Ben Affleck: “Vaig trigar molt a reconèixer, sense cap ombra de dubte, que soc alcohòlic”

Avís: aquest no és un d’aquells perfils de famosos que afegeixen un polsim d’informació nova a pàgines i pàgines d’història ja coneguda. No hi ha cap paràgraf en què l’estrella de cine i el periodista fingeixin que són amics -ecs- mentre fan una activitat quotidiana normal. Què van menjar? Tant se val. No, aquí no hi trobareu la típica cita de Matt Damon.

Vet aquí Ben Affleck, al natural, vulnerable: per primera vegada parla obertament de deixar la beguda (una altra vegada) i d’intentar reconduir la seva carrera professional (una altra vegada).

Affleck, que ha obtingut un Oscar com a guionista i ha dirigit Argo, guanyadora d’un Oscar a la millor pel·lícula, és millor actor del que recordem i, sí, també és alcohòlic, divorciat i l’orgullós propietari d’un mític tatuatge a l’esquena. Aquest any estrena quatre pel·lícules. El Batman amb panxeta ha quedat enrere i ara Affleck torna a tenir a l’agenda pel·lícules de debò, com la primera que protagonitza en quatre anys, The way back, un emotiu drama esportiu que es va estrenar el mes passat als cinemes i que estarà disponible sota demanda en plataformes digitals abans d’hora a causa del tancament de les sales. Hi interpreta el paper d’un entrenador de bàsquet que treballa a contracor en un institut i té greus problemes: és un borratxo reinflat, tossut i fracassat que enfonsa el seu matrimoni i acaba a rehabilitació.

Ho heu llegit bé.

“Les persones amb un comportament compulsiu (i jo en soc una) tenen sempre aquesta mena de neguit que intenten treure’s de sobre”, va dir Affleck fa un parell de setmanes en una entrevista de dues hores en una platja de Los Angeles. “Procures aixecar-te la moral menjant, bevent, practicant el sexe, apostant, comprant o el que sigui. Però, al final, això encara et complica més la vida. Aleshores hi tornes perquè vols que desaparegui aquell neguit. I llavors comença el dolor de debò. Tot plegat es converteix en un cercle viciós que no pots trencar. Si més no, és el que m’ha passat a mi”.

S’escura la gola. “Durant molt de temps, el que bevia era relativament normal. El que va passar va ser que vaig començar a beure cada vegada més perquè el meu matrimoni s’estava ensorrant. Era el 2015, el 2016. Per descomptat, el fet que jo begués encara va crear més problemes de parella”.

El matrimoni d’Affleck amb Jennifer Garner, amb qui té tres fills, es va trencar el 2018 després d’un llarg procés de separació. Encara se sent culpable però ha superat la vergonya. “Del que més em penedeixo en aquesta vida és d’aquest divorci”, continua, i ho diu encara en present. “La vergonya és molt tòxica. De la vergonya no se’n deriva res positiu. T’ofega una sensació tòxica i horrible d’autoodi i falta d’autoestima”.

Respira fondo i exhala l’aire a poc a poc, com per calmar-se: “No em convé gaire obsessionar-me amb els fracassos -les recaigudes- i fustigar-me. No hi ha dubte que he comès errors. No hi ha dubte que he fet coses de què em penedeixo. Però t’has de tornar a aixecar, has d’aprendre’n, aprendre’n més, mirar de tirar endavant”.

Originàriament The way back es titulava The has-been [Una ombra del que va ser]. Segons Affleck, aquest títol tan depriment es va descartar durant el rodatge, perquè la pel·lícula cada vegada s’anava centrant menys en el talent del protagonista per al bàsquet quan anava a l’institut. No cal dir que cap estrella vol aparèixer en un cartell al costat de les paraules “Una ombra del que va ser”, sobretot després de dues experiències taquilleres mediocres. El film Justice League ( Liga de la Justicia ), del 2017, va recaptar 658 milions de dòlars, un import força escarransit per als estàndards dels superherois, i Live by night ( Vivir de noche ), del 2016, un drama d’època sobre gàngsters que també va dirigir, no va superar els 23 milions de dòlars.

Affleck, de 47 anys, ha treballat com un boig per tornar a encarrilar la seva carrera professional. El cert, però, és que no té l’èxit garantit. Els aficionats al cine, sobretot les dones, tindran l’última paraula: ¿una societat polaritzada pel Twitter és capaç encara de perdonar les transgressions? Per a alguns, Affleck és encara el paio que li va trencar el cor a Garner i a qui van acusar de tocar-li el pit a la presentadora d’un programa d’entrevistes el 2003. “La meva conducta va ser inadequada”, va dir el 2017 parlant d’aquest incident quan començava l’època del #MeToo. “Demano les meves disculpes més sinceres”.

Sens dubte, Hollywood ha sigut clement amb Affleck. Acaba d’actuar a Deep water, un thriller psicològic que ha coprotagonitzat amb Ana de Armas (la seva parella actual). Aquest mes el podem veure a Netflix a The last thing he wanted ( Su último deseo ), un thriller que ha rebut unes critiques pèssimes, protagonitzat per Anne Hathaway i dirigit per Dee Rees. Affleck també ha treballat amb Nicole Holofcener - Can you ever forgive me? ( ¿Podrás perdonarme algún día? ), nominada per a un Oscar- i amb Matt Damon fent el guió de The last duel, que va haver d’aturar el rodatge a França el mes passat a causa del coronavirus. A The last duel, ambientada al segle XIV, Affleck i Damon tornen a col·laborar com a guionistes per primera vegada després de L’indomable Will Hunting, del 1997. Ridley Scott dirigeix la pel·lícula, que sembla feta pensant en els Oscars.

Affleck també dedica molta atenció a un altre projecte, aquest cop com a director. Segurament, no serà la nova versió que s’havia anunciat de Testimoni de càrrec, el drama del 1957. El que vol és dirigir King Leopold’s ghost, un film èpic sobre el saqueig colonial del que és ara la República Democràtica del Congo, i Martin Scorsese en serà un dels productors. (Affleck va ser un dels cofundadors, el 2010, del grup activista Eastern Congo Initiative.)

L’Àfrica del 1900 queda molt lluny de The Batman, que havia de dirigir el mateix Affleck. Ha fet un pas enrere i li ha passat el relleu a Matt Reeves (i a Robert Pattinson, que es posarà la màscara de l’heroi); de fet, les complicacions del rodatge de Justice League li van fer perdre l’interès pel tema. Pel que sembla, Affleck no s’ho va passar gaire bé durant la seva època de Batman; el seu posat compungit durant la promoció, el 2016, de Batman v. Superman: L’albada de lajusticia va donar lloc a un mem molt difós, Sad Affleck [Affleck trist]. “Li vaig ensenyar a algú el guió de The Batman -recorda Affleck-. I em van dir: «Crec que el guió és bo. També crec que t’emborratxaràs fins a caure mort si tornes a passar pel que has passat»”.

D’ençà que va acabar un tercer tractament de rehabilitació el 2018, no ha parlat gaire del seu alcoholisme. (Els dos primers van ser el 2001 i el 2017.) Però ara, amb The way back, és impossible defugir el tema. Affleck també ha acceptat que la segona paraula d’Alcohòlics Anònims no se li pot aplicar a ell, sobretot després d’una (breu) recaiguda a la tardor, quan va aparèixer totalment begut a la web de TMZ mesos després d’anunciar que no havia tastat l’alcohol en tot un any.

“Les recaigudes són vergonyoses, esclar”, va dir. “Tant de bo no hagués passat. Donaria el que fos perquè no hagués sortit a internet i els meus fills no ho haguessin vist. La Jen i jo vam fer tot el possible per parlar-ne amb ells amb sinceritat”.

Affleck explica que, durant la seva infància i adolescència a Massachusetts, veia el seu pare borratxo gairebé cada dia. “En realitat, el meu pare no va deixar de beure fins que jo tenia 19 anys”, diu, i de sobte es mostra cautelós. (Va ser una de les dues úniques vegades que va triar cada paraula amb atenció; l’altra va ser quan va respondre a una pregunta sobre el judici de Harvey Weinstein per acusacions de violació i agressió sexual. Al principi de la seva carrera professional, Affleck va protagonitzar diverses pel·lícules finançades per empreses de Weinstein: “Sincerament, crec que no tinc res a afegir o dir que no hagin dit ja molt millor que jo les víctimes o supervivents del que els va fer”. Fa tres anys Affleck va anunciar que tots els diners que cobrés en el futur per les pel·lícules de Weinstein els donaria a organitzacions que lluiten contra les agressions sexuals.)

Una herència feixuga

“Com més gran em faig, més m’adono que el meu pare va fer tot el que va poder”, diu Affleck. “A la meva família hi ha molt alcoholisme i moltes malalties mentals. És una herència molt feixuga i de vegades costa molt treure-te-la de sobre”. El germà petit d’Affleck, el Casey, de 44 anys, també ha parlat del seu alcoholisme. La seva àvia paterna es va suïcidar en un motel quan tenia 46 anys. Un oncle es va matar amb una escopeta i tenia una tia heroïnòmana.

“Vaig trigar molt a reconèixer totalment, en el fons del meu ésser, sense cap ombra de dubte, que soc alcohòlic”, explica. “La pròxima copa no serà mai diferent”.

Sembla un bon moment per esmentar la quantitat d’estrelles de cine que han començat a parlar de deixar la beguda -sobretot Brad Pitt-: potser això ha mitigat l’estigma de l’addicció i anima les persones amb problemes d’aquest tipus a buscar ajuda. Jamie Lee Curtis, que fa dues dècades que no tasta l’alcohol, va aparèixer al novembre a la portada de Variety dedicada al tema de la “recuperació”. Últimament, en diferents llibres i entrevistes han parlat dels seus problemes amb la beguda famosos com Demi Lovato, Anthony Hopkins, Jessica Simpson, Demi Moore i, per descomptat, Elton John, que ha ajudat Eminem.

Affleck parla dels famosíssims Bradley Cooper i Robert Downey Jr., que han superat l’addicció, i diu: “M’han ajudat molt i els estic agraïdíssim”. I afegeix: “Crec que un dels aspectes de la recuperació que de vegades es passen per alt és que t’inculca uns valors. Sigues sincer. Sigues responsable. Ajuda els altres. Disculpa’t quan t’equivoquis”.

Sinceritat. Hum...

Parlem un minut de la sinceritat. ¿No hauria d’haver sigut sincer de bon començament sobre el coi de tatuatge que du a l’esquena, en lloc de dir al programa televisiu Extra que era “fals” i que se l’havia fet per a una pel·lícula? “Em va empipar que m’espiessin per fer-me’n una foto”, diu Affleck, canviant de posició al sofà. “Em va semblar invasiu. Però tens raó. Podria haver dit: «No n’heu de fer res». Em va fer gràcia prendre’ls el pèl als d’ Extra. «¿El tatuatge és de debò o no? Esclar que és real». «No, m’he posat un tatuatge fals a l’esquena i després l’he amagat»”.

Que consti que, vist en persona, el tatuatge no és ni de lluny tan cridaner.

Affleck té el costum de posar-se en el punt de mira. Se li va acudir que seria una bona idea fer d’àngel caigut (amb Damon) a Dogma, de Kevin Smith (1999), un film que Disney va considerar massa blasfem perquè el distribuís el seu segell Miramax. Interpretar un Batman melancòlic i de mitjana edat tampoc va ser, sens dubte, la millor opció. The last duel ja ha provocat indignació a les xarxes socials; Affleck i Damon són respectivament un cavaller i un escuder que es veuen obligats a batre’s en duel arran de l’acusació de violació d’una dona.

Interpretar com a teràpia

I ara arriba The way back, una pel·lícula sòbria amb una atmosfera dels 70 sobre un home captiu de l’alcoholisme. Com és que tria aquestes opcions? Affleck riu: “Mai m’han fet gaire por els riscos, per bé o per mal, esclar. Pel que fa a The way back, els avantatges superaven de bon tros els riscos. Em va semblar molt terapèutic”.

The way back l’ha dirigit Gavin O’Connor ( El comptable, un èxit de taquilla inesperat protagonitzat també per Affleck) a partir d’un guió d’O’Connor i Brad Ingelsby ( La llei del més fort ). A la Warner Bros i Bron Studios els ha costat uns 25 milions de dòlars i s’ha rodat sobretot a San Pedro, un barri treballador de Los Angeles.

Com em va comentar O’Connor per telèfon: “Crec que el Ben, des d’un punt de vista artístic, des d’un punt de vista profundament humà, volia afrontar els seus problemes a través d’aquest personatge per curar-se”.

Jack Cunningham (Affleck) és un treballador de la construcció que ha de superar una pèrdua devastadora. Es passa la vida fora de casa en un bar de mala mort, la mena de lloc que fa aquella olor que ja notes abans d’entrar-hi. De vegades, s’entafora al seu pis per empassar-se caixes senceres de cervesa. Comença el matí bevent cervesa a la dutxa, amb la llauna fent equilibris sobre una trista sabonera.

El director de l’alma mater del Jack, que no és conscient de la gravetat del seu alcoholisme, li demana que entreni l’equip de bàsquet masculí, que té l’autoestima encara més baixa que ell mateix. Melvin Gregg ( American vandal ) interpreta un jugador de l’equip que té problemes fora de la pista de joc.

“En el fons, el més difícil per al Ben va ser el bàsquet”, explica O’Connor. “Si no hi has jugat mai, moure’t per la pista és com patinar sobre gel per primera vegada. Però quan se’n va sortir, tot va anar com una seda. Ell ja estava disposat a explorar els aspectes més profunds i foscos de la beguda”.

Michaela Watkins ( Casual ) fa de germana del Jack, sempre preocupada per ell. En una escena memorable, ell apareix assegut a la cuina de la germana fent veure que tot va bé. Quan ella el renya, el Jack explota. “De sobte, en una sola presa, amb el dors de la mà el Ben tira a terra la llauna de cervesa que té al davant”, explica Watkins per telèfon. “Va ser espontani, feia por i era exactament la reacció instintiva adequada. El Jack era un barril de pólvora, i ella no tenia ni idea de què l’havia encès”. Affleck també parla d’aquesta escena.

“La germana insisteix per saber si està bé, i sé prou bé com és d’incòmode això per a un alcohòlic; tens aquella sensació empipadora, irritant i suspicaç que aquella persona té raó, però no ho vols reconèixer. Tirar la llauna a terra era la meva versió d’una negativa primària, entre l’espasa i la paret; la reacció de la ment que s’aferra a aquestes addiccions d’una manera reptiliana”.

Cap al final de The way back [avís d’espòiler] el Jack manté una intensa conversa amb la seva exdona (Janina Gavankar, The Morning Show ). Aleshores està en tractament de rehabilitació i, quan ella el visita, el Jack li ofereix una sentida disculpa. “T’he fallat -li diu-. Li he fallat al nostre matrimoni”.

Tot plegat és molt dur, sobretot quan es veu des de l’òptica de tot el que ha viscut Affleck fora de la pantalla. És inevitable pensar en les converses d’aquesta mena que deu haver tingut amb Garner. “Sense ser cursi ni fals, era molt important que el Jack fes les paus amb ella: que es responsabilitzés del mal que ell, i només ell, li havia fet”, diu Affleck.

O’Connor explica que, quan va acabar l’escena, Affleck es va “enfonsar” al plató. “Va ser com si s’haguessin obert unes comportes. Impressionava, tenia molta força. Crec que va ser un moment molt personal de la pel·lícula. Crec que era ell mateix”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

CopyrightThe New York Times