Ni boja tornava als meus vint anys

No tinc punyeteres ganes de tornar a tenir vint anys. Amb vint anys em mirava al mirall i no em veia. Només em fixava en tot allò del meu cos i de la meva personalitat que volia canviar. I malgrat que ja tenia la determinació que m’ha salvat el cul en tantes ocasions, no la tenia tan entrenada ni tan ben enfocada. Tampoc era igual de valenta que ara. I vivia moltíssimes més pors i inseguretats. Menys que als quinze, però una carretada més que ara. No tenia gaire clar què podia ser de mi a la vida, i encara em quedava per davant acabar de creure’m que allò que intuïa possible (dedicar-me al guió i provar d’escriure un llibre infantil algun dia) podia ser real.

Quan tenia vint anys no em prenien seriosament. O no tant com ara. Jo la primera. I la meva idea sobre les relacions de parella estava molt, però que molt equivocada. No en sabia de la missa la meitat i em vaig creure la història que m’havien explicat. I també ignorava que podia haver-hi altres maneres de relacionar-se, que no només hi ha un sol model. El terme no-monogàmia m’hauria sonat a coreà medieval. I el mateix sobre les mil formes de viure la sexualitat. Mare meva. Ni boja tornava als meus vint anys. Em vaig haver d’espavilar sola anant d’amagat a un centre de l’Ajuntament de Barcelona de planificació familiar. No existia el concepte de sexoafectivitat. I encara que hagués tingut més informació i una educació com la que han tingut els meus fills, tant me fa. La sexualitat de què gaudeixo als meus cinquanta-sis anys no vull que me la tregui ningú. No té punt de comparació amb tot el que et porta l'experiència. Quin disbarat voler tornar als vint anys.

Quina mandra, per favor

I el mateix amb els trenta. M’entusiasma haver deixat enrere els parts, les criances i aquella bogeria estroboscòpica que em va fer començar a escriure llibres alhora que tenia fills. Estic més en pau ara, amb un domini més gran del meu temps. I sé escriure millor. I també sé el que signifiquen els llibres i el que no. A més, els trenta són aquella desena meravellosa que podria portar per títol: “Benvinguda a la dècada de la síndrome de la impostora”. I els cinquanta, el títol de “Benvinguda a la dècada de la síndrome del tira-t’ho tot a l’esquena”. És evident on vull estar. I també penso que em miro la maternitat d’una altra manera.

Als quaranta tampoc hi vull tornar. No van ser uns anys especialment bons. Però estic immensament agraïda a la dona que amb totes les seves mancances i els seus patiments es va atrevir a divorciar-se. De fet, estic immensament agraïda a totes les Anna que he sigut. També a la nena que va patir un abús. A la que se sentia sola. A la que es pixava de riure amb els seus germans i amb les seves amigues de l’escola. La que somiava en quantitats industrials. I a l’adolescent gris que volia ser qualsevol altra persona menys ella. Estic molt, molt agraïda perquè totes m’han permès ser qui soc. Però ni boja tornaria enrere. Quina mandra, per favor. Soc una gran admiradora del present. I valoro els guanys i la dona que soc. I com dic sovint: sempre endavant!