25 anys ‘friends’, l’amistat que no caduca

Q uan Jennifer Aniston va aparèixer per primera vegada a la petita pantalla vestida de núvia fugitiva, poc s’esperava que 25 anys després els espectadors encara la recordarien com la Rachel Green i que grans empreses audiovisuals estarien barallant-se per poder seguir emetent capítols d’aquella sèrie que tot just començava a rodar. Friends va canviar la seva vida i la dels seus companys -cinc actors que, com ella, no havien tingut gaire sort professional-, però també la d’una generació d’espectadors que van trobar en aquesta comèdia i les seves deu temporades el refugi perfecte per oblidar-se de les preocupacions.

Pocs mesos abans que la sèrie fos una realitat, Aniston, cansada d’encadenar projectes fracassats, es va trobar el president d’entreteniment de la NBC, Warren Littlefield, en una benzinera de Sunset Boulevard. “¿Ho arribaré a aconseguir?”, li va preguntar una Aniston que buscava algú que li assegurés que encara era a temps de triomfar. Littlefield la va tranquil·litzar i poc temps després va ser ell qui li va enviar el guió de la sèrie que la catapultaria mundialment.

¿Però què tenia Friends per triomfar que no tenien les moltes sitcoms en què Aniston havia participat? En principi era una sèrie senzilla: sis amics que viuen, s’enamoren i beuen molt cafè a Nova York. La comèdia creada per Marta Kauffman i David Crane tenia com a leitmotivuna idea molt clara: mostrar l’etapa de la vida en què els amics es converteixen en la família que esculls. D’aquesta manera la sèrie connectava amb una generació -la X- que cada cop endarreria més el moment de casar-se i tenir fills. Si la pel·lícula Reality bites [Mosegades de realitat] mostrava aquesta generació des del punt de vista més indie, Friends ho feia des d’una vessant lluminosa i blanca: sabies que passés el que passés, la Rachel, la Monica, el Joey, el Chandler, la Phoebe i el Ross eren un autèntic clan i que, com remarcava la sintonia, I’ll be there for you, sempre hi serien els uns per als altres.

Inseparables fora de la pantalla

Aquesta amistat a prova de bombes era fonamental per a la sèrie, però també a fora. Com explica la periodista Kelsey Miller al llibre I’ll be there for you (HarperCollins), una de les preguntes que sempre els feien als actors era si eren tan amics fora de la televisió com a dins. La resposta era que sí, i els espectadors es tornaven bojos per saber si veien la sèrie junts (sí que ho feien durant una època, a casa de Courtney Cox), què menjaven i on anaven.

La pinya que van fer es va gestar després d’haver rodat l’episodi pilot. Malgrat que el primer no havia tingut gaire bona recepció en les primeres proves amb espectadors, James Burrows, el director del capítol, estava convençut que la sèrie triomfaria i va decidir organitzar un viatge a Las Vegas per a tot el repartiment amb un avió privat. Durant el vol els va ensenyar el pilot ja muntat i, un cop van arribar a Las Vegas, els va avisar que aquella seria la seva última nit com a persones anònimes, una afirmació que tots van pensar que era una broma. Davant la incredulitat dels actors, Burrows els va prestar 200 dòlars a cadascun i els va convidar a anar a jugar al casino, una experiència que mai més van poder repetir sense que algú els aturés per demanar-los una foto.

El maig passat, Cox compartia a Instagram una foto d’aquell viatge: hi apareixen tots sis, joves, despreocupats i somrients. L’actriu acompanya la foto amb el text “La de quan tots sis vam anar a Las Vegas i ningú sabia encara que érem F.R.I.E.N.D.S”. El seu anonimat va durar poc temps després d’aquell viatge. El final de la primera temporada el van celebrar sent portada de Rolling Stone i protagonitzant un reportatge que es preguntava quin era el secret de la sèrie per agradar. En menys d’un any havien passat d’arribar justos a final de mes a ser unes autèntiques estrelles. “Quan vam començar Friends estàvem espantats, la nostra vida va canviar de la nit al dia”, ha confessat Perry.

L’èxit també va comportar haver de renegociar els sous, un moment que podria haver fet que tot es torcés. La unitat va prevaler per damunt dels interessos individuals. La mare de David Schwimmer, una important advocada especialitzada en divorcis, els va donar un consell que van aplicar fins al final de la sèrie: “No deixeu que us divideixin”. Així, qualsevol renovació de contracte, pujada de sou o decisió sobre la continuïtat de la sèrie la van negociar tots junts i sempre votant. Va ser aquesta força col·lectiva la que va fer que l’any 2002 aconseguissin cobrar cadascun d’ells un milió de dòlars per capítol. Va ser el mateix any en què els sis actors van decidir per votació presentar-se a la categoria de millors intèrprets protagonistes als Emmy després de moltes edicions optant només a secundaris (Courteney Cox és l’única dels sis que mai va aconseguir una nominació als premis). També va ser per votació com van aconseguir que l’última temporada fos més curta que les anteriors: Aniston estava cansada i només volia fer 12 capítols, i entre tots van acordar fer-ne 18, una proposta que la NBC es va veure forçada a acceptar.

En 10 anys tots sis van passar d’arrossegar-se per càstings a ser reconeguts allà on anaven i veure com els seus estils eren imitats (el pentinat d’Aniston es va convertir en una icona de l’època), a dominar l’art de la negociació i a descobrir els secrets de la indústria. Això va crear un vincle que ells asseguren que segueix vigent per més que no es vegin tant com en l’època que rodaven Friends. Tot i així, la faula de l’amistat indestructible segueix viva, i especialment les noies del repartiment l’alimenten sempre que en tenen ocasió: no és estrany trobar al perfil d’Instagram de Cox o Kudrow fotos de totes tres sopant (Aniston és l’única que no té cap xarxa social).

Una Nova York poc Nova York

L’amistat idealitzada de Friends tenia un marc incomparable, també una mica irreal: una Nova York molt mencionada però poc mostrada, ja que en realitat es rodava a Los Angeles. Això, però, era el menys important per als milers de seguidors de la sèrie. A Friends hi havia poques referències visuals reals de la ciutat, però les que hi sortien van ser ràpidament identificades pels fans de la comèdia i s’han acabat convertint en llocs de pelegrinatge.

L’exterior de l’edifici on suposadament viuen la Rachel, la Monica, el Joey i el Chandler és a Greenwich Village -una de les zones més cares de la ciutat-, concretament al número 90 del carrer Bedford, just a la cantonada amb Groove Street. Tot i que allà només s’hi va rodar una cortineta que serveix de separador entre escenes, és molt normal trobar-s’hi fans fent-se selfies. Aquest estiu els veïns de la zona confessaven als mitjans nord-americans que estaven una mica farts de la corrua de seguidors que bloquegen el carrer dia sí, dia també.

Quan el 2001 Nova York va patir l’atac a les Torres Bessones, els creadors de Friends van haver de plantejar-se què feien. La sèrie estava ambientada al present i a Nova York: ¿havien d’incloure l’atemptat a la trama? Kaufmann i Crane i el productor Kevin S. Bright ho van descartar: Friends era una sèrie amable i, sobretot, feliç. Això no volia dir que el record a les víctimes i les persones que van ajudar no hi fos present. Durant tota la vuitena temporada, que es va estrenar dues setmanes després de l’atemptat, es poden trobar petits detalls com ara una bandera nord-americana penjada al Central Perk o el Joey i la Rachel vestint samarretes dels bombers de Nova York.

L’11-S també va tenir una conseqüència inesperada per a la comèdia: Friends va encetar la vuitena temporada amb les millors audiències de la seva història. Els espectadors estaven tristos i necessitaven un lloc per tornar a ser feliços, una bombolla on l’atemptat no existís. Friends era aquell refugi: un espai feliç que encara avui dia, 25anys després de la seva estrena, sap arrencar un somriure quan tot va malament.