Actualment, vivim polaritzats entre les lluites feministes, que reclamen amb contundència la igualtat entre dones i homes, i una enrocada reacció patriarcal, que veu perillar el poder que ha ostentat des de sempre. Un intens debat que exigeix repensar moltes qüestions, entre les quals hi ha el llenguatge, ja que no hem d’oblidar que sovint el nom fa la cosa i que el llenguatge estableix el nostre marc de pensament. Per tant, cal revisar els nostres actes, però també el seu nom, tal com exemplifica la història d’una peça de roba emblemàtica: la samarreta.

La funció de la roba interior durant segles ha estat abrigar i proporcionar una capa intermèdia entre el cos i el vestit exterior, per tal que les secrecions corporals no embrutessin la indumentària. Pensem que, en el passat, els vestits dels nobles, de teixits luxosos ornamentats amb joies i rics brodats, no es podien rentar en profunditat i, per això, tant homes com dones els duien a sobre d’una camisa. Amb l’evolució de la moda, la camisa de l’home, gradualment, va anar-se fent cada vegada més visible. A finals del segle XIX, amb la formalització del vestit masculí contemporani, aquest procés va concloure i la camisa va passar a ser definitivament una peça exterior. Però què protegiria a partir d’ara la camisa del cos? Per als rics, amb una varietat més generosa de roba i un servei que la rentava, no seria un problema, a diferència de les classes pobres, que no disposaven de tantes camises ni podien rentar-les amb assiduïtat. Per això la nova peça interior va passar a ser la samarreta, particularment comuna entre homes de classe obrera.

El 1947, als Estats Units va sortir a la llum pública un cas de violència masclista en el qual un home, James Hartford, havia apallissat la seva dona fins a matar-la. Els diaris que van recollir aquesta història van publicar la fotografia de Hartford, que portava una samarreta interior tota bruta de menjar. Es creu que aquesta imatge va ser la causa que la samarreta de tirants quedés batejada com the wife-beater (el colpejador de dones).

La samarreta interior associada a una masculinitat agressiva també va venir donada pel seu ús entre els militars durant la Segona Guerra Mundial. A més, va reforçar-se a través de mites cinematogràfics com Marlon Brando (Stanley Kowalski) a Un tramvia anomenat Desig, un clar exemple d’home masclista i maltractador. Curiosament, lluny de la crítica envers l’actitud menyspreable de Kowalski, la imatge de Brando, amb una samarreta interior que deixava a la vista la seva musculatura, va erigir-se com un dels grans mites eròtics masculins del segle XX, que molts homes aspiraran a recrear. Als Estats Units, incomprensiblement, segueix vigent el nom the wife-beater per referir-se a la samarreta interior, juntament amb d’altres, com dago tee o guinea tee, que fan referència de manera despectiva als immigrants, especialment italians, de baix estrat social. Un biaix de classe i de raça que va enfortir-se quan la comunitat afroamericana d’on va sorgir el hip hop la va integrar com a peça de roba habitual.

És important prendre consciència de certs mots que cal abolir, però, abans d'eliminar-los, cal analitzar-los, ja que visibilitzen a la perfecció molts defectes, prejudicis i tractes discriminatoris que hem normalitzat. En el cas de la samarreta, el primer és el de la força física i la violència com a símbol de masculinitat. El segon és el de donar a entendre que els homes de classe no privilegiada i immigrats són més susceptibles de ser maltractadors, quan, ans al contrari, el masclisme és una xacra que s’estén més enllà de la classe i l’ètnia.