BarcelonaClàudia Soriano (Esplugues. 1997) sempre ha estat una apassionada de l'espai i els planetes i ha acabat dedicant-se a estudiar sobre uns dels més llunyans: els exoplanetes. En aquest moment ho fa des de Southampton, al Regne Unit, on està fent el postdoctorat, tot i que té clar que vol tornar a Catalunya per seguir investigant i apropar aquestes galàxies tan llunyanes al nostre món.

D'on va sortir el teu interès per l'astrofísica?

— Des de petita que m'ha fascinat el tema de l'espai. Quan era Nadal o Reis sempre em demanava coses relacionades amb l’espai, com un planetari o jocs de planetes o del sistema solar. Soc una persona molt curiosa i al llarg dels anys m'han agradat coses molt diferents, però el tema de l'espai sempre s'ha mantingut. Llavors en els estudis vaig encaminar-me cap aquí, vaig fer el batxillerat científic, la carrera de física, el màster d’astrofísica... i fins avui.

I a casa teva són científics?

— No, no. El meu pare va fer gestió i administració pública i dret, i la meva mare és professora. Res a veure amb la ciència. L'únic perfil que era una mica més tècnic era el meu avi que es dedicava a temes d'electricitat. Ell era una persona molt curiosa, que va néixer el 1944 i no va tenir l'oportunitat d'estudiar més enllà de l'escola perquè es va haver de posar a treballar, però sí que va tenir sempre aquesta inquietud per aprendre i això, d'alguna manera, m’ho va traslladar.

A casa et van animar a fer carrera científica?

— Sí. A casa meva sempre hem tingut llibertat per poder escollir allò que realment ens agrada. Som tres germanes i totes amb perfils professionals molt diferents, i la mateixa educació. La meva germana mitjana va fer comunicació audiovisual, i la petita ha fet ADE.

Vas tenir algun referent femení, alguna científica que t’inspirés?

— Quan era petita els referents en general eren tots masculins. Neil Armstrong, Albert Einstein, els típics. L'única dona amb perfil científic era Marie Curie, que és la més coneguda. Però la resta, tot eren homes.

Tu ara pots ser un referent per a les noves generacions.

— Sí. Jo soc una persona que sempre intento fer molta divulgació i ensenyar què és el que fem perquè, al final, si la recerca es queda al centre d'investigació, no es transmet a la societat. I si serveix per animar més nenes i més noies, fantàstic.

Tu vas començar a treballar mentre estudiaves.

— En el cas de la recerca, sobretot recerca pública, des del primer moment t'has de moure el més ràpid possible per intentar fer pràctiques, fer estades, perquè compten molt per després accedir a beques. Jo quan estava a tercer de carrera vaig apuntar-me per fer pràctiques externes amb el grup de radiacions de l'Autònoma. Després vaig fer les pràctiques externes oficials a l'Institut de Ciències de l'Espai i després ja vaig fer el TFG, que estava més centrat en la part de física de partícules, a l'Institut de Física d'Altes Energies. I llavors vaig fer el màster a la UB d'astrofísica, física de partícules i cosmologia. Vaig fer el doctorat a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC), ubicat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. He estat aquí 4 anys i el dia 17 de novembre vaig defensar la tesi.

No has parat. I ara?

— Començo el postdoc a la Universitat de Southampton, al Regne Unit.

I què hi faràs, allà?

— Està relacionat amb el que he estat fent fins ara. La recerca que havia fet abans de l'etapa doctoral s'havia centrat en galàxies, i també vaig tocar, en el TFG, temes de física de partícules com el bosó de Higgs. I ara, durant el doctorat, en el que més m’he centrat és en els exoplanetes, és a dir, planetes que estan fora del sistema solar. Concretament, m'he centrat en els hot Jupiters.

Què són els 'hot Jupiters'?

— Fins al dia d'avui, s'han descobert 6.000 exoplanetes. Tot i que sabem que n’hi ha molts més, milions i milions, però amb la tecnologia que hem desenvolupat al llarg d'aquests últims 30 anys, n'hem descobert 6.000, i aquests es poden classificar en 4 grans grups. Els terrestres –que s'assemblen a la Terra o Mercuri–, les superterres –que pel que fa a la composició serien bastant similars als terrestres, però més grans–, els de tipus Neptú –que són similars a Neptú, per exemple, per fer l'analogia amb els del sistema solar–, i, finalment, els gegants gasosos –que són similars a Júpiter o Saturn–. Però, esclar, dintre de cada categoria n’hi ha milers. I dintre de la categoria dels gegants gasosos hi ha els que es coneixen com a hot Jupiters, que tenen la particularitat d'estar molt a prop de la seva estrella. Per exemple, nosaltres triguem 365 dies a fer una volta al Sol, doncs aquests planetes estan tan a prop que en 3 dies completen una volta. Per tant, tenen temperatures altíssimes que sempre superen els 700 graus centígrads. Són molt violents.

Per què?

— Són tan turbulents perquè estan molt calents, tenen unes atmosferes molt dinàmiques, amb molt de moviment, en què els efectes magnètics tenen un gran efecte. El que jo faig són simulacions locals de l'atmosfera d'aquests hot Jupiters per estudiar com interacciona aquesta part magnètica amb l'atmosfera.

Em sembla fascinant.

— Ho és.

I això té alguna cosa a veure amb el que has de fer a Southampton?

— Fins ara m'he centrat en simulacions locals d'aquests hot Jupiters. Ara treballarem amb un equip que té un codi de climatologia global. És a dir, ja no em centraré en regions petites de l'atmosfera, sinó que treballaré amb dinàmiques globals, com si estudiéssim tota la dinàmica del clima de la Terra, com es mouen els huracans, els vents, etcètera, etcètera. I l'avantatge és que un dels objectius és intentar adaptar-ho perquè sigui aplicable al màxim nombre de casos possibles. És a dir, no només als hot Jupiters, sinó també a altres exoplanetes.

És a dir, amplies una mica la recerca.

— El focus s'obre una mica. Continua sent clima, atmosfera, però amb diferents aplicacions.

I marxar a Southampton és un objectiu que tenies clar?

— No. Desgraciadament, tal com està feta la política de la investigació pública aquí, en la major part de les ofertes de recerca existents, et demanen com a criteri per poder accedir-hi la internacionalització. És a dir, haver estat, després del doctorat, dos anys fora com a mínim. Si no ho tens, se't tanquen el 95% de les portes. La gent està obligada a fer aquest exili voluntari.

Com ho has viscut?

— Intentaré treure el millor d’aquesta experiència i aprofitar-la, però crec que hem de dir que el fet de marxar fora té un impacte molt fort, sobretot, en la vida de les dones. Normalment, hem de marxar en l'època en què la major part de les dones tenen fills. Finals dels 20, principis dels 30 anys. I això, doncs, té unes conseqüències molt fortes en la vida personal. Jo potser ara ja seria mare si no hagués de marxar, però ho haig de retardar, com a mínim dos anys. Jo marxo i la meva parella es queda aquí. Però hi ha gent que no ho accepta i això fa que hi hagi dones que acabin abandonant el sector perquè prioritzen, en aquest cas, la vida familiar. I d'altres que, o no arriben a ser mares mai o si ho fan és ja molt tard, fet que pot implicar problemes de fertilitat, etcètera.

Cal marxar fora perquè la recerca que es fa a Europa és millor de la que estem fent aquí a Catalunya?

— No. Aquí estem fent molta feina i molt bona i cada vegada hi ha més gent dedicada. Sobretot a Catalunya, últimament, el tema del new space s’ha disparat moltíssim, perquè també hi entra més la part privada, però en general el sector espacial està disparant-se exponencialment.

Per tant, no tenim gaire a envejar a Europa?

— No, en absolut.

La teva recerca és sobre l'espai, sobre mons llunyans, sobre planetes fascinants, però és una recerca teòrica. No t'agradaria anar a veure-ho?

— I tant! Tant de bo, però amb la tecnologia que tenim avui en dia als exoplanetes no hi podem arribar. Però m’agradaria molt perquè, al final, aquest anhel o aquest afany que té l'ésser humà de descobrir, no necessàriament de conquerir, però de veure que hi ha més enllà, crec que és innat.

Creus que farem un pas endavant aviat en la cursa espacial? Es parla molt de Mart.

— El gran objectiu del segle XXI, o més concretament de la primera meitat del segle XXI, és anar a Mart.

Ho veus factible?

— Jo crec que sí. La diferència que tenim respecte de l’altra gran fita que va ser arribar a la Lluna és que, en aquell moment, competien Rússia i els Estats Units, i eren països, entitats públiques. Ara, en canvi, per arribar a Mart hi participen totes aquestes entitats privades que han anat apareixent al llarg d'aquestes dècades. I un cop s’hi arribi, crec que s’hi farà un assentament, per intentar fer experiència in situ i per investigar.

Quan estudies planetes que estan tan lluny, quina és la utilitat pràctica?

— Jo diria que en són dues: En primer lloc, el coneixement. L’ésser humà és curiós i el coneixement surt del desig de voler anar més enllà i descobrir què hi ha. Però hi ha un segon aprenentatge, i és que moltes vegades la tecnologia que desenvolupem per arribar a investigar i a respondre les preguntes que ens sorgeixen amb els exoplanetes té aplicacions en el nostre dia a dia. Això ha passat moltes vegades amb les telecomunicacions. Per exemple, quan es van fer les primeres missions a l'espai, molta de la tecnologia desenvolupada en comunicacions va aplicar-se després a la Terra. O els materials dels vestits espacials també han tingut aplicacions després. O els satèl·lits. Molta tecnologia que tenim avui en dia ha sorgit d'una primera aplicació espacial.

L'any passat et van donar el Premi DonaTIC.

— Sí, va ser molt emocionant. Cada reconeixement que et donen és com un petit impuls. És com un missatge amb què et diuen que la feina que estàs fent és bona i que algú ha tingut el temps per apreciar-la.