Darrerament ha estat notícia el nomenament de Marta Marín-Dòmine com a nova directora d’El Born Centre de Cultura i Memòria. Aquest canvi coincideix amb l’exposició fotogràfica Born reivindicat 1971-2001, dedicada a les mobilitzacions veïnals en favor d’aquest espai, des del mateix instant que els paradistes es van traslladar a Mercabarna.

La història de l’edifici es remunta al 1876, però no va ser fins al 1918 que es va començar a pensar com a llotja per a majoristes de fruites i verdures, als quals es van afegir els seus homòlegs de l’aviram i el peix. Així, a partir del 1921 es va dedicar en exclusiva a mercat central de fruita i verdura, i va experimentar un ràpid creixement. El Born d’aquells anys era alguna cosa més que un lloc de compravenda de queviures, i va afectar tot el barri que l’envoltava. Es van obrir parades a l’exterior del mercat, i pels carrers veïns van aparèixer tota mena de negocis relacionats amb la seva activitat, des de transportistes i camàlics fins a botigues de pesca salada i llegums secs, o locals tan carismàtics com el bar El Rosal, que reunia a les seves taules els venedors i els noctàmbuls davant del seu famós bacallà a la llauna.

En aquella època, l’actual passeig Picasso era un gran aparador a l’aire lliure de melons i síndries que cada estiu s’omplia de compradors. I al matí el trànsit quedava col·lapsat, amb tots els camions que venien a portar mercaderies des dels camps agrícoles del Baix Llobregat. Penso en l’enyorat Hermann Bonnín, nascut a poques passes d’aquí, quan recordava com tots els joves, quan volien feina, venien de matinada al mercat, a carregar o descarregar camions, moure caixes o ajudar a muntar les parades. Una petita economia que permetia guanyar uns quants diners als adolescents de l’època, per poques hores de treball.

El daltabaix va arribar el 1971, quan es va decidir traslladar el mercat a la Zona Franca, a unes noves instal·lacions conegudes com a Mercabarna. De cop i volta, tota l’activitat comercial del Born va desaparèixer, i aquell barri tan vibrant es va ensopir, esgotat en un llarg període de decadència. Inicialment es va pensar en enderrocar l’edifici, però es va poder salvar gràcies a l’oposició veïnal, que reclamava la creació d’equipaments culturals. La premsa va recollir altres propostes, com transformar-lo en un hivernacle o convertir-lo en la seu del Museu del Transport. Tanmateix, el mercat va ser abandonat, i només es feia servir per a actes puntuals.

La representació del Don Juan Tenorio, dirigida per Mario Gas, va afavorir que a finals dels anys setanta es rehabilités l’immoble. Començava així una nova etapa, en la qual va acollir les primeres edicions del Saló del Còmic, o la Fira del Disc de Col·leccionista. Als anys noranta, la construcció d’un aparcament al seu davant va destapar les restes de la ciutat destruïda el 1714. I així, quan fa vint anys es va pensar a fer-ne la Biblioteca Provincial de Barcelona, les obres inicials van posar a la llum els carrers i les antigues cases enrunades per construir la fortalesa de la Ciutadella. Després d’un llarg debat, finalment el 2013 s’hi va bastir el Born Centre Cultural, predecessor directe de l’actual Centre de Cultura i Memòria.

Part sovint menystinguda de la història, el que ens explica l’exposició és com els lligams sentimentals de la barriada amb aquest edifici van aconseguir conservar-lo (i, de passada, conservar les restes de la ciutat del divuit) gràcies a les protestes d’uns veïns que, en aquells anys, eren una força política a tenir en compte. Trist contrast amb el barri gentrificat i convertit en atracció turística que és avui dia.