El triomf de la cançó Zorra de Nebulossa per representar Espanya al festival d’Eurovisió difícilment aconseguirà canviar el sentit de l’insult. Però com a mínim haurà servit per evidenciar determinades estratègies de presumpta ressignificació de paraules i de suposat empoderament femení que s’emparen en el feminisme per vendre’ns la moto. La utilització de zorra busca l’impacte comercial a partir de convertir en popular i festiu una cosa vexant i feridora. La humiliació i el dany que implica l’insult té a veure amb el maltractament i l’abús. La mateixa cançó parla d’una història on l’agressió verbal l’ha estat utilitzant un home per sotmetre i denigrar una dona, per fer-la sentir culpable d’unes circumstàncies que en realitat són un dret. Que zorra es transformi en una explosió musical juga amb la provocació de trencar un tabú. Però no és un tabú, és un terme vulgar i molt popular de menyspreu.

S’entén la necessitat d’exorcitzar la ràbia i el dolor que comporten els atacs contra les dones, però més que ressignificar, l’únic que fa la cançó és sofisticar l’insult des de la més absoluta frivolitat. Es perpetua el poder de l’insult i, sobretot, la seva importància. Perquè zorra, malgrat l’orgull de la Nebulossa quan la canta, continuarà servint per al mateix, per denigrar les dones. Un insult com zorra o puta té múltiples capes de càrrega emocional. El significat és compartit, però el dolor que s’hi associa és divers. Transformar-ho en un espectacle musical és imposar una banalització en un exercici molt buit de reivindicació. No es reapropia la paraula qui més dret hi té. I potser no cal que ens apropiem insults que prou que s’ha encarregat el masclisme de convertir-los en la nostra identitat.

Zorra canta a un empoderament màgic, que neix de la vexació. La cançó només empodera l’insult i no pas les dones. Se suma a la tendència que ara tot ens empodera. Acabem reduint el missatge de l’empoderament a un exercici fàcil, immediat, a un gest de pròpia voluntat, a un si vull puc de fireta, a un acte de rebel·lia instantani. Quin serà el següent insult a resignificar? Subnormal? Quan algú pugi a un escenari a cantar “soc subnormal” s’haurà solucionat la càrrega denigrant d’aquest terme? Ho cantaran els nens a l’autocar quan vagin d’excursió?

Hem hagut de sentir que un espectacle de striptease és empoderador per la dona que el fa, que Bárbara Rey era una dona empoderada per allitar-se amb el monarca i ser una estrella de l’espectacle. Fins i tot un treball de manicura acaba proporcionant uns efectes màgics en l’autoestima de qui el llueix. Però això és com valorar la seguretat d’un edifici per la façana i no per la qualitat de l’estructura.

La cançó és un exemple més d’abusar del concepte empoderament en aquesta inèrcia d’alimentar-nos de lemes bonistes, més propis del postureig que del compromís social real. I d’atribuir a circumstàncies kitsch un estatus que sovint no li correspon gràcies a exercicis de nostàlgia i èpica. Twitch, la infratelevisió atrotinada, se’ns ha venut com el futur mediàtic, fins i tot del periodisme. Venerar i convertir en referents socials La Veneno o Yurena ha suposat, en alguns casos, un ús comercial de la sordidesa que els va tocar viure. I de l'És superfort de Jósmar n’han intentat fer un himne generacional després de versionar-lo a Eufòria.

Hi ha persones que senten que aquests empoderaments i aquestes ressignificacions ens fan una societat més divertida. I potser sí. Però no sempre ens fan una societat més justa, sinó més aviat una societat més superficial.