El camí de Shikoku

S hikoku, la més petita i la menys poblada de les quatre illes principals del Japó, no és gaire freqüentada pel turisme, tot i que té almenys dues coses que fan que valgui la pena visitar-la: els 88 temples budistes que són l’origen d’un llarg pelegrinatge i la pervivència de la vida rural.

Quan arribo a Takamatsu, una ciutat del nord de Shikoku, tan sols sé que va ser destruïda per les bombes nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial i que el personatge principal de la novel·la Kafka a la platja, de Haruki Murakami, es refugia durant uns dies a la Biblioteca Komura. Penso que una visita a la biblioteca em pot servir per estirar el fil literari de Shikoku, però de seguida veig que és impossible.

“La Biblioteca Komura és famosa gràcies a Murakami -m’informa la noia de l’oficina de turisme-, però no existeix. Va sortir de la imaginació de l’autor, tot i que diuen que es va inspirar en el Museu Kamada de Sakaide”.

Jardins i santuaris

M’arribo en tren fins a Sakaide, però a l’edifici neoclàssic del museu no hi sé veure res de Kafka a la platja. Com a alternativa, la noia de l’oficina de turisme em suggereix anar als Jardins Ritsurin i a alguns temples del Camí de Shikoku, una mena de Camí de Sant Jaume a la japonesa que fa la volta a l’illa passant per 88 temples budistes al llarg d’uns 1.400 quilòmetres.

“Molts pelegrins el fan a peu en un període de dos mesos -precisa la noia-, però n’hi ha que prefereixen visitar-los en cotxe. Els temples estan numerats, però l’ordre en què es visiten no importa. Alguns estan posats en llocs espectaculars”.

Em sedueix la idea de visitar els temples, però per començar vaig als Jardins Ritsurin, una meravella d’arbres i arbustos cuidats per uns jardiners que semblen més aviat perruquers botànics, ja que els retallen, maquillen i mimen fins a l’excés. A la tardor, els arços mostren els millors colors i una casa de te tradicional, a la riba d’un petit llac, s’ofereix com a lloc ideal per a la contemplació d’un món gairebé perfecte.

Com a prèvia al Camí de Shikoku, pujo al tren per anar a visitar un antic santuari xintoista situat a una hora de Takamatsu, el de Kotohira, dedicat als mariners. Allà, tot i que el santuari no forma part dels 88 temples, veig els primers pelegrins vestits de blanc, amb un bastó a la mà i un barret cònic de bambú. Una observació: a la part baixa lloguen bastons i barrets per disfressar-se de pelegrí com cal.

Els pelegrins pugen lentament els 1.368 graons de pedra que duen al santuari, que s’acaba fonent amb el bosc, en un ritual d’iniciació que, fidel a la tradició xintoista, t’endinsa en una naturalesa poblada de kamis, els esperits protectors. Nota: al Japó hi ha tantes divinitats que a vegades s’anomena “la terra dels vuit milions de kamis ”.

Uns quants toriis (arcs de pedra o de fusta que marquen el pas del món material a l’espiritual) i nombrosos exvots mariners subratllen la importància del santuari. A la baixada, els restaurants especialitzats en udon (fideus gruixuts) ajuden els pelegrins a refer-se de l’esforç. Per si algú necessita més al·licients, també hi ha una factoria de sake, el vi japonès fet d’arròs fermentat.

El monjo Kobo Kaishi

Van ser els seguidors del monjo Kukai, anomenat pòstumament Kobo Daishi, els que a finals del segle XVI van idear el Camí de Shikoku, un recorregut circular que busca la perfecció espiritual al mateix temps que venera la memòria del sant monjo, passant per diferents temples que s’hi relacionen.

Kobo Daishi va néixer a Zentsu-ji, prop de Kotohira, el 774 i va viure fins al 835. Després de practicar l’ascetisme, i d’estudiar amb monjos savis a la Xina, va fundar al Japó l’escola budista Shingon i va propagar el budisme esotèric. Està enterrat a Koyasan, el santuari que ell mateix va fundar a l’illa veïna de Honshu.

Quan em diuen que Zentsu-ji, el temple número 75 del Camí de Shikoku, és molt a prop de Kotohira, m’hi arribo en un tren local. Només baixar-ne, em criden l’atenció les xíndries cúbiques que els pagesos locals fan créixer en capses de vidre. Són curioses, però tot i la insistència dels venedors no en compro cap. Fan de mal portar.

Al temple 75 hi arribo poc abans que tanquin, just a temps de contemplar la gran pagoda de cinc pisos i de comprar-me un llibre del pelegrí (nokyocho ). A les pàgines parells hi ha dibuixats els 88 temples del Camí de Shikoku; les senars estan en blanc perquè un monjo de cada temple t’hi posi una cal·ligrafia i els segells que acrediten la visita.

“Ja tens el primer temple del camí -em diu amb un somriure el monjo cal·lígraf del temple 75-. Ara només te’n falten 87”. Deunidó el que em queda encara. Què hi farem... Els pelegrinatges són a vegades massa llargs, sobretot a l’inici.

La visita a Zentsu-ji em permet contemplar, a més de la pagoda, el saló daurat i un pas soterrani de cent metres de llarg, el Kaidan Meguri, que has de fer a les fosques per assolir la il·luminació interior. Coses del budisme.

El temple núm. 88, i el núm. 1

El llibre del pelegrí, forrat amb una tela estampada de figures daurades, és preciós, però m’entristeix veure que hi tinc només una cal·ligrafia. Per arreglar-ho, decideixo que haig d’anar a més temples. De retorn a Takamatsu, llogo un cotxe i, guiat per un cert esperit inconformista, decideixo començar per l’últim temple de la llista, el d’Okubo-ji, el número 88.

Per arribar-hi, sempre circulant per l’esquerra, deixo enrere la costa i m’endinso a l’interior muntanyós de l’illa per una carretereta plena de revolts que passa pels turons boscosos de Shikoku. Aparco el cotxe a una distància prudencial del temple i hi entro caminant, tal com manen els cànons. El recinte és ple de pelegrins vestits de blanc que, contents d’arribar a l’últim temple, es fan una foto amb un diploma i abandonen el bastó en una pila on se n’acumulen centenars. “És el final -em resumeix un home de més de seixanta anys amb aspecte de cansat-. He trigat més de tres mesos a completar el Camí de Shikoku. Ha sigut dur, però estic molt content d’haver-lo fet. Ara em sento molt millor”.

Gairebé tots els pelegrins són japonesos d’edat avançada. Alguns em diuen que han fet el camí per millorar espiritualment, altres per una promesa i només uns pocs per posar-se a prova. “Quan portes uns dies caminant, deixes de pensar -em diu un jove-. Et concentres en cada passa i no veus res més. Pas a pas aprens a mirar el teu interior i a ser millor. En arribar a l’últim temple, la felicitat és absoluta”.

Quan m’ensenya el seu llibre del pelegrí, enriquit per la cal·ligrafia i els segells dels 88 monestirs, comprenc la seva emoció. El llibre resumeix l’evolució espiritual que li ha proporcionat el llarg pelegrinatge.

La següent parada, qui sap si per treure’m la mala consciència d’haver començat per l’últim temple de la llista, la faig al temple número 1. De l’últim al primer. És prop d’una carretera massa transitada, però així que hi entro m’embolcalla l’ambient característic dels temples japonesos: llum de fanals, olor d’encens, so de campanetes, pelegrins amb el cap cot i oracions murmurades.

Al voltant del monestir hi ha cases que lloguen habitacions, pensions i botigues on pots comprar el vestit, el barret i el llibre del pelegrí. És a dir, l’equip complet. Alguns temples del camí ofereixen també allotjament, shubuko, que et permet participar de les oracions matinals i copiar sutres a mà.

El llarg pont de Naruto, que comunica l’illa de Shikoku amb la de Honshu, se’m presenta poc després com una mostra de l’alta tecnologia japonesa. Impressiona i contrasta amb l’espiritualitat dels temples. Són com dos mons diferents, però la tradició i la modernitat es donen sovint la mà al Japó.

Muntanyes i temples

Sortint de Tokushima, torno a endinsar-me en el cor de l’illa. Els camps de fruiters i els pagesos que venen mandarines m’indiquen que he arribat al món rural. A partir d’aquest dia, la mandarina passa a ser el menjar estrella del viatge, juntament amb els oniguiris (boles d’arròs farcides embolicades en cintes d’alga nori).

El paisatge va millorant i es fa més muntanyós quan segueixo el curs del riu Kata per arribar al temple número 21, el de Tairyu-ji. L’últim tram, en telefèric, em permet sobrevolar una meravellosa zona de turons boscosos on, com una joia, està encastat el temple.

Una gran estàtua del monjo Kobo Daishi marca el camí del temple principal, situat al capdamunt d’una escalinata. “Si vols arribar-hi, has de patir -m’explica un pelegrí cansat-. I això val no només per als temples, sinó per a la vida en general”.

Els diversos edificis del temple són preciosos, com també ho són els alts arbres que els envolten com si muntessin guàrdia. Som a sis-cents metres d’altitud i d’aquí surt un agradable camí de bosc que et permet arribar, caminant per un escenari grandiós, als temples número 20 i 22.

Segueixo el viatge, per carreteres estretes de muntanya plenes de giragonses, cap a la vall de l’Iya, la més bonica de Shikoku. Els colors de tardor dels boscos animen un recorregut en què em fa la impressió que, com el protagonista de Kafka a la platja, vaig entrant en una naturalesa feréstega on durant molts anys s’hi van amagar els perdedors de les guerres locals i on sembla que hi pot passar qualsevol cosa.

‘Ryokan’ i ‘onsen’

Al capdamunt de la carretera de muntanya, un llarg túnel em porta al poble de Minokoshi, ja a la vall de l’Iya. De sobte tinc la sensació que l’aire és més net, els colors de les fulles més bonics i el paisatge més amable. És com si hagués trobat l’entrada a un submon secret, com passa a la novel·la de Murakami.

Faig una parada per veure un pont de lianes que penja sobre un riu (de fet, n’hi ha dos, un de masculí i un de femení) i, com que ja fosqueja, ja no m’aturo fins a arribar al ryokan on passaré la nit. Els ryokans són, de fet, hostals tradicionals, encara que, en els últims temps, alguns s’han convertit en allotjaments per a turistes que volen viure per un dia a la japonesa.

Al ryokan, com mana la tradició, m’hostatjo en una habitació que té les parets de paper d’arròs i el terra de tatami, l’estora tradicional. No hi ha res més, però després de sopar trauré el futon de l’armari per estendre’l a terra i dormir-hi a sobre.

El sopar, vestit amb la tradicional yukata, una mena de barnús de cotó, i les geta, les xancletes de fusta tradicionals, el faig en una sala tancada, amb terra de tatami i taula baixa. Sec en un coixí a terra, mentre una cambrera em va servint més de vint platets de menjars variats i boníssims. Per beure, sake calent. Aquí la tradició mana.

Abans d’anar a dormir, passo per l’onsen, la font d’aigua termal que en aquest ryokan compta amb dues basses, una interior i una exterior. Fa fred a fora, però estic bé en remull a l’exterior, amb unes vistes sobre la vall que a poc a poc es va omplint de filagarses de boira, com en una estampa japonesa.

La vall de l’Iya

L’endemà al matí confirmo que la vall de l’Iya, amb el riu encaixonat entre muntanyes, és preciosa, amb forts pendents a banda i banda, boscos espessos i amb una particularitat que la diferencia de les altres valls del Japó. Aquí les cases es construeixen a mitja muntanya, amb terrasses amb arrossars al voltant. A la resta del Japó la gent viu a la vall i la muntanya es deixa per als kamis, per als esperits.

Després d’haver llegit el llibre d’Alex Kerr Lost Japan (n’hi ha una edició en castellà, Japón perdido, a Alpha Decay), tinc ganes d’anar a visitar Chiiori, la casa que l’autor va comprar i restaurar en aquesta vall el 1973. La història d’Alex Kerr és singular. Nascut als Estats Units el 1952, la seva família es va traslladar al Japó quan ell tenia 12 anys. Allà va aprendre japonès i es va interessar per la cultura japonesa, fins al punt que el llibre Lost Japan el va escriure primer en japonès (1993) i després en anglès (1996).

A Lost Japan, Kerr escriu de tradicions japoneses que es van perdent i s’entreté narrant la compra i restauració de Chiiroi, la seva casa rural a la vall de l’Iya. Enamorat de les tradicions, ho va voler fer tot com es feia abans, amb fusta fosca i teulada de palla compactada, però es va trobar que gairebé ja no quedaven artesans.

La restauració li va costar a Kerr temps i diners, però avui la casa és una meravella que mostra com eren les cases de la vall. La sala gran, preciosa, té un terra de fusta negra envernissada i un foc al mig, amb el fum que s’escola entre la palla del sostre. Al costat hi ha un parell d’habitacions i una cuina, amb grans teles amb cal·ligrafies per tot arreu.

El noi que la cuida, un japonès de Tòquio, m’explica que van haver de refer el teulat de palla el 2012. Just al costat tenen un camp de susuki, una mena de joncs amb plomall amb els quals es fa el sostre. “El conreu de susuki s’havia perdut i n’hem hagut de plantar de nou per poder fer el teulat”, em diu per il·lustrar les dificultats de la restauració.

Matsuyama i els banys

Sortint de la vall, visito el temple número 66. És el que està situat més amunt, a 900 metres d’altitud, i impressiona per les vistes espectaculars sobre el mar i per les rakans, estàtues de pedra que representen els deixebles de Buda. N’hi ha cinc-centes i són totes diferents. Els pelegrins es diverteixen buscant-hi semblances.

Després del parèntesi de la vall, s’imposa tornar a la costa del mar interior, a la ciutat de Matsuyama. Ho faig per carreteres de muntanya, passant per un dels temples més bonics del camí: el d’Iwaya-ji, o Temple de la Cova Rocosa, el número 45. Hi arribo caminant per una senda que s’obre pas al mig d’un bosc ple de kamis fins a unes coves d’eremites transformades en temple.

El següent temple que visito, prop de Matsuyama, és el número 51, el d’Ishite-je. És molt acollidor, voltat de bosc, amb monjos que desfilen i molts pelegrins. M’hi estic molta estona badant, potser perquè soc conscient que és l’últim del camí. Quan en surto, vaig directament al Dogo Onsen Honkan, un dels banys termals més antics del Japó. L’edifici de fusta, del 1894, és encantador.

Immers en la piscina coberta, mentre sento com regalima l’aigua calenta, tanco els ulls i penso en els temples meravellosos que he visitat a l’illa de Shikoku. No he fet el pelegrinatge complet, però no em sap greu. Això vol dir que algun dia hauré de tornar. El Camí de Shikoku continua.