Les bates de fer feines són el futur de la moda?

Si visitem qualsevol mercat de marxants, des de la plaça Major de Vic fins a les Ribes del Ter a Girona, hi trobarem més d’una parada dedicada a una peça que, malgrat haver estat essencial en la vida de moltes dones, ha patit massa sovint burles i menyspreu: la bata de fer feines a casa. Una indumentària aparentment modesta —sense glamur ni pretensions— que, tanmateix, ha arribat fins a la setmana de la moda de París de la mà de la casa Miu Miu, una de les més influents a l’hora de fixar tendències globals. Davant d’aquesta irrupció sorprenent, les interpretacions han estat diverses: des del gust pel lletgisme fins a lectures d’homenatge feminista. Però, quin significat amaga realment aquesta peça i què implica veure-la desfilar sobre una passarel·la?

La bata pot considerar-se una evolució del davantal tradicional, tot i que n’introdueix canvis notables. El davantal, molt més antic i comú en ambdós sexes, només cobreix la part davantera del cos i s’associa a la feina manual o al servei. La bata, en canvi, és un vestit lleuger concebut exclusivament per a dones, que envolta tot el cos i pot dur-se sola o damunt la roba. S’ajusta més còmodament amb botons frontals, sovint no té mànigues per facilitar el moviment i incorpora butxaques amples per portar-hi ous, verdures o petits objectes domèstics. Les bates es confeccionaven sovint a casa, amb teixits econòmics o retalls sobrants, i es rivetejaven amb una veta per reforçar colls, butxaques i vores, per evitar que s’esfilagarsessin al haver-les de rentar sovint. Els estampats –flors, ratlles, quadres– tenien una doble funció: camuflar taques i, alhora, embellir una peça utilitària. Però, per què calia que una bata de treball fos bonica?

Mentre el davantal protegia la roba, la bata la substituïa: esdevenia una identitat domèstica. Si el primer era símbol de servei o de classe treballadora, la segona va néixer per vestir la mestressa de casa des de finals del segle XIX, en el context moral burgès que confinava la dona a l’espai privat mentre l’home assumia el paper de guanyador de pa. El davantal es treia davant de visites, perquè no era “roba presentable”; la bata, en canvi, representava un nou compromís entre comoditat i decòrum, una frontera nova entre “estar per casa” i “sortir al carrer” que ja podia lluir-se en públic, com a mostra d’assumpció d’aquesta nova identitat.

Així, més enllà de la seva funcionalitat, la bata va acabar encapsulant la posició de la dona al servei de la llar, sense reconeixement social ni independència econòmica. La bata esdevé una “presó tèxtil” del rol domèstic femení, com una icona visual de la insatisfacció sistèmica de la dona, que Betty Friedan a La mística de la feminitat (1963) va batejar com “el problema que no té nom”.

Aquesta simbologia apareix amb força a la pel·lícula del Free Cinema britànic Woman in a Dressing Gown (1957). Tal com insinua el títol, la protagonista vesteix la seva bata (en aquest cas de buatiné) com un uniforme d’invisibilitat, metàfora d’una feminitat resignada a la monotonia domèstica. La peça es converteix, així, en el símbol visual de la dona anul·lada per la rutina, que perd la seva condició d’individu desitjable per quedar reduïda als papers de mare i esposa.

Si bé és essencial reivindicar les aportacions de les dones en l’àmbit domèstic com un acte de justícia històrica, tampoc podem romantitzar la situació d’obligatorietat sota la qual es van veure obligades a fer-les. I, tot i que és interessant i necessari que la moda reinterpreti i ressignifiqui icones del passat, cal prudència en la seva interpretació, especialment en el context d’avui, quan les ideologies conservadores reinventen la domesticitat com a ideal femení, com fan les tradwives. La frontera entre l’homenatge o la memòria i una pretesa vocació alegre i natural pot ser molt fina. I sempre cal tenir present que no és un gest nou –durant el franquisme, l’adoració de la dona com a “àngel de la llar” ja va servir per disfressar d’elecció desitjable el que fou, sens dubte, un empresonament dels seus drets i llibertats.