BarcelonaEl 2017, el crític teatral Marcos Ordóñez, després de veure #Lifespoiler a la Sala Flyhard, on Bruna Cusí i Vicky Luengo compartien cartell, va predir que les dues actrius arribarien lluny. No es va equivocar. Bruna Cusí (Barcelona, 1986) està protagonitzant una carrera ascendent brutal en el món audiovisual, que ja l'ha portada a rodar lluny de casa. Per si això fos poc, aquest 2025 estrenarà cinc pel·lícules, cosa que es diu de pressa: la producció alemanya Islands i les catalanes Balandrau, Frontera, Un altre home i Pizza movies. Ha fet un curt a França i ha viatjat a Corea. Però, per a ella, tot va començar el 2017, quan va estrenar en un sol any Incerta glòria i Estiu 1993. Tenia una important carrera teatral al darrere, però ara l'escena ha quedat una mica en un segon pla.

Si li dic Estiu 1993, què li passa pel cap?

— Doncs l'inici, el començament de la meva carrera en el cinema, bàsicament. Va ser la porta que em va permetre dedicar-me professionalment a això. Sí, i després també un record d'un estiu inoblidable, realment.

Per què va ser el seu principi?

— Perquè fins aleshores jo havia fet curtmetratges i videoclips. Havia fet una pel·lícula molt independent amb la meva família, amb el meu cosí, amb un equip molt petit, que es deia Ardara. Ens en vam anar a Irlanda. I d'allà vaig fer el càsting per a l'Agustí Villaronga, que em va escollir per a Incerta glòria. I tot seguit una d'aquestes coses que de vegades et venen sempre una mica per duplicat, em va arribar Estiu. I en un sol any vaig rodar aquestes dues pel·lícules i a partir d'aquí va ser una manera d'entrar al cinema per la porta gran, perquè eren les dues pel·lícules catalanes de l'any i molt diferents l'una de l'altra.

Són dues pel·lícules on feia dos personatges bastant complicats, en aquest sentit, no? És a dir, per una banda la Trini d'Incerta glòria, després la Marga d'Estiu 1993. És una entrada per la porta gran, però amb molts reptes.

— Sí, i reptes interpretatius molt diferents, perquè l'Agustí tenia una forma de treballar molt passional, amb uns personatges, unes emocions, que estaven molt a flor de pell, i tot s'havia de mostrar molt a través del rostre. En canvi, Carla Simón era el contrari. Era menys, menys, això de ser gairebé com un documental. Llavors vaig aprendre dues maneres de fer cinema molt diferents, però a la vegada amb dos directors amb una passió i un amor pel cinema que fan que, en aquest sentit, em consideri molt afortunada. Perquè les dues experiències van ser meravelloses i això també va fer que jo estimi el cinema com l'estimo ara. I que si, de sobte, em trobo en un rodatge que no és tan disfrutable pugui pensar que hi ha una manera de fer cinema que és des de l'amor i des de la passió.

Però es va posar el llistó molt alt, en aquest sentit.

— Vaig començar amb el llistó molt alt. De fet, això va ser un problema més endavant. Perquè el recorregut que van tenir Estiu 1993 i Incerta glòria i, sobretot, l'experiència que havia tingut, no és tan usual quan fas cinema independent. I no hi ha tantes pel·lícules independents... Llavors de sobte em trobava que em proposaven projectes més comercials o més a Madrid, amb els quals jo no em sentia tan afí, i vaig tenir una època que no ho vivia bé, perquè de sobte, esclar, jo tenia el llistó molt alt i les coses que m'arribaven no acabaven d'omplir-me l'esperit. Eren més aviat alimentàries, però no és el perquè jo faig aquesta feina. Fins que no em vaig relaxar i vaig dir: cada oportunitat és diferent. Vaig estar molts anys cercant tenir una oportunitat similar a aquella.

A vegades s'ha de deixar de banda la passió per la feina?

— No la trec mai, però sí que he après a relativitzar i a entendre molt bé que cada projecte té els seus punts forts i els seus punts febles, però sobretot el que he après, en el fons, és deixar de donar-li tanta importància. La cosa més important en un rodatge, tant si t'agrada com si no t'agrada artísticament el projecte, és que hi hagi un bon ambient. És un mantra que em dic cada dia abans d'anar a rodar. Has de generar bon ambient i t'ho has de passar bé perquè, al final, la vida és molt curta i aquesta feina és molt dura i aquesta indústria també. I, per tant, jo crec que és el canvi més gran que he fet des dels inicis. Abans hi havia molta autoexigència i una certa pressió i ara miro de rebaixar la pressió i gaudir de les coses.

Va tenir l'Agustí Villaronga de professor. Com era?

— Molt insegur. Era molt insegur. Era una inseguretat tendra. Com a professor mostrava la seva vulnerabilitat i això no era una cosa gaire comuna en aquell moment. Ara més. Jo vaig fer amb ell el curs a l'estudi de la Laura Jou i just vam treballar escenes d'Incerta glòria, dos anys abans de rodar la pel·lícula. I ell estava molt apassionat amb la història, amb el projecte i era insegur, però es mostrava insegur sense cap mena de por. I a la vegada era molt rigorós i molt atent amb cada alumne. Era molt bon pedagog en aquest sentit. De cada persona intentava treure'n el màxim de les possibilitats i de la seva pròpia naturalesa sense forçar res. De fet, me'n recordo molt perquè, quan havia de fer el curs amb ell, per a mi era una eminència. El dia abans no vaig poder dormir en tota la nit i vaig arribar a classe sense dormir. Ens va fer fer com una ronda de presentacions. Jo em vaig asseure a la cadira i vaig dir: em dic Bruna Cusí, no he dormit perquè estic molt nerviosa. I es va quedar així i em va dir: jo tampoc he dormit perquè també estava molt nerviós. Jo crec que, justament, aquesta vulnerabilitat és el que ens va fer connectar. Érem de la mateixa pasta.

També tenia un acostament al cinema molt teatral: feia assajar els actors, per exemple. Tot i que ell no va fer gaire teatre.

— Tenia una visió molt visual del cinema i molt coreogràfica, en aquest sentit, molt teatral i, de fet, ell per explicar-te el que havies de fer, ell a casa seva feia tots els personatges. O sigui que et marcava un cert recorregut, accions físiques. Buscava l'emoció a través de les accions físiques i això no és gaire habitual en directors de cinema. Perquè tu traguessis l'emoció o la ràbia o la pena, ell ho treballava molt des de la imatge, des de la imatge d'una acció física, perquè això et portés a un estat emocional. Era molt interessant en aquest aspecte. Crec que no he estat amb cap director que treballi així.

Ara estrenes Islands, que és una producció internacional. També has rodat fa poc a París i aquesta primavera has anat Corea. Com ha estat treballar amb gent de fora? Què t'aporta com a actriu?

— Vull treballar amb gent de fora, bàsicament, perquè soc una persona inquieta i curiosa i m'interessa molt conèixer altres maneres de rodar i obrir coneixement i cap. Upon entry ja ara això... I sobretot també perquè tinc molt d'interès per aprendre nous idiomes. Crec que em fan ser una persona més intel·ligent. M'agrada molt i, a més a més, és un repte interpretatiu. Interpretar en un idioma que no és el teu et dona l'oportunitat de construir personatges nous que s'expressen d'una altra manera. Per a mi el repte està en connectar emocionalment amb un altre idioma, que no és el meu idioma matern o patern. És un pas més enllà en la interpretació.

No hi ha gaires actors catalans que hagin tingut trajectòria fora...

— Soc una persona molt viatgera. El fet de tenir l'oportunitat de poder rodar en altres llocs del món, és com conciliar dues grans passions. En el cas d'Islands, el director és Jan-Ole Gerster i és una pel·lícula alemanya però rodada en anglès. Vaig poder treballar amb el Sam Riley. A la sèrie The Alienist també em va passar. Treballes amb actors de Hollywood, que tu els tens en un lloc situats, d'ostres, aquesta gent està en un altre nivell, i de vegades te n'adones que tu també pots estar en aquest nivell, que al final és una qüestió d'indústria. Al final tots tenim els mateixos problemes, els mateixos aprenentatges...

Però això també té una afectació personal, en la vida familiar...

— Tots els rodatges tenen un pes personal, on tu has de triar entre la teva vida a Barcelona i la rutina, i marxar de sobte dos mesos. Quan tornes dius: on són els meus amics? La meva família se'n recorda de mi? És difícil poder-ho combinar, has de trobar gent que entengui aquest estil de vida, i que també et sàpiga sostenir, que tu puguis sostenir-ho, has d'anar trobant un equilibri. Però, al final, amb Balandrau, me n'he anat als Pirineus, i després he marxat a Corea, només dues setmanes. Però sí, sempre hi ha aquest joc d'anar i tornar, que a mi m'agrada molt. És una decisió de vida. Moltes vegades hi ha la típica cosa del cap de setmana planejat amb els amics, que tens marcat al calendari des de fa sis mesos, i al final no hi pots anar: Llavors sí: implica renúncies. Per això, durant els rodatges, es fa tanta família i tanta amistat, perquè realment el teu entorn social és aquell en aquell moment.

És una actriu que, crec, ha fet moltes apostes, que ha fet moltes pel·lícules amb directors debutants, com la Carla Simón d'Estiu 1993. És una cosa que li agrada?

— Jo crec que és orgànic. És a dir, jo crec que m'ha passat tota la vida. Treballo amb primeres pel·lícules perquè en el fons són persones que estan començant o fent una trajectòria en el cinema d'una edat semblant a la meva, i la idea és créixer junts i rodar junts aquest cinema contemporani, el cinema actual. Llavors, no m'espanta fer coses, primeres pel·lícules. Al revés. Crec que gairebé totes les pel·lícules que he fet són primeres o segones.

Aquest any estrenarà Un altre home, el debut de David Moragas, per exemple.

— És la segona, però és la primera amb més pressupost. Per a mi és un aprenentatge. També moltes vegades repeteixo, com amb els Burning Percebes, amb qui n'hem fet diverses. Hi ha un creixement en paral·lel. A mi això, al revés, em sembla natural, i òbviament sí que desitjo poder treballar amb directores o directors més consagrats, amb més experiència, dels quals en pots aprendre, però és el que m'he trobat. Tampoc ho he triat massa.

Els directors debutants van a buscar-la i segur que diu que sí...

— També és això. Suposo que s'entén que jo accepto certs riscos, que potser altres actors o actrius no estan disposats a prendre. Però a mi també és on em sembla que puc trobar coses noves com a actriu, i per a mi el risc és importantíssim en l'art. És que si no hi ha risc, jo crec que morim.

Per això ara ha acabat un guió, oi? D'on li ve, la passió per escriure?

— No ho sé. Crec que ve perquè quan jo vaig estudiar a l'Institut del Teatre, vaig fer la branca de creació, gest i visual. Vaig arribar a fer titelles i tot. I allà, més que formació, de treball de text, en comptes de treballar Shakespeare o Txékhov, el que feia més era creació col·lectiva. Em van donar molta educació sobre dramatúrgia escènica i sobre poder ser una actriu creadora. I això és una cosa que porto com una motxilla, això de voler desenvolupar també una part més creativa. A vegades, en els rodatges, pots crear com a actriu, però al final tu estàs al servei de la història d'una altra persona.

La feina d'actriu requereix imaginació...

— I jo aquesta imaginació necessito vehicular-la. I com que necessito vehicular-la, vaig posar-me a escriure. Tinc ganes de generar projectes. Perquè necessito explicar certes històries que encara no he vist a la pantalla. I llavors em dic: com que no les he vist, doncs les faré jo.

De què va, la sèrie?

— Ara mateix la sèrie parla de l'estafa de les dones de la meva generació d'haver postergat la maternitat. I parla del desig de ser mare i de la desconstrucció d'aquest desig. Perquè realment soc d'una generació que ha crescut amb la idea que era bo per a nosaltres desenvolupar la nostra carrera professional i la nostra independència, això de tranquil·la, tens temps. Però després, quan aconseguim això, a partir dels 35 la fertilitat cau en picat, i per tant les solucions que et donen són congelar els teus òvuls o fer una fecundació in vitro, que no deixa de ser una estafa. Perquè, en el fons, tot passa perquè les dones tornem a pagar amb uns preus elitistes, que sotmetem el nostre cos i la nostra salut a uns tractaments que són agressius i que, segons el meu parer, després de llegir molt, no és la gran solució que jo donaria a aquest problema.

Se sent estafada personalment?

— La sèrie està basada en una experiència personal i més que estafada per una clínica de vitrificació, em sento estafada pel sistema, com moltes altres coses. Si algú m'hagués dit que hi ha un termini en això potser m'hauria plantejat les coses d'una altra manera. Però al final hi ha una acceptació que soc víctima d'aquest capitalisme tardà en què vivim. I és el que m'ha tocat. Faig tota una reflexió i tot un viatge a través d'una protagonista que és un alter ego meu. Jugaré amb l'autoficció: una dona desesperada per trobar un home madur amb ganes de ser pare, que no n'hi ha gaires, acaba decidint congelar els seus òvuls. Llavors, la sèrie és tot el seu periple, però amb sentit de l'humor, comèdia, ciència-ficció...

— És curiós que molts actors i actrius de la seva generació que venen del teatre estan desenvolupant projectes propis, però no en teatre, sinó a nivell audiovisual. És més fàcil tirar endavant un projecte audiovisual?

— Jo crec que sí. En tot cas, és més fàcil que te'l paguin. Els projectes de teatre... Va haver-hi un moment que vaig quedar finalista del premi Quim Masó amb una peça que havia escrit. Em va costar molt trobar un espai on fer-la i poder pagar els actors. També era un moment en què treballava molt d'actriu. Perquè aquí també hi ha una altra cosa, que és conciliar aquesta part creadora amb la carrera d'actriu. Em va costar molt i ho vaig deixar estar. Els següents projectes que estic desenvolupant són tots d'audiovisual, perquè tinc la sensació que trigues més anys a materialitzar-los però que és possible. I que hi ha gent que sap apreciar el risc i l'oportunitat. En teatre m'ha costat més. També et dic que vaig picar dues portes i...

De fet, hi ha dues portes.

— Sempre ho penso. Dic: potser començaré fent coses d'audiovisual però ja m'agradaria poder portar-les després al teatre. Ja veurem. El problema és que no tinc prou temps. M'agradaria fer tantes coses...

I ara ha quedat una mica en segon pla, el teatre?

— No, però no em criden.

La temporada passada va fer El día del Watusi, al Lliure.

— Vaig fer el Watusi, que va ser l'últim... A veure, hi ha un problema: la conciliació entre el teatre i l'audiovisual és complicada perquè tu al teatre t'has de comprometre normalment sis mesos o un any abans i els rodatges t'arriben amb molt menys temps. Per a un rodatge et poden avisar d'un mes per l'altre. Llavors, conciliar l'audiovisual amb el teatre és complicat. I les vegades que es fa, prens riscos perquè, de sobte, estàs a punt de fer una obra de teatre i et criden per a una pel·lícula i ja no pots triar perquè ja t'has compromès amb una cosa. I, senzillament, jo aquest any estic enllaçant molts projectes audiovisuals. Me'n venen més... Sí que m'agradaria tornar al teatre. Però crec que m'ho passaria més bé en una sala petita. Em ve de gust poder fer una obra en una Flyhard.

Tornaria a #Lifespoiler?

— Sí, m'agradaria molt tornar a fer un #Lifespoiler, que el ritual de l'experiència sigui amb el públic ben a prop. Perquè a les sales grans sempre em trobo una mica... amb una distància, sobretot en el teatre de text. Hi ha com un artifici on no m'hi acabo de sentir del tot còmoda.

En aquella època, abans del covid, va treballar amb Claudio Tolcachir, amb Gabriel Calderón, un argentí i un uruguaià...

— Els millors.

Ara ha anat a Corea, però ja tenia experiència teatral treballant amb directors sud-americans. Què en recorda?

— Increïble. Molt diferents, no? El Gabriel és intensitat! També és veritat que vaig fer una obra que es deia Que rebentin els actors i rebentàvem. És que tenen una manera de dirigir els actors molt fina, els dos. Sobretot el Claudio, que cerca tota l'estona la veritat, la naturalitat. Aquesta cosa que al cinema moltes vegades no pots fer, que és poder-se trepitjar, que hi hagi molts focus d'atenció a la vegada. En el cinema no es pot fer perquè ho intentes fer i el sonidista et diu: perdó, podeu parlar primer l'un i després l'altre i ja ho ajuntarem al muntatge? No et donen aquest ritme. Jo tornaria a treballar amb ells, de cap. M'ho vaig passar molt bé, molt bé. A més, tenen una visió del teatre des del joc, l'amor. Potser perquè van començar a fer teatre amb una companyia d'amics, d'una manera molt precària i llavors aquesta essència hi segueix sent. Va ser una experiència xulíssima.

Amb Tolcachir va fer L'omissió de la família Coleman. Coneix alguna família com aquella?

— La meva! Una mica diferent però podria ser bastant Coleman. Sí, sí. Molt més de nissaga basca femenina, però sí.

Ha dit abans que no la criden per fer teatre i ara m'ho crec...

— Des del Watusi, no. No, no he rebut cap proposta però també és veritat que jo no... Tampoc vull fer una queixa d'això, perquè, en tot cas, potser si no em criden és perquè pensen que no hi estic interessada. Perquè com que estic rodant tant i porto desapareguda tants mesos... Intento anar al teatre però últimament hi vaig menys del que m'agradaria. Per tant, al final, això és una qüestió de tenir contacte, d'entrar a parlar amb la gent en el moment. Crec que si jo posés més el focus a treballar en el teatre sortirien coses. O sigui: no és una queixa de no em criden, és més aviat que potser jo no estic posant ara mateix el focus a anar al teatre perquè estic una mica sobrepassada de rodatges.

I d'on ve el projecte de Corea?

— Això és molt boig perquè tot ve d'Upon entry, que es va presentar el festival South by Southwest d'Austin i una directora va veure la pel·lícula, una directora de Nova York, i va dir: jo vull treballar amb aquesta noia. Llavors es va posar en contacte amb una distribuïdora i van contactar amb mi a través del productor, o sigui...

Això passa realment?

— Passa! És que és molt fort de dir: ostres, no ho saps mai, com és que una pel·li petita rodada amb pocs diners, a Barcelona... i de sobte fas aquest viatge. Upon entry m'ha donat moltes feines. També és veritat que ho vaig fer bé.