Els grans museus del món, els que surten a les llistes de rècords de visitants i són de referència obligada per a totes les guies de viatge, s’han convertit en centres de peregrinació que poc tenen a veure amb una experiència de sensibilitat artística. La compra d’entrades per internet ha regulat els fluxos de gent, però ha convertit l’accés als magnífics recintes en una mena de disciplina militar en què els visitants s’arrengleren per divisions. Cada museu té un sistema de classificació per gestionar la marabunta. L’espera disfressa d’importància la visita. Sembla que el visitant accedeixi a un privilegi que mereix un sacrifici.

Un cop a dins, els controls de seguretat augmenten la sensació d’estar penetrant en un espai de gran transcendència. I superada la barrera el visitant queda atrapat en el circuit de la multitud. S’avança en un ramat turístic que s’atura davant les obres més populars. I davant del quadre o l’escultura es desplega un bosc de braços i telèfons mòbils que lluiten per retratar la peça. Una fotografia absurda. S’arxiva l’obra al telèfon mòbil, amb mala qualitat d’il·luminació, des d’un angle impossible i amb un objectiu sense cap prestació. Internet és ple de reproduccions d’aquella obra. Però la foto en realitat serveix per deixar constància del pas per davant d’aquell quadre, d’haver-lo vist amb els propis ulls. Visitar un museu ja no comporta el plaer de l’observació i la reflexió davant de l’obra, ja no permet la possibilitat de ser il·lustrat amb un coneixement extra, ja no facilita descobrir l’evolució d’un artista i entendre què s’amaga darrere de la seva sensibilitat. Del que es tracta és de capturar una imatge barroera de La nit estelada de Van Gogh, El dinar campestre de Manet, Las Meninas de Velázquez, El petó de Rodin o La noia de la perla de Vermeer. A més, la fotografia ha de crear la falsa percepció que el visitant estava sol davant de l’obra. Es tracta de descontextualitzar-la d’aquell caos que existeix al seu voltant. L’espectador malda per evitar que altres braços, caps i mòbils s’interposin entre l’objectiu i el llenç. De tant en tant algú lluita per posar-se al costat de l’obra i formar part de la fotografia. L’intrèpid model ha de tenir la valentia per exposar-se davant de tot aquell públic adotzenat que aixeca les càmeres. Darrere seu més persones esperen torn per viure la mateixa experiència. Una vegada més, la contemplació de l’obra és secundària –o directament impossible–. Es tracta de deixar constància que un dia vas ser allà.

Hi ha obres d’art que poden ser objecte d’estudi d’una vida sencera, però al museu l’observació queda reduïda a una mirada distant, apressada i caòtica. Una simple confirmació que el llenç o l’escultura veritablement són allà.

Impossible apreciar les textures, les pinzellades, aïllar amb una mirada selectiva les taques de color, observar les línies de força o l’equilibri de la imatge. Molts museus han acabat convertint-se en espais absurds, contenidors de turistes en horari limitat, fàbriques de cobrar entrades on la botiga de la sortida entreté més els visitants que les sales d’exposició. La voluntat de fer accessible el coneixement, de democratitzar l’art més selecte, s’ha passat de rosca. Els grans museus, temples mundials de cultura, han deixat de banda allò que els feia importants: la sensibilitat.