El ball

Em desperto en plena nit, assegut en una de les cadires de plàstic del jardí. Una dona em passa pel davant. No em saluda. No la conec. Balla sota les estrelles al ritme d’una música inexistent, amb no gaire traça, llançant coces a dreta i esquerra.

Pel darrere, l’agafo de la cintura. M’hi uneixo. No me’n puc desenganxar. Fem una volta pel pati, voregem la piscina, entrem a casa, travessem el menjador, visitem les habitacions, el lavabo, passem per la cuina, de la cuina al garatge, sortim al carrer i ja tornem a ser al jardí.

Continuem ballant, fent quilòmetres. El mateix recorregut. El mateix perfum. Acluco els ulls per no veure com la cabellera li cau a trossos. Desapareixen quan són a terra, els cabells. No fan piló. No els trepitgem. Però la carn, potinejada de tantes ditades, se li fa magra, magra, magra... No sé on agafar-me, al final. Ballo amb un esquelet quan algú, pel darrere, m’agafa de la cintura.

EL BON RITME

Camino tranquil·lament per la muntanya, sol, com cada vespre, fins que una processó de formigues gegants em barra el pas. La caravana travessa el camí d’esquerra a dreta, uniformada, supera el marge i es perd bosc endins.

Segueixo les formigues en silenci, a una distància prudencial, entre pins i matolls, paral·lel al mur de les seves passes. Quan cau la nit, encara no he trobat el niu. Me l’imagino immens, una espècie de cràter gegant amb galeries subterrànies, fruït de l’impacte d’algun meteorit.

Al cap d’unes quantes hores, m’adono que anava errat. La llum de les estrelles descobreix un petit forat a terra -de la mida d’un anell- que s’empassa les formigues a bon ritme. “Blup!” “Blup!” “Blup!” Una per segon.

Hauré de recular un centenar de metres, respirar profundament i empènyer una de les formigues -tant se val quina- barranc avall. Ocuparé la seva posició. Avançaré decidit fins al final, encaixonat, de quatre grapes, amb un cul al davant i un nas al darrere, i, sobretot, miraré de no trencar el ritme de la formació.

LLUNA

El nen que odia la Lluna no dorm. Mai. Els ulls, els té sempre oberts, imantats de dolor. Una foto fixa. Assegut a la cadira de rodes, magnetitzat per la penombra, cada vespre observa en silenci la Lluna rere el vidre de la finestra. Quan era més petit, estimava totes les formes de la Lluna -creixent, minvant, nova-, li escrivia poemes, la dibuixava, la pintava. Fins que una nit va voler abraçar-la plena, sencera. Va pujar al terrat de casa, va estendre els braços i la Lluna va passar-li per ull.

XOFFFFFF

M’acabava de llevar i, gràcies a Déu, aquell dia no havia d’anar a la feina. No és que no m’agradi la meva professió, soc periodista de tota la vida -em ve de família-, però de tant en tant necessito un petit descans, i més ara que ja soc gran i estic a punt de jubilar-me...

En acabat d’esmorzar -suc de taronja natural, dues galetes Maria i un iogurt amb bífidus-, vestit amb el pijama de rombes que m’havia regalat l’amic invisible l’últim sopar de Nadal, em vaig asseure tranquil·lament a la tassa del vàter i, en plena feina, mentre consultava els diaris digitals amb el mòbil en una de les mans, em va venir un intens calfred que es va perllongar set o vuit segons ben bons, fins que al final es va sentir “xoffffff...”, un soroll atenuat per la poca quantitat d’aigua, i immediatament després va emergir el plor estrident i tendre d’una criatura.

La força del costum va fer, suposo, que girés el cap en direcció al paper de vàter. Però la insistència dels plors me’n va apartar la mirada i vaig poder observar meravellat i confús, per entremig d’unes cames peludes i mal fetes, una criatureta marronosa que demanava auxili al fons del vàter, semblava una figureta del pessebre. De seguida vaig veure-hi el potencial de la notícia -titulars, sorpresa, debat, indignació, rebombori...-, i un cop superat el fàstic inicial, la vaig recollir amb les dues mans, la vaig embolcallar amb una tovallola vella i em vaig fregar -ara sí- el cul amb paper de vàter durant una bona estona, fins que va quedar ben net. Mentre amb una mà aguantava la criatura, amb l’altra engrapava el mòbil i enfocava, de ben a prop i per sorpresa meva, un rostre clavat al meu: el mateix color d’ulls, la mateixa expressió, les orelles, la boca, el nas... Vaig haver de rumiar una bona estona, vaig rumiar-hi molt!, amb el distanciament i la fredor característica d’un professional de la informació.

“Una rèplica meva -em vaig dir- corrent pel món, passejant-se alegrement per tots els platós de televisió haguts i per haver, explicant la meva (o la seva) increïble història, no em convé gens ni mica. Què faig, doncs?”

I en aquell moment, quasi per inèrcia, o potser per instint, vaig esclafar-la entre els plecs de la tovallola. Després, vaig estirar la cadena i vaig posar a fer una rentadora.

XLVII

Majestuosa posta de sol al peu de la muntanya més alta del país. L’hivern és a tocar. El paisatge sencer vibra, tremola amb l’arribada dels GEGANTS: a l’est, els GEGANTS DEL PI; a l’oest, els GEGANTS DE LA CIUTAT. Tornen a la vall de la seva infantesa esgotats, desenganyats de tant córrer món.

GEGANTS DEL PI. ( Recolzant-se a la capçada dels arbres per no caure. ) Ens han perseguit...

GEGANTS DE LA CIUTAT. ( Esbufegant, duent-se les mans a la faixa. ) A nosaltres també...

GEGANTS DEL PI. Aquests últims anys han estat horrorosos.

GEGANTS DE LA CIUTAT. Cada cop hi ha hagut més gent, a ciutat.

GEGANTS DEL PI. N’hi ha a tot arreu, ara.

GEGANTS DE LA CIUTAT. I no es deixen trepitjar així com així.

GEGANTS DEL PI. No, avui dia ja no.

GEGANTS DE LA CIUTAT. Has d’apartar-te del seu camí, esquivar-los constantment.

GEGANTS DEL PI. Et tiren pedres, si els passes per sobre.

GEGANTS DE LA CIUTAT. I tenen propietats.

GEGANTS DEL PI. No en pots xafar ni una.

GEGANTS DE LA CIUTAT. Ni una.

GEGANTS DEL PI. Ni un hortet de no res.

GEGANTS DE LA CIUTAT. Ni un sol terrat.

GEGANTS DEL PI. ( Exclamant-se tots alhora.) Com podem ballar en aquestes condicions!?

GEGANTS DE LA CIUTAT. ( Negant amb el cap. ) És del tot impossible...

GEGANTS DEL PI. Al final no podrem anar enlloc.

GEGANTS DE LA CIUTAT. No podrem sortir de casa.

GEGANTS DEL PI. Ens haurem de quedar aquí per sempre més, a les muntanyes.

GEGANTS DE LA CIUTAT. Què hi podem fer?

GEGANTS DEL PI. Res de res.

GEGANTS DE LA CIUTAT. ( Resignats. ) Són els temps que ens ha tocat viure...

GEGANTS DEL PI. La gent ja no ens estima.

GEGANTS DE LA CIUTAT. No volen gegants a prop seu.

Els gegants ploren en silenci, fan cassoleta amb les mans, i pengen una per una les llàgrimes al firmament. Passada la mitjanit, s’arrauleixen al peu de la muntanya, s’adormen amb els ulls oberts i es desperten convertits en turons.