És un escriptor en el qual es combina amb una agilitat admirable el racionalisme i la fantasia, l’esperit il·lustrat i una visió onírica del món. Podem tornar les vegades que vulguem a Italo Calvino perquè la seva literatura en cap cas està atrapada en un moment històric i flueix amb un dinamisme enorme entre les diferents èpoques. Calvino va ser un escriptor compromès amb el seu present, però ho va ser a la seva manera, allunyat de dogmatismes i donant prioritat al vessant sensorial de les coses. La seva responsabilitat intel·lectual el va portar, fins i tot, a fer pronòstics sobre el futur en els quals l’optimisme i el pessimisme s’alternaven amb la lucidesa de l’humanista. La seva obra, àmplia i diversa, està presidida per un dels conjunts més excel·lents de la narrativa del segle XX, la trilogia Els nostres avantpassat s, de la qual formen part El vescompte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent.

En aquest conjunt Calvino exhibeix a parts iguals la seva erudició i ironia amb històries de temps pretèrits que serveixen per dibuixar el món modern. Els tres llibres són valuosos, però El baró rampant és el que em va procurar una lectura més excepcional. És un d’aquests textos que posa el lector davant d’apostes radicals, de manera que pots abandonar-ne la lectura gairebé per avorriment o bé pots vibrar-hi fins al punt de mitificar ràpidament els personatges o, almenys, el protagonista. Sovint una troballa de la imaginació pot determinar la fortuna d’un relat. El petit baró que s’enfila a un arbre per escapar-se d’un plat de cargols cuinat per la seva estrafolària germana i ja no en baixa en tota la seva vida és una d’aquestes grans troballes.

A partir d’aquesta pirueta magistral Italo Calvino fa que el Segle de les Llums es vegi obligat a surar també sobre el terra, amb les seves idees apassionades, les seves trobades galants, els seus descobriments, les seves revolucions. Un món en flotació, des de Voltaire fins a Napoleó. I aquest desafiament a la llei de la gravetat, aquesta distància irònica, és la que permet a Calvino desplegar la seva lliçó humanista de pessimisme intel·lectual i gaudi vital.