Barcelona, ciutat d’obres. 2022: la plaça de les Glòries cap per avall amb el túnel acabat d’inaugurar, la inacabable línia 9 del metro, la Diagonal, el tramvia, la Via Laietana, les superilles, el carrer Pi i Margall... ¿Com era la Barcelona de fa 50 anys pel que fa a obres públiques? Una troballa recent en una botiga de col·leccionisme respon a aquesta pregunta i permet accedir a una documentació visual molt valuosa per comprendre i ponderar la modernització de la ciutat a través d’unes obres públiques que serien decisives. Les fotos retraten algunes artèries de la Barcelona del tardofranqusime aixecades per a la remodelació i posada al dia de les comunicacions d’una ciutat que arrossegava grans dèficits de comunicació interna. El pas subterrani de la plaça d’Espanya i el nou Cinturó de Ronda –també conegut com a ronda del Mig– al seu pas per la plaça Cerdà i la Gran Via de Carles III. Les fotos que avui publica l’ARA es van fer durant els primers mesos del 1971.

El Cinturó de Ronda va ser projectat a principis del segle XX, concretament el 1907, però el seu desenvolupament es va eternitzar i no va ser fins al 1969 que l’Ajuntament comandat per Josep Maria de Porcioles va posar fil a l’agulla i va tirar endavant una infraestructura destinada a alleugerir de trànsit les carregades vies principals de Barcelona. Una operació descongestió que, metafòricament, també podia aplicar-se a tot un país que començava a preocupar-se per a ser una mica modern.

Resulta molt revelador consultar la premsa de l’època. Així en parla La Vanguardia del 28 de desembre del 1969: “Barcelona, que havia quedat notablement endarrerida pel que fa a infraestructura de rutes viàries d’acord amb les exigències de l’automobilisme, reclama encara més atencions ara per alleujar els problemes del trànsit per l’interior de la ciutat, on el grau de congestió ha arribat a cotes màximes. Durant aquests darrers deu anys hem vist com el vell anhel dels Cinturons de Ronda amb prou feines ha passat del seu plantejament com a obra d’urgència. Mentrestant, les necessitats han crescut i ara suportem una insuficiència de vies ràpides i de descongestió que reclamen atenció de singular urgència. Pel Primer Cinturó, que arrenca a la plaça d’Ildefons Cerdà i travessa la ciutat per diverses zones de Sants, Pedralbes, Lesseps, Guinardó i la Sagrera, on s’acaba, van arribar algunes senyals d’obra acabada, però com que el conjunt encara no té utilització, l’eficàcia és pràcticament nul·la en aquests moments. Quedem en l’esperança d’una celeritat en els treballs perquè, segons s’ha promès, d’aquí dos o tres anys estigui acabat el Primer Cinturó de Ronda des de la plaça Cerdà fins a l’altura de l’Hospital de Sant Pau”.

Parlo amb Ramon Arandes, enginyer de camins que va entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1972. M’explica que les obres que reflecteixen les fotografies van ser molt importants per a una ciutat que tenia un problema: entre el mar i la muntanya que la delimiten, els accessos estaven molt polaritzats. “Calia obrir una sortida nova de tota la ciutat, una alternativa a la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, els tres eixos que suportaven tots els accessos”, diu. Arandes destaca que va ser l’alcalde Porcioles qui va entossudir-se a dur a terme finalment les obres. Amb alguna anècdota maldestra inclosa: la plaça Cerdà va quedar en principi més baixa que els col·lectors que hi anaven a parar, amb la freqüent inundació consegüent.