Ara fa unes tres setmanes que Estrella Damm va inaugurar l’estiu amb el seu esperat anunci, enguany amb la cantant Bad Gyal de protagonista. Ara mateix, després d’unes quantes visualitzacions, ja ens hem fet pagues que l’artista, amb les seves suposades amistats, ens acompanyarà durant la resta de l’estiu. Per això, aprofundim una mica més en el fenomen estilístic que ella encarna tan bé: el chonisme. 

Fins fa relativament poc, ser choni era un estigma pejoratiu associat a un estereotip de dones de baix nivell cultural, comportament xavacà i horterisme estilístic. Un prejudici profundament classista que suposava un insult, el qual totes ens escarrassàvem a esquivar. Però, d’un temps ençà, la percepció ha fet un gir copernicà i els elements que integren l’estètica de la choni són totalment tendència. Les xarxes estan farcides de tutorials per ser-ne una i, si mirem les propostes tant de primeres marques com del sector de la fast fashion veurem una clara aproximació a aquest referent. El punt de partida estètic és el d’una indumentària marcadament sexualitzada, a través de shorts mini i vestits i tops ajustats. També són imprescindibles les ungles postisses quilomètriques i les arracades d’anella daurades i ostentoses. Pel que fa a la gamma cromàtica, hi ha una predilecció pels colors llampants, sobretot el rosa i els fluorescents, combinats amb estampats de pell de zebra o lleopard. I què fem amb els cabells? Doncs ens els tenyim de ros platí, amb unes bones arrels negres, i els completem amb extensions. Aquesta tendència també ha contribuït al reviscolament del xandall, fent seves marques com Adidas i Juicy Couture. En definitiva, la moda choni és l’estètica de l’excés, l’ostentació i del més millor.

Però, podem ser chonis únicament a través de la roba? Tot fenomen estilístic, especialment en l’espectre de la moda urbana, sorgeix d'una realitat sociocultural concreta, acompanyada d’una voluntat de qüestionar coses establertes. La choni, que deriva ancestralment de la cultura hip-hop dels 80, emergeix d’entorns desafavorits, estigmatitzats, marginats i menystinguts, els quals pateixen una manca real d’oportunitats pel seu escàs capital social i cultural. Per això, la seva estètica respon a la necessitat d’empoderament i de visibilitat, que les porta a manllevar elements propis dels rics, com la joieria i les marques de luxe. Tot plegat, amb el convenciment que l’hàbit fa el monjo i que amb la roba obtindran acceptació i reconeixement. Però el sistema de classes és molt més rígid i cruel i la mobilitat entre estrats és més complexa que el que el món del consum ens fa creure. 

Jugar a la ficció de classe no ha estat una pràctica exclusiva dels més desafavorits, perquè les classes mitjanes i altes també hi han participat, en un context on la compravenda d’identitats està a l’ordre del dia. La Bad Gyal, provinent d’uns orígens familiars acomodats, empra l’estètica d’un col·lectiu ja desproveïda de la profunditat del seu significat. A l’anunci veiem de tot menys entorns marginals. Ans al contrari, ens mostren la “normalitat” d’hotels de luxe, cotxes amb xofer, una col·lecció infinita de sabates, gambes fresques, un catamarà exclusiu amb tripulació fixa, paddle surf en una cala inhòspita... Això sí: un dels joves s’afanya a dir “Soy feliz… con poquita cosa, soy feliz”. 

La Bad Gyal ha de poder performar la seva estètica amb llibertat, només faltaria, i en cap cas estic en contra que les tendències es propaguin més enllà del seu context. De fet, aquesta pràctica és un signe clar dels nostres temps i intentar evitar-ho seria com posar portes al camp, però això no exclou que reflexionem sobre els seus significats i conseqüències. Si, per una banda, creiem que seguint un tutorial podem ser chonis, també estarem afirmant que és igual de fàcil que les chonis deixin de ser-ho. Probablement, algun dia la Bad Gyal es cansarà d’aquesta estètica i deixarà enrere les ungles de gel, el maquillatge excessiu i les plataformes, però una choni mai ho tindrà tan fàcil per fugir de la seva realitat social.