Paral·lelament a les setmanes de la moda que aquests dies acaparen les passarel·les de París, Milà i Nova York, aquesta setmana ha tingut lloc una altra desfilada igualment esperada: la dels jugadors de la selecció francesa arribant a la seva concentració a Clairefontaine. Una desfilada espontània però calculada, en què cada peça, cada bossa i cada sabata parla el llenguatge de les marques de luxe més desitjades. Aquest fenomen, nascut durant el Mundial del 2018, quan els bleus van començar a convertir les seves arribades en aparadors d’estil, ha anat guanyant volada fins a esdevenir, entre el 2023 i els 2024, part de la identitat mateixa de l’equip. El moment en què baixen del cotxe –com si fos la catifa vermella dels Oscars– ja implica estilistes, fotògrafs i marques de primera línia.

Enguany Jules Kounde, fidel a la seva fama d’icona de moda, ha tornat a sorprendre amb un jersei d’inspiració pop de la marca Misfits de Jaden Smith i unes vambes turquesa. L’any passat va ser un dels més comentats, amb uns pantalons de pota d’elefant, corbata taronja, botes de taló i l’icònic keepall de Louis Vuitton, versió Stephen Sprouse del 2001.

Képhren Thuram –amb un conjunt que semblava sortit d’una pista de snowboard a Saint-Moritz– lluïa un bolso Goyard a joc.

Bradley Barcola, aparentment informal amb un xandall Adidas, en realitat vestia d’Y-3, la línia dissenyada pel japonès Yohji Yamamoto. Ibrahima Konate, aquest any amb sastreria i bolso de Prada i sabates amb petit taló, va ser el protagonista d’un dels moments més virals de l’any anterior, quan va aparèixer amb el cap completament cobert per una caputxa verda de Jacquemus.

Però el títol d’atreviment d’aquesta edició se l’endú Eduardo Camavinga, amb un maxibag d’Hermès i pantalons amples de tall japonès.

Aquest desplegament de mitjans ve acompanyat a parts iguals de la fascinació d’alguns i de la sorna d’altres: que si Camavinga sembla una senyora gran, que si algú hauria de dir-los que no és Halloween tot l’any, que si tot plegat sembla un circ... Però per què la gent s’irrita tant amb el fet que els jugadors s’apropin al fenomen de la moda més avantguardista?

En primer lloc, hi ha una qüestió de gènere. Tot i que avui l’alta moda s’ha barrejat molt amb tendències urbanes i esportives, encara persisteix la vella creença misògina que considera la moda superficial perquè és “cosa de dones”. Com si els homes no es vestissin cada dia! El problema afegit és que els jugadors de futbol no són homes qualssevol: són els guardians de la masculinitat normativa, i qüestionar això és tocar os. Un antecedent clar el trobem amb David Beckham, que després del Mundial 1998 va rebre crítiques per estar més pendent de la moda que del futbol, just després que circulés una foto seva amb un pareo. Com si aquella faldilla hagués estat la verdadera culpable de la targeta que va rebre contra Simeone.

També hi ha una qüestió de classe i de gestió del luxe. Antigament servia per legitimar privilegis, però després que la burgesia s’erigís en classe dominant el luxe va intel·lectualitzar-se: gust, educació i mesura, no ostentació ni grandiloqüència. Però els futbolistes, que han passat de jugadors a influencers ambulants, mostren la cara més contemporània del luxe: no com a signe cultural, sinó com a mercaderia d’imatge. Tot es redueix a cridar l’atenció amb logomanies exagerades i icones massa evidents. Un espectacle de consum pur que ni estableix jerarquies socials ni transmet cultura, ja que en molts casos els vesteixen sense que ells mateixos entenguin què porten.

Al capdavall, a Clairefontaine queda clar que res és tan simple com sembla: jugadors guardians de la masculinitat més naftalinosa jugant amb els codis de la feminitat, fortunes indecents que s’engreixen fora del camp i vestits que parlen més de postureig vanitós que de moda. Al final, potser el veritable partit és el que es juga davant dels objectius i les mirades, i no a la gespa.