El vertader problema dels pits de Sarah Santaolalla

El bust femení no és només una part del cos: és un territori simbòlic. Gran o petit, visible o dissimulat, terç o pensívol, ha estat històricament un instrument amb el qual es mesura, es classifica i, sobretot, es desacredita les dones. El passat 10 de febrer, al programa El Hormiguero d’Antena 3, aquest mecanisme es va activar amb una naturalitat inquietant. La col·laboradora Rosa Belmonte va desautoritzar la tertuliana Sarah Santaolalla –arran de les seves crítiques a Felipe González– amb una frase que no discutia cap idea, sinó que reduïa la interlocutora al seu cos: “mitad tonta, mitad tetas”. Els riures còmplices del plató, inclòs el del presentador Pablo Motos i el del darrer Premi Planeta Juan del Val, no eren anecdòtics. Formaven part del ritual.

No és un episodi aïllat ni una extravagància televisiva, sinó l’expressió d’una lògica persistent. L’exministra italiana Maria Elena Boschi va ser objecte de burla reiterada pels seus escots al Parlament. No es qüestionaven les seves polítiques; l’escot esdevenia argument. La pell visible es convertia en sospita, com si la competència pogués mesurar-se en centímetres de tela. De manera semblant, a Ione Belarra se li van dedicar titulars i comentaris despectius perquè, a través d’una brusa, se li intuïen els mugrons. Ni tan sols cal exposició: n’hi ha prou amb la insinuació perquè el cos ocupi el centre del debat. El bust funciona així com a mecanisme de distracció i deslegitimació: una manera eficaç de rebaixar l’autoritat sense discutir les idees.

En l’àmbit de l’entreteniment, el dispositiu adopta una altra forma, però respon a la mateixa estructura. Actrius com Sofia Vergara han vist com el seu bust monopolitzava entrevistes i catifes vermelles fins a eclipsar la seva trajectòria. I l’episodi de Janet Jackson a la Super Bowl del 2004 va evidenciar la doble vara de mesurar quan Justin Timberlake li va arrencar part del vestit i el seu pit va quedar exposat. L'onada moralista i sancionadora va recaure principalment sobre ella, amb conseqüències professionals que no van tenir un equivalent en el seu company d’escenari. Una sobreatenció als pits que, paradoxalment, sol provenir de sectors de dretes, defensors dels valors tradicionals.

Però, per què als homes, quan se’ls marquen els pits o se’ls insinuen els mugrons, no els passa cap factura social? Podria semblar una qüestió de volum. Però aleshores, per què també es ridiculitza les dones que no tenen pits prominents? L’actriu Keira Knightley, especialment durant els anys 2000, va ser objecte constant de comentaris que concebien el seu pit com a “massa petit”, com si fos un defecte a corregir si volia tenir més èxit professional, tal com també els ha passat a Kate Moss o Taylor Swift. Si els homes tenen menys volum al tors, on sí que en tenen més és a la zona del paquet. A algú se li acudiria dir a un periodista o polític que deu el seu càrrec a les dimensions del seu membre? O insinuar que, com més volum té el seu penis, menys intel·ligència té? Com si existissin vasos comunicants entre el cervell i el paquet, de manera que el que creix en un cantó hagués de minvar en l’altre.

El que queda clar és que el problema de Sarah Santaolalla no resideix en el volum dels seus pits ni en la seva intel·ligència. Més enllà de l’afinitat amb les seves opinions, està sobradament preparada i és professionalment competent. I potser aquest és el veritable problema: no el volum, sinó la veu. Les dimensions dels pits no són mai un obstacle quan el cos és objecte, però, en canvi, es converteixen en escàndol quan la dona és subjecte, quan parla, opina i discuteix poder. I quan el debat es desplaça cap al cos, sovint és perquè el debat ja ha perdut alçada.