BARCELONAHem quedat a mig matí perquè sospiten que a la tarda estaran nerviosos. Primer arriben el Joan Miquel i el Jaume, que s'han passat tots aquests anys fent concerts junts. Poc després la resta, els germans Debon i el Joan, amb el Bernat Muntaner, el mànager de la nova etapa. Finalment, els tenim. Estan tots cinc asseguts en un banquet. Davant, la càmera de l'ARA; darrere, la primera platea de públic que els tornarà a escoltar en directe després d'anys. Massa anys. Estem a punt de viure un concert privat al Teatre-Auditori Sant Cugat només per a un centenar d'afortunats, que gaudiran dels mallorquins en un format íntim i inèdit. L'expectació és grandiosa, i amb raó: ha arribat l'hora del retorn d'Antònia Font.

"Hi ha alguna cosa dins que és d'arrencar, de tornar a ser-hi", ens explica Pere Manel Debon. En aquests assajos estan provant el nou espectacle de la gira de tres concerts que faran en diversos punts cardinals dels Països Catalans: Inca, Barcelona i València. "Per arribar a la quarantena –de temes– has de triar temes que ens agradin a tots i quedin ben col·locats", tanca el seu germà, Pau. Ho faran presentant disc nou, Un minut estroboscòpica, deu temes que fotografien el moment present. "Tornar no significava viure de rendes del passat, havia de ser amb cançons noves que siguin la imatge del que som ara. Tenim un passat que també mostrem, però la banda d'avui és el que ha compost en Joan Miquel per a aquest àlbum, amb aquesta maduresa i sonoritat", remarca Joan Roca.

Antònia Font tornarà oficialment a trepitjar un escenari el dissabte 11 de juny al Primavera Sound, i després començarà la gira pròpiament dita. Tres actuacions en directe que superaran les dues hores de durada. I, de moment, ja està. Els nous Antònia Font van a un altre ritme: "Abans de decidir-nos de tornar tothom va posar les seves condicions, una de les quals era que tots estàvem d'acord que no estàvem per fer 60 bolos. Preferim fer un concert de 10.000 persones que 10 de 1.000", raona Joan Miquel Oliver. Els acompanyaran artistes insulars a tots els concerts: Miquel Serra a Inca, Da Souza a Barcelona i Maria Jaume a València. Tres generacions de músics que han crescut "lliures de l'eclipsi involuntari" que ells feien als altres grups de Mallorca, reconeixen.

La llegenda mallorquina

¿De quants grups o solistes podem dir que han canviat l'esdevenir de la música popular d'un país? Quatre? Cinc? Probablement en tenim prou amb els dits d'una mà per comptar-los. Antònia Font és un d'aquests grups. L'aparició i consolidació dels mallorquins, a finals dels anys noranta, va coincidir amb una època de lenta agonia de les cendres del rock català, un moment en què les bandes interessants –com Els Pets i Adrià Puntí– eren l'excepció. En aquest context, ells van posar els fonaments de la salvació de la nova música en llengua catalana. Des d'un epicentre pop van introduir amb bona punteria tocs mediterranis, de bossa nova, rumba, jazz i el que els donés la gana. Tot partint d'un univers surrealista, espacial i especial, intel·lectual i popular a la vegada, juganer amb les paraules, les melodies i el missatge. Resumint: un univers màgic i personalíssim. D'aquí que la seva dissolució com a banda, fa gairebé una dècada, fos un cop difícil d'assimilar, perquè és a partir d'ells que el pop del país comença a facturar una música del moment amb aspiració i inspiració. Després d'Antònia Font vindrien Mishima, Mazoni, Sanjosex o Manel, sobretot els Manel, esclar. Però aquesta nova escena, aquesta mena d'ecosistema, va començar amb aquesta banda insular, que el 1997 van gravar una primera maqueta i van posar-se el nom d'una noia amb qui compartien aules i cerveses al bar de la facultat. Volien que sonés mallorquí, que no fos llarg i sobretot que fos femení, que d'homes ja n'hi havia prou amb cinc. Així va néixer el quintet, format per Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (veu i guitarra), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria).

El gran mèrit dels seus primers 17 anys de trajectòria va ser la constància, la consistència del seu creixement. No hi ha cap pas en fals en la seva carrera, cap fracàs sonat. Al contrari. La seva evolució va ser espectacular i irreprotxable, i van deixar un catàleg de cançons majúscules i pics creatius elevadíssims. La seqüència de discos entre el 2002 i el 2011, que inclou Alegria, Taxi, Batiscafo Katiuscas i Lamparetes, és el resultat d'una dècada d'inspiració compositiva prodigiosa i pràcticament inèdita en la música popular catalana. El final, però, va ser abrupte.

Un matí de novembre del 2013, quan encara no eren dos quarts de deu, anunciaven la dissolució als seus perfils de les xarxes socials. Poc després ho explicarien en un comunicat: plegaven i plegaven per sempre "sense controvèrsia ni traumes interns", havent arribat a una certa culminació artística i amb els seus membres decidits a emprendre altres camins. Dins i fora de la música. "Aquell dia ho teníem molt digerit, però va ser un xoc per a molta gent", recorda Pau Debon preguntat per aquella jornada: "A tothom que ens tenia a prop va saber-li greu i encara avui m'ho recorden. Era la decisió que havíem pres, els motius eren molt clars i s'entenien perfectament".

Travessia pel desert

Començava una etapa nova per a tothom. Per a ells i per a nosaltres, els seus militants, que ens vam haver d'acostumar a deixar de veure'ls. Van passar a una nova vida en singular després d'una en plural. Una mena de renaixement en què els germans Debon van baixar de l'escenari per ocupar-se del bar restaurant que dona entrada al Museu de sa Jugueta, al centre antic de Palma, i Joan Miquel Oliver va continuar fent discos, amb Jaume Manresa acompanyant-lo en directe. Joan Roca, en canvi, només va canviar d'escena. No va deixar d'empunyar el baix, tot i que ara era fora dels focus mediàtics: "De sobte es va crear la sensació que si el grup no hi era, no tenies cap relació amb la música. Jo he estat tocant més que mai, en un altre circuit, amb menys repercussió, però fent jazz, estudiant, formant-me...", rememora amb certa queixa implícita. "M'he passat tots aquests anys havent de respondre que sí, que continuava tocant. I més que abans!" Al món exterior es palpava la sensació que havien estat tan grans que després no hi hauria res, una percepció claustrofòbica que han necessitat eliminar per poder tornar a començar. "Antònia Font ens ocupava el cap les 24 hores del dia. L'endemà que tothom sabés que ho deixàvem vaig fer el buit, el reset d'un pensament que feia 17 anys que tenia dins del cap", explica Manresa.

El nom d'Antònia Font pesava, i molt. Necessitaven un espai de llibertat per fer altres coses. A més, tenien la impressió d'haver arribat a un cim, d'haver culminat la feina: "Acabàvem de fer el Vostè és aquí –el seu vuitè àlbum– i n'estàvem molt satisfets, havíem deixat un llegat de molts discos i vèiem clar que necessitàvem parar. No teníem ni gaires ganes de seguir ni la il·lusió d'abans", recorda el teclista dels mallorquins. Fent una valoració superficial de la seva carrera, no només havien fet vuit treballs d'èxit, també havien actuat al Liceu, fet un repertori simfònic, enamorat la crítica –nacional i estatal– i tocat en tots els festivals i recintes possibles. I, sobretot, i el que és més important, havien aconseguit que les seves cançons quallessin en l'imaginari popular. "Antònia Font tenia molt de públic i havies de seguir al ritme que et demanava. Vam decidir d'exercir la nostra llibertat en tota la seva esplendor i un any després de Lamparetes vam fer un disc de 40 cançons, que no és exactament el que s'esperava de nosaltres", recorda Joan Miquel Oliver.

Una nova vida

En la nova etapa sense el grup, tots cinc van guanyar qualitat de vida ("molta menys exigència d'agenda", remarca Oliver), però també van perdre intangibles. "Sobretot he enyorat les sensacions que tens sobre l'escenari i que no sents de cap altra manera. Notava que em faltava aquesta força tan potent", explica el bateria, Pere Manel Debon. El que és innegable és que l'essència d'Antònia Font s'ha mantingut, malgrat tot, viva i immutable. I no només perquè van deixar una gran col·lecció d'himnes, també perquè el seu compositor va continuar fent àlbums. De fet, en va fer molts en poc temps. "Tenia incontinència d'escriptura i vaig escriure setanta-sis cançons en un mes i no les volia guardar en un calaix. El grup es va dissoldre i vaig fer tres discos en 5 anys. Sé que és massa i que el públic no ho pot assumir, però em venia de gust", diu Joan Miquel Oliver.

Durant aquest temps sense Antònia Font, Oliver ha tingut temps de publicar una trilogia de discos –Pegasus, Atlantis i Elektra–, entre els millors de la dècada passada. Diferències? "La sensació d'estar en un cantó de l'escenari, tocant i mirant la pedalera i el setlist, i deixar que el Pau fes el contacte directe amb el públic. Quan de cop i volta passes a ser tu qui marca el ritme de tot és molt diferent. És un art que he après durant aquests anys", explica el músic de Sóller.

Encara que els camins dels cinc se separessin, han mantingut diversos punts en comú: el fet de viure on sempre havien viscut i compartir la pressió popular de tornar a reunir la banda. Era inevitable quan has fet música amb repercussió i tan important per a molta gent. "T'alegra veure on has arribat, però sempre hem fugit una mica del soroll. Ens hem refugiat a casa nostra, a Mallorca, amb el nostre petit micromon, cadascú a casa seva. Està clar que hem arribat a molta gent, però pensar-hi massa és contraproduent", diu Pau Debon. El secunda Jaume Manresa: "El fet d'haver-te aturat i de fer altres projectes t'ajuda molt a relativitzar". A més de replantejar-se què vol dir triomfar en el món de la música, també ha canviat la relació que han tingut amb la seva obra. Quan parles amb artistes pop sempre t'asseguren que mai escolten els discos propis. També és així amb Antònia Font, tot i que el cantant reconeix que aquests anys ha pogut escoltar aquelles velles cançons sense barreres: "Les he escoltat d'una altra manera. Abans et creava certa incomoditat sentir que sonaves de fons en una festa. En aquests anys, en canvi, em venien molts records, sobretot amb els primers discs, que veus els quatre al·lots que érem quan vam començar i el canvi que vam fer.

El retorn més esperat

Passats gairebé nou anys del seu comiat és hora de tornar, una represa que ells mateixos van arribar a pensar que mai es produiria. El primer moment de treure el tema va ser en un sopar, però la llavor es va plantar en el Concert per la Llibertat d'Expressió, una jornada de música en viu al Palma Arena en suport de Valtònyc, el 2018. Aquella actuació la van fer sense assajar, tocant un repertori de cinc cançons decidides al grup intern de WhatsApp i quedant directament al recinte. "Miraculosament, va sortir tot molt bé", recorda Jaume Manresa. A partir d'aquí tot va anar fluint orgànicament fins a arribar a avui, a l'esperat retorn.

Mentre ells afinen els instruments, nosaltres ens posem les millors gales. Poc després sentirem cantar les cançons de sempre. Sonaran Viure sense tu i Jo, robot. I Wa yeah! i Alpinistes-samurais. I Tots es motors, Alegria, Dins aquest iglú i Bamboo. I també Calgary 88 i Icebergs i guèisers. I mentre van caient anirem reafirmant-nos una vegada i una altra: com els hem trobat a faltar.