Sona el telèfon de casa, el despenjo sense comprovar qui és i, sense gaires preàmbuls, el pare em demana que gravem un vídeo per a l’àvia ara que s’acosten les festes. L’hem de tenir com més aviat millor perquè la meva germana l’editarà: necessita una mica de temps.
-I què faràs el dia de Nadal? Podràs anar a la residència?
Em sap greu fer aquestes preguntes al pare perquè sé que se li claven molt endins. Tenint en compte les restriccions en les visites per culpa de la pandèmia, el centre només autoritza les visites dels fills. Això vol dir que només ell i el tiet hi tenen accés. Ningú més.
Com que no he rebut cap resposta, insisteixo una mica:
-Papa?
-Què vols?
-Has sentit el que et demanava?
-Sí.
Però en comptes de contestar-me, canvia de tema.
*
La feina i les obligacions a casa ens tenen tan atabalats que no trobem el moment per fer la petita gravació. Dies enrere vaig rebre uns quants whatsapps amb indicacions: el vídeo ha de ser horitzontal, hem de parlar a poc a poc, perquè l’àvia ens entengui i -sobretot- no pot durar més de trenta segons. Vaig llegir els missatges amb atenció, però no els vaig contestar. El pare va tenir la poca fortuna d’enviar-me’ls quan estava a punt de començar una marató d’entrevistes telefòniques per al diari. Eren les deu del matí. Havia donat l’esmorzar al nen, l’havia portat a la llar d’infants i havia tornat cap a casa esbufegant per culpa del mal d’esquena. Un dia d’aquests he de tornar a la fisioterapeuta perquè desfaci la contractura que tinc a les cervicals.
*
Estem arribant al final d’un any funest. Mai abans havíem hagut de conviure amb l’omnipresència de la mort: l’horror global ha infectat les nostres petites vides fins a tal punt que, poc o molt, ens passem el dia parlant del coronavirus, llegint-ne notícies o pensant-hi. Al maig, l’àvia -amb 90 anys- va haver de passar la malaltia a la residència, tota sola. La va superar sense cap símptoma, assistida per metges i infermers tan protegits que si ella encara pogués explicar l’experiència amb un dels seus relats hiperbòlics hauria dit que la visitaven “astronautes”. La veïna de l’habitació del costat, la senyora Maria, també va agafar el covid-19, se li va complicar i es va morir al cap d’uns quants dies.
Abans del confinament del març, quan encara podia anar a veure l’àvia, la deixava a l’hora de dinar a la mateixa taula que la senyora Maria. A vegades em mirava amb ulls juganers i desencaixava la dentadura. Diria que volia que rigués. Jo ho intentava, tot i que no sempre me’n sortia.
*
-El meu pare m’ha tornat a escriure per reclamar-me el vídeo.
-Quin vídeo?
-El vídeo de Nadal per a la meva àvia.
Són trenta segons, però encara no els hem trobat, i no és que no la tinguem present: aquestes últimes setmanes estan posant a prova els nostres límits. Anem més cansats que mai, i el nostre fill sembla que ha après l’art de fer-nos perdre la paciència.
Un dissabte, mentre frego el menjador després que el nen hagi tirat a terra un plat ple de kiwi, dic, per intentar relativitzar la situació:
-Estem passant per un procés semblant al d’aquells personatges que un dia, després de viure moltes penúries, veuen Déu i a partir de llavors emprenen el camí cap a la santedat.
-Saps que no crec en Déu.
-Però una revelació així potser et faria canviar d’opinió...
-No crec en Déu, ni en res, ni en ningú.
Aquest és l’estat d’ànim que darrerament s’ha apoderat de casa.
*
Em desperto a les quatre de la matinada, acalorat. Hem tornat a deixar la calefacció encesa i camino de puntetes pel passadís, amb un doble objectiu: abaixar el termòstat i no despertar el nen. Quan passo per davant de la porta de la seva habitació m’arriben els roncs profunds de la fera, senyal que em puc permetre entrar a la cuina, obrir la nevera i beure una mica d’aigua fresca. Allà dret, empassant el líquid sense fer soroll, em ve al cap el somni que acabo de tenir. Hi sortia l’àvia a la residència. Penso que potser l’hauria d’escriure, però ara estic massa cansat i me’n torno al llit. Mentre m’adormo recordo aquell amic que m’ha repetit tantes vegades que quan es troba un somni en una novel·la o en un relat se’l salta. Diu que són moments en què l’escriptor es fa trampes al solitari.
*
Al final hem gravat el vídeo, i hem aconseguit la petita proesa que el nen digui “bon Nadal” fins a tres vegades, perquè el missatge quedi clar. Jo hi parlo com un globus que es desinfla. Quan arribo a les últimes paraules, sense aire, ella reprèn el discurs i desitja bones festes a l’àvia. Finalment, el pare podrà anar-la a veure el matí de Nadal, però la resta de dia i de festes ella estarà envoltada de residents amb Alzheimer, demència i altres malalties degeneratives. Els que encara parlen sovint diuen frases sense sentit per als altres: es comuniquen amb ells mateixos en veu alta, amb els bocins de passat que encara tenen a dins i que es resisteixen a abandonar-los.
*
En un dels contes que el nen em demana que li expliqui hi surt un ós vestit de pallasso que visita una llar d’infants on els alumnes són cries de cangur, de conill, de cocodril i d’eriçó. Abans de la pandèmia, quan s’acostava Nadal, a la residència muntaven un petit espectacle amb actuacions musicals, monòlegs d’humor i algun discurs moralitzant que elogiava virtuts com l’optimisme i la resiliència. Procurava anar-hi amb l’àvia, perquè era un dia especial, una de les poques ocasions en què ella tenia ganes de parlar amb alguna companya (dir-ne amiga hauria estat una exageració). Els números eren tan lamentables que fins i tot despertaven simpatia. Sembla impossible, però aquest any també els trobaré a faltar.
Al somni de l’altre dia, jo formava part d’un d’aquests espectacles, disfressat de pallasso. M’acostava a l’àvia, em treia el nas vermell de plàstic i l’hi col·locava a ella. Potser el meu gest l’avergonyia, però es deixava aquella aparatosa pròtesi al lloc on l’hi havia deixat. Jo continuava saltant, ballant i ensopegant amb les sabates enormes que portava per fer gràcia als residents. Al final, gairebé tothom m’aplaudia.