Per què, per Nadal, qui res no estrena res no val?

Quan arriba el 25 de desembre i ens engalanem per a l’àpat de Nadal, hi ha un costum que molts donem per fet: estrenar alguna peça de roba, sigui un vestit, una camisa o, en el gest més minimalista possible, uns calçotets o uns mitjons. Ho recorden dites catalanes tan eloqüents com “Per Nadal, qui res no estrena, res no val” o “Qui no estrena per Nadal, persona que tant se val”. Si pensem en la vivència actual de les festes, marcades per un consum desbocat que sovint ha esborrat qualsevol rastre de significat religiós, és fàcil interpretar aquesta pràctica com una expressió més del consumisme nadalenc. Tanmateix, el fet que aquestes dites del costumari oral català es documentin per escrit ja en el segle XIX suggereix una realitat molt diferent: la d’una norma social força més antiga, probablement arrelada a l’Antic Règim o, com a mínim, a una economia domèstica preindustrial.

La idea d’estrenar roba s’ha associat des d’antic a diverses festivitats i moments destacats de l’any, amb una clara voluntat de renovació simbòlica. El canvi de roba materialitza així el pas a una nova fase del cicle anual. En aquest sentit, la configuració de la festivitat cristiana de Nadal s’inscriu en un context en què ja existien celebracions del solstici d’hivern, com les Saturnals de l’Antiga Roma, dedicades a Saturn, un dels principals déus del panteó romà, i vinculades al final d’un cicle i al renaixement de l’any. Amb l’expansió del cristianisme, la celebració del naixement de Jesús es va fixar en un moment de l’any pròxim a aquestes festivitats, cosa que afavoria una transició cultural menys abrupta. En el marc de les Saturnals, els banquets, l’intercanvi de regals i l’ús d’una indumentària excepcional formaven part del caràcter extraordinari de la festa.

Si repassem segles d’història de la pintura, hi trobarem un desplegament generós de reis i nobles engalanats amb les seves millors mudes. Clarament es devien a una dinàmica cortesana, basada en l’escalada social a través de l’ostentació. En canvi, per a la major part de la població, les ocasions de lluir roba excepcional eren molt més escasses i estaven estretament vinculades a la religió. La vestimenta més bona servia per separar la vida ordinària de la sagrada i, alhora, per disciplinar els cossos segons les normes morals del cristianisme i l’ordre social que aquest legitimava.

Vestir-se de diumenge no implicava necessàriament lluir roba luxosa, però sí la millor de què es disposés a casa. Aquesta pràctica, que a l’Anglaterra victoriana es coneixia com a sunday best, partia de la idea que assistir a missa dominical exigia presentar-se en estat de decència. La roba de diumenge esdevenia així una categoria estable dins del vestuari domèstic, reservada per al temps sagrat i diferenciada clarament de la roba de cada dia.

Cal recordar, a més, que aquestes celebracions tenien una dimensió profundament comunitària. El diumenge era el gran aparador social de les comunitats, i l’església funcionava com l’espai públic per excel·lència. A través de la roba de diumenge es feia visible qui havia prosperat, qui havia empobrit i qui mantenia l’ordre moral i familiar. Quan arribaven festes tan significatives com Nadal o Pasqua, aquesta lògica s’intensificava: si el diumenge ja exigia la millor roba, una solemnitat major podia justificar l’estrena d’una peça nova.

No serà fins a la segona meitat del segle XX que la litúrgia cristiana deixarà de tenir un pes determinant en els protocols vestimentaris. A partir d’aleshores, el fet de mudar-se i d’estrenar roba quedarà progressivament regit per l’oci, la moda i les decisions individuals. Però és evident que, si aquest 25 de desembre la tieta apareix amb lluentons, el cunyat llueix el seu millor jersei de caixmir i la neta calça unes sabates de xarol, sabrem que, més enllà de les meres aparences, tot plegat té unes arrels profundes que s’endinsen en segles d’història.