Ja fa temps que ens hem acostumat a vestir-nos amb roba d'esport per no practicar esport. Anem a treballar amb gorres de beisbol, sortim a sopar amb vambes de futbol i ens mudem duent un xandall. Entre els esports més recurrents hi ha el bàsquet o el tenis, però darrerament el futbol està guanyant moltes posicions, especialment amb la moda de les samarretes vintage d’equipacions de futbol com a roba de carrer, sota l’anomenada tendència blokcore. Però si bé la moda urbana s’està apropiant de la roba esportiva, val a dir que l’esportiva també va inspirar-se en una de molt més antiga per crear la seva essència.

A mitjan segle XIX, quan el futbol va començar a prendre forma, cada jugador vestia amb una indumentària pròpia, sense coordinar-se amb l’equip. Ràpidament van comprendre que calia una vestimenta conjunta per evitar que els membres d’un mateix equip, massa sovint, es prenguessin la pilota entre ells. A partir de 1870 els jugadors van crear equipacions amb els colors de les escoles o clubs a què pertanyien. A finals del segle XIX, cada equip ja tenia el seu disseny propi i va néixer la idea de la segona equipació, primer per a l’equip local i finalment per al visitant. Però com que les samarretes no incorporaran els números fins a mitjan segle XX, els jugadors es diferenciaran entre ells amb els colors dels mitjons, les cintes o les gorres.

Als anys 70 van crear-se les equipacions més valorades avui dia pels aficionats al futbol, coincidint amb un moment en què van començar a posar-se a la venda les samarretes dels ídols del futbol i es va obrir una font d’ingressos importantíssima per als clubs. Una voluntat de màrqueting que, en alguna ocasió, ha oblidat la funció real d’aquesta indumentària. I si no que l'hi diguin al Manchester United, que no va aconseguir guanyar mai cap partit amb la tercera equipació de la temporada 95/96. La samarreta en qüestió era de color gris, i segons el seu entrenador, Alex Ferguson, era la culpable que l’equip perdés cada cop que se la posava, ja que el color feia que els jugadors quedessin invisibilitzats al camp. Per això, a la mitja part d’un partit de lliga contra el Southampton que perdien 3-0, Ferguson va fer canviar la tercera equipació per la segona, i l'equip no va tornar a lluir aquella samarreta mai més.

Però què passaria si la visibilitat de la roba, a més de facilitar-te guanyar un partit, fos tan determinant com per salvar-te la vida? Aquest és el cas de la indumentària cavalleresca d’època medieval, que per allunyada que la veiem és un clar antecedent de les equipacions d’esports en equip. El sistema heràldic, que es va aplicar primer a l’escut i després es va vessar a la indumentària, responia, entre altres coses, a la necessitat d’identificació dels guerrers en el camp de batalla, i així evitar matar el teu amic sense saber-ho. A més, també era fonamental a les justes, que eren lluites tant individuals com col·lectives essencials per a la construcció del prestigi d’un cavaller. Aquest vestia complexes armadures, que eren signes clars i exclusius de reconeixement social però que calia complementar amb la cota d’armes per poder identificar el cavaller. El punt de partida d’aquest sistema visual serà l’heràldica personal, que determinava la seva pertinença familiar i legitimava el seu prestigi. En el cas de lluites grupals, es creaven indumentàries unificades dels dos bàndols, vinculades al blasó del cavaller principal. A més, els servents també lluïen el blasó i els colors del seu senyor, com a estratègia de disciplina i de fanfarroneria social per evidenciar clarament les possessions del cavaller.

El disseny d’aquest sistema de vestimenta comptava amb un signe figuratiu (l’emblema), una frase i un conjunt de colors (lliurea), molt similar al dels equips de futbol, amb un escut, un nom (i fins i tot un lema) i uns colors. Així doncs, quan veiem un jugador fer un petó a l’escut i dir que s’han de sentir els colors de l’equip, tinguem clar que hi ha menys distància de la que ens pensem entre ell i un cavaller medieval.