa una mica més de cua. María Pía, presidenta de Fedehesa, afirma que els baixos preus dels anyells porten molts ramaders a veure’s impel·lits a tenir més animals, la qual cosa estimula una roda que sovint implica altres coses. L’amuntegament d’ovelles; els processos d’engreix potenciats amb pinsos enriquits a força de suplements alimentaris; les injeccions de melatonina per canviar els cicles de son i promoure la còpula que permet que hi hagi tres èpoques de part en dos anys, tot i que el més natural seria que n’hi hagués una d’anual; o l’ús descontrolat d’antibiòtics, són altres novetats introduïdes pel paradigma modern.

De fet, la mateixa urgència és la que instiga a fumigar amb substàncies químiques grans extensions de cultius per prevenir malalties de l’olivera, el blat, la vinya... Així s’afecta, però, l’aigua, l’herba “i les plantes medicinals amb les quals el bestiar s’automedicava; plantes que ara ja no hi són o de les quals no n’hi ha prou”, assegura María Pía. Una conseqüència és l’ús de medicaments per combatre malalties sovint noves entre el bestiar perquè provenen d’espècies exògenes. I tot repercuteix en la qualitat de la llet, la carn, els ous o la llana que consumim.

María Pía reconeix haver-se vist obligada a augmentar el seu ramat: “Amb les meves 200 ovelles no en tenia ni per pagar el pastor”. Però matisa que s’ha esforçat per mantenir la merina criada en ecològic. “El més curiós -afegeix- és que, si fas números, tenir més ovelles tampoc surt tan rendible. Necessites més gasoil per al transport; pagues més vacunes; ha pujat el cost dels pinsos...”

El ‘Llibre genealògic de races’

Sí que surten els números per a una elit de 26 races autòctones que estan en expansió, i algunes fins i tot reben tractaments destinats a sublimar les seves potències. El Banc Nacional de Germoplasma porta a terme una selecció genètica orientada a embravir els toros de lídia, o a aconseguir vaques més lleteres. “Si no fos de lídia, el bou s’extingiria”, indiquen diversos ramaders consultats.

Els ramaders d’espècies menys populars coincideixen a assenyalar que els fons europeus es reparteixen segons criteris de popularitat o rendibilitat i no de necessitats reals dels seus afiliats. Popularitat? El toro en seria un cas. En l’àmbit de les espècies salvatges, el linx o l’àguila imperial reben partides multimilionàries. “I ara pregunto jo -diu Martín-: ¿és que el linx o l’àguila han aportat més a la societat que el ruc? Llavors, per què reben grans quantitats de diners mentre es deixa que els rucs desapareguin?”

“La millor manera de conservar una raça és menjar-se-la”, argumenta Andrés Domingo, que posa un exemple: “És el cas del porc ibèric, que ho va passar molt malament perquè no produïa com altres races d’Europa. Però vam saber distingir la seva qualitat i ara viu un gran moment”.

“S’està creuant l’ibèric amb porcs com el duroc -replica una font que prefereix l’anonimat-, però se segueix venent com a ibèric. El problema és demostrar-ho, perquè molta carn es ven sense traçabilitat, sense possibilitat de saber d’on surt. Les màfies són molt fortes, són a l’administració i els interessa l’obscurantisme. L’única cosa clara és que l’ibèric està deixant de ser-ho”.

“Cal anar amb compte amb aquestes afirmacions -diu Marian Ramo, veterinària rural que ha treballat a fons la varietat merina dels Montes Universales-. Les etiquetes dels productes en venda no són clares, tot i que tampoc solen enganyar. El que caldria fer és destacar els productes del país, com fan a França o Anglaterra. Però això no interessa a la indústria, perquè així et poden col·locar un garrí grec com si fos espanyol si no dediques temps a esbrinar-ne la procedència”.

La gallina extremenya blava és un altre cas modèlic. Després de ser reconeguda com a raça autòctona el gener del 2018, i creient haver trobat a Valdesequera el nucli poblacional des d’on rellançar-ne el nombre, l’administració ha decidit obviar els compromisos adquirits amb els petits avicultors dedicats a aquesta gallina i cedir les naus on viuen els animals a una empresa francesa d’avicultura industrial. Les gallines seran reubicades a les instal·lacions del Censyra. Tan inapropiades, segons els cuidadors, que el nucli de gallines que s’hi va enviar el 2015 ja no existeix.

Ramo assegura que als protectors d’aquesta gallina i altres races en perill l’administració sol posar-los més traves que facilitats en forma de burocràcia insalvable “o els envia tècnics que no tenen per què tenir cap qualificació” per decidir a ull si els seus animals són aptes per entrar al Llibre genealògic de les races autòctones -un fet que sovint hauria de suposar subvencions- o no. Diversos ramaders de diferents races afirmen que el Censyra, encarregat entre altres coses de valorar científicament els animals per després seleccionar-los, està “molt plegat als interessos de l’administració”, igual que diversos presidents d’associacions que haurien d’estar defensant els interessos dels ramaders “però prefereixen no incloure gaires animals al Llibre genealògic perquè així als que hi ha els toquen més diners”. Ramo recorda el cas d’un col·lega amb un ramat d’“unes mil ovelles al qual el qualificador en va reconèixer 28; no sé com, però va aconseguir pressionar prou perquè l’any següent li incloguessin al Llibre el 80% del ramat”. ¿Conclusió? “Molta gent s’esborra de les associacions -diu Ramo, que també té cura de races autòctones-. Jo, per exemple”.

“Les ajudes agràries no s’estan canalitzant bé -corrobora Rafa-. Fins i tot han baixat les aportacions al pasturatge en bosc, un contrasentit tenint en compte que d’altra banda s’està promocionant la ramaderia en extensiu”. Si es volen preservar aquestes races caldria coordinar-se perquè, segons Rafa, “a Catalunya hi ha més races autòctones extingides que races autòctones existents”. Entre les extingides hi ha des del cavall i el porc catalans fins a la vaca marinera o el conill del Penedès. Com a amenaçades hi ha l’ovella xisqueta o les vaques pallaresa i de l’Albera, a més del ruc, el mul...

Alternatives

Ramaders afectats per aquestes polítiques proposen solucions “en petit”, d’autogestió, que permetin distingir la qualitat de la seva oferta. Disposar d’escorxadors propis al territori facilitaria donar sortida als seus productes animals sense dependre d’altres, i resulta inspirador el petit escorxador comú de Lumagorri, projectat amb la col·laboració del govern basc.

En nombrosos llocs d’Espanya hi ha grups organitzant-se per traçar “canals curts de comercialització” que, a més, abarateixin el producte. María Pía hi està treballant, encara que també subratlla “la importància de l’educació: una mitjana de vaca retinta ofereix alguna cosa més, i la gent s’ha de preparar per apreciar aquesta qualitat i pagar el que val”. Una dificultat afegida és l’actual tendència a reduir el consum de carn vermella. “No sé si és un problema. Si menges menys carn a la setmana, procura que sigui la millor, no?”

“Entre els meus alumnes -afirma Ramo, que també és professora d’universitat- hi ha diversos vegans i vegetarians. Però quan els dius que menjar cabres, vaques i ovelles serveix per mantenir ramats que evitaran que es cremin els boscos, la seva mirada canvia. Segueixen sense menjar carn però respecten d’una altra manera qui sí que ho fa”. Ramo insisteix en la importància de l’educació, que comença per introduir, “encara que sigui un cop a l’any, productes autòctons al menú de les escoles”.

Al fons de tot hi batega la convicció que si molta gent tornés a viure als pobles les races autòctones ressorgirien. El naturalista Benigno Varillas, fundador de la històrica revista sobre medi ambient Quercus, està impulsant un projecte radical de revitalització del camp i els pobles remots que passa per incentivar una nova ramaderia amb animals assilvestrats. “Ja hi ha projectes pilot amb cavalls, vaques i bisons a Atapuerca i San Cebrián de Mudá, a Palència. I a Lleó hi ha Riaño i Boñar”. Es tracta d’afavorir la vida d’algunes d’aquestes races deixant-les anar en grans espais oberts supervisats per naturalistes moderns que sàpiguen gestionar les xarxes socials per vigilar el camp, dinamitzar-lo i comunicar el que hi passa. Especialistes pioners, avantguarda d’una nova estirp, “l’home del biolític”. És una possibilitat?