Yukio Mishima, el geni literari que es va fer l'harakiri

Tot anava bé en el dia de la mort de Kimitake Hiraoka. Ell i la seva colla de fanàtics de la Tetonkai, la milícia paramilitar feixista que el mateix Kimitake havia fundat dos anys enrere, havien aconseguit infiltrar-se amb èxit al quarter i lligar de mans i peus el comandant. Vestit amb l’uniforme escarlata propi de l’exèrcit i engalanat amb la bandana en què es podien llegir els kanjis 七生報國 [Servir el país durant set vides], Kimitake Hiraoka es va dirigir al darrer escenari de la seva vida. Ja feia massa temps que veia la seva nació morir lentament, deshonrada per la derrota en la Segona Guerra Mundial i humiliada després d’haver acceptat el destí imposat pels Estats Units. Des del balcó del quarter general de Tòquio, al barri de Shinjuku, va desplegar un manifest i va començar a llegir les seves demandes. El seu pathos s’estava a punt de complir. No el que ell volia, sinó sobre el qual havia escrit tantes i tantes pàgines abans de morir.

Kimitake Hiraoka, més conegut com a Yukio Mishima, és un dels grans exponents de la literatura mundial del segle XX. Nascut a Tòquio l’any 1925, va cursar els estudis de dret a la Universitat de Tòquio, professió que no va arribar a exercir mai. Amb la seva primera obra, Confessions d’una màscara, publicada quan tenia 24 anys, la seva carrera literària ja havia començat a enlairar-se. Des de llavors, i motivat per Yasunari Kawabata –el primer escriptor japonès que aconseguiria el premi Nobel de literatura–, Kimitake Hiraoka, aleshores ja Yukio Mishima, es va centrar en cos i ànima a la literatura fins al final dels seus dies.

Cap autor ha sabut escriure d’una manera tan bella sobre l’estètica de la mort i la glòria marcial com Mishima. Criat entre les runes d’un Japó imperial derrotat i sota l’ombra d’una ocupació estrangera, Mishima va forjar el seu caràcter a partir d’aquella desfeta. Però seria la lectura obsessiva del Hagakure el que acabaria esculpint els contorns d’una personalitat ferida, fascinada per la idea de bellesa efímera i destrucció: “Vaig començar a llegir el Hagakure durant la guerra i sempre el vaig tenir a prop meu o sobre la meva taula de treball; i si existeix una obra a què jo m’hagi referit constantment, durant vint anys, rellegint un passatge aquí i allà, sense deixar de sentir-me emocionat, aquesta és el Hagakure”, havia explicat en una entrevista un Mishima ja consolidat en l’escenari literari japonès.

El Hagakure és un llibre de reflexions escrites per Yamamoto Tsunetomo a principis del segle XVIII en què l’autor desenvolupa els aprenentatges que el samurai del clan Nabeshima pretenia deixar com a llegat exclusiu dels membres del seu grup, però que ràpidament es va convertir en una mena de codi de conducta universal de tot bon samurai: “He descobert que la via del samurai resideix en la mort. Durant una crisi, quan existeixen tantes possibilitats de vida com de mort, hem d’escollir la mort”, reblen les primeres línies.

Yukio Mishima, el geni literari

Ja a Confessions d’una màscara, la seva primera novel·la de caràcter semiautobiogràfic, Mishima posa negre sobre blanc la seva pròpia relació amb la idea de morir jove, conservar la bellesa i cercar una mort heroica gairebé ritual. A El marí que va perdre la gràcia a la mar, un jove de 13 anys anomenat Noboru viu amb la seva mare viuda, Fusako, que regenta una botiga d’antiguitats occidentalitzades. Noboru pertany a una colla d’adolescents nihilistes i violents, liderats per un noi sense nom que menysprea la hipocresia adulta i predica una mena de retorn brutal als valors primitius. Un dia, Fusako coneix Ryuji Tsukazaki, un oficial de la marina mercant, i entre tots dos neix una relació amorosa.

Noboru, que idealitza Ryuji com a representant d’un ideal viril, heroic i oceànic, se sent traït quan descobreix que el marí està disposat a abandonar aquella existència per una vida domèstica al costat de la seva mare, fet que és percebut com una traïció intolerable a aquell ideal. És llavors quan Noboru i els altres nois decideixen que han de castigar-lo amb l’únic preu que pot ser pagat: la mort.

Es podria parlar, també, d’El temple del Pavelló Daurat, un autèntic clàssic de la literatura japonesa basada en l’esdeveniment històric de la crema del pavelló daurat Kinkaku-Ji; o de Mort en una tarda d’estiu, un dels relats curts de Mishima que s’inicia amb un epígraf de Baudelaire, un dels referents de l’escriptor japonès: “La mort… nous affecte plus profondément sous le règne pompeux de l’été” [La mort... ens afecta més profundament sota el regnat pompós de l’estiu]. Però si hi ha un text de l’obra de Mishima que il·lustri com cap altre la unió entre la creença personal, la literatura i la política aquest és Patriotisme. Un relat curt, inspirat per l’acte del seppuku (suïcidi) d’un militar i la seva esposa, en el qual l’autor s’imagina els darrers moments de la parella abans d’abordar la seva pròpia mort. Com en el Hagakure, en què la idea és morir pel senyor feudal (dàimio), no hi ha res més bell que donar la vida per la pàtria. Ni, tampoc, res més funcional als interessos de l’amo.

Roland Barthes, a La mort de l’autor, afirmaria que “tot el que s’escriu és autobiogràfic”, i Montaigne comença els seus Assajos dient: “Jo soc la matèria del meu llibre”. Cap d’ells seria tan fidel al seu pensament com ho seria Mishima. Fou nominat fins a tres vegades per al Nobel, però no el va arribar a guanyar mai. El debat sobre si cal desvincular autor i obra esdevé irrellevant en uns premis dominats pel càlcul polític, en què el focus recau més en el missatge que s’envia premiant una persona que no pas en l’obra per la qual se la premia. I el món sortint de la Segona Guerra Mundial no veia amb bons ulls que un artista clarament brillant però amb un ideari feixista i antiamericà pogués ser guardonat amb el Nobel. Avui la història potser seria diferent.

D’una manera similar amb què l’obra del filòsof Martin Heidegger fou conscientment ignorada durant dècades per la societat germànica a causa de la seva vinculació amb el nazisme, el destí artístic de Mishima pagaria les conseqüències de les accions que Kimitake Hiraoka havia dut a terme en la vida.

El dia de la mort de Kimitake Hiraoka

El dia de la mort de Kimitake Hiraoka, el 20 de novembre del 1970, l’escriptor universal va començar a llegir des del balcó totes les seves demandes. Primera: restaurar la sobirania de l’emperador japonès com a cap absolut de l’estat i de les forces armades. Segona: abolir la Constitució Pacifista del 1947. Tercera: crida a l'exèrcit a aixecar-se en defensa dels valors tradicionals japonesos. Quarta: reconciliació del cos, de l’esperit i de la nació. Però alguna cosa no anava bé.

Al pati, els soldats observaven la figura al balcó. Mishima llegia, però les paraules s’esvaïen, atrapades entre la distància i el brunzit d’un helicòpter de la televisió japonesa que feia tremolar l’escena des de l’aire. El soroll de les hèlices, ensordidor, no deixava volar les paraules. Els reclutes observaven l’espectacle amb una mescla de sorpresa i vergonya. El pathos de Kimitake s’acostava. El seu intent de cop d’estat estava fracassant en viu.

Mishima feia temps que planejava aquell moment. Era, d’alguna manera, la culminació de la seva obra en vida. A diferència de la seva prosa, però, la seva “obra política” no tenia res d’original. La cultura de la mort té moltes formes i sempre acaba reproduint les mateixes lògiques. Xamans que sacrifiquen vides per honorar els déus. Senyors feudals que diuen matar per un honor vulnerat. Polítics que envien nens a les trinxeres per salvar la pàtria.

Al fracassar el cop d’estat, Mishima es va retirar a una de les oficines del quarter i, tal com havia fantasiejat tantes vegades abans, va procedir a obrir-se l’abdomen en acte de seppuku o harakiri (termes culte i vulgar, respectivament, que designen aquesta forma de suïcidi ritual). Masakatsu Morita, el segon de la Tetonkai, era l’encarregat de decapitar-lo, però la fulla de l’espasa s’encallava una vegada i una altra a la carn de l’escriptor, fins al punt que va haver de ser un altre membre del grup qui finalitzés la tasca. Ni això va sortir bé.

El vel romàntic que s’estén al voltant de la mort mitjançant l’obediència a l’autoritat produeix poetes brillants i soldats obedients. Però la mort, en el món real, de poètic no en té res. Només funciona bé en la ficció.