Barbes postisses per poder entrar als estadis

Quan la fotògrafa iraniana Forough Alaei va sortir al carrer per capturar les imatges dels aficionats celebrant que l’Iran s’havia classificat per al Mundial, la tardor del 2017, va quedar sorpresa per la quantitat de dones que hi havia. “A l’estranger la gent es pensa que les dones iranianes tenen una actitud passiva, però els carrers eren plens de nenes, noies, mares. Cantant i ballant. M’havien explicat que moltes noies es disfressaven d’home per entrar als camps, així que vaig decidir treballar sobre aquest tema”, explicava Alaei quan el seu treball va ser seleccionat com a finalista dels premis World Press Photo. Durant mig any, Alaei va acompanyar la jove Zeinab, una adolescent de la ciutat d’Ahvaz tan aficionada del Persepolis, un club de Teheran, que cada dues setmanes fa quinze hores de tren per entrar al camp, disfressada d’home, amb barba postissa i una faixa per amagar el seu cos. “L’han detinguda uns quants cops, però molts homes l’ajuden i es fan selfies amb ella”, explicava Alaei, que per fer les fotografies dins del camp també es va disfressar d’home i va capturar les imatges amb un iPhone. Des del triomf de la Revolució Islàmica l’any 1979, les dones no poden entrar als recintes esportius iranians, una llei que moltes dones desafien i que sembla que estigui a un pas de trencar-se. “El 2018 per primer cop es va permetre l’entrada de dones a un estadi, en una secció separada. Moltes van plorar emocionades. Com a fotògrafa que documenta la discriminació, crec que de mica en mica les coses canvien, però massa lentament”, explicava Forough Alaei, que també ha seguit partits de la selecció iraniana de futbol femení. Juguen amb una equipació esportiva especial, totes tapades, per respectar la llei islàmica, però amb material esportiu.

En països com l’Iran i l’Aràbia Saudita, les dones van poder entrar en un estadi per primer cop l’any 2018. En molts altres llocs, malgrat que oficialment poden entrar-hi, moltes dones no solen fer-ho perquè “tenen por de patir violència, ja que culturalment no està acceptat”, diu Hajra Khan, jugadora de la selecció del Pakistan, un dels estats on les dones han sigut agredides per anar a veure el futbol. “En molts països cal canviar la manera de veure les coses. Molts homes poden acceptar un partit de dones si es juga en un estadi només amb dones, però no poden acceptar una graderia amb homes i dones junts”, afegeix. A la fase de classificació per al Mundial de França d’aquest estiu, només 24 de les 47 federacions asiàtiques van presentar un equip femení. A l’Àfrica van ser 24 de 53, normalment “perquè les federacions no hi inverteixen diners”, segons Khan. A nivell oficial, el 95% dels països tenen futbol femení organitzat, amb excepcions com l’Aràbia Saudita i Brunei, on aquest 2019 ha sigut prohibit dins de les mateixes lleis que condemnen a mort els homosexuals.