Una enquesta d’Ipsos a França va descriure fa uns anys la generació del 1968 –els que aleshores tenien menys de 30 anys– com a “hedonistes sense complexos”, proclius a l’oci i el turisme. Disfrutar de la vida semblava la lliçó apresa d’aquells anys convulsos i plens d’il·lusió per canviar el món. Avui tenen uns 70 anys i, gràcies als avenços mèdics, una esperança de vida superior a la dels seus pares (uns 10 anys més). Si a mitjans del segle XX les principals causes de mort a aquesta edat eren infeccions, l’avenç dels antibiòtics fa que avui siguin el càncer i les malalties cardiovasculars. La longevitat i l’envelliment és signe distintiu de la societat occidental del 2018, en contrast amb el món jove del 1968.
Cinquanta anys després, França té el doble de jubilats, molts dels quals formen part d’aquella generació que va trencar amb les estructures socials antigues i va generalitzar els anticonceptius. Tant a Europa com als EUA han aconseguit afeblir la institució del matrimoni però no l’han matat. Avui, els fills nascuts fora del matrimoni ja no són “il·legítims” a França, com fa 50 anys. De fet, més de la meitat dels nens francesos (58,5%) neixen fora del matrimoni, en comparació amb el 6% del 1966. Però com destaca l’estudi comparatiu publicat a Population et Sociétés, “fa mig segle, seguint els esdeveniments del Maig del 68 a França, molts van creure que les parelles i la família serien aviat cosa del passat”. “Els fets han demostrat el contrari i aquestes institucions han sobreviscut la prova dels temps, la proporció de gent amb parella s’ha mantingut estable, i la proporció que registra la seva unió fins i tot ha augmentat els últims 20 anys”, perquè han aparegut noves fórmules. El pacte civil de solidarité (registre civil francès) suma avui gairebé el mateix nombre d’unions que el matrimoni. Una institució que des del 2013 s’ha obert també als homosexuals. La família, doncs, sobreviu, però té fills més tard, i ha d’afrontar el llast d’una societat envellida: la dependència i la crisi de les pensions.