Aquell jove, nerviós, es va presentar sense previ avís davant els Curabataga, una de les comunitats més recòndites de la Guaiana veneçolana. El cacic -que era la primera vegada que veia un home blanc- va sortir del seu churuata i va preguntar:

- Quequerepà amarú?

El jove va intentar explicar que no entenia aquell idioma, però de seguida va tenir una vintena d’indígenes apuntant-lo amb arcs i esmolades fletxes. Era evident que el fusell no li serviria de res, així que el va deixar a terra, i amb la delicadesa que requeria la situació va optar per acostar-se al màxim al cap de la tribu, allargar-li la mà en actitud amistosa i dir-li en català:

-Bé, home, bé. Som amics, no?

La resposta no tenia res a veure amb la pregunta - “ Què hi fas aquí?”- llançada pel cacic segons abans, però la improvisació va crear un ambient més relaxat que va permetre a l’explorador mostrar als indígenes la maleta farcida d’obsequis que havia portat des de la ciutat amb la finalitat de guanyar-se la seva amistat.

Els braçalets, collarets, miralls i tisores lliurats a cadascuna de les famílies indígenes van aconseguir l’efecte desitjat. Poques hores després, l’intrús va passar a ser un convidat amb tots els honors. Els indígenes van improvisar una gran festa animada per cachiri -una beguda fermentada- i pels músics de la comunitat, que entonaven cançons dedicades als déus de la natura. Els escrits de l’explorador revelen com aquesta estada es va allargar durant dues setmanes, un període durant el qual va aprendre les paraules bàsiques de l’idioma pemon (descendent dels Caribes) i els costums necessaris per continuar descobrint els detalls de la selva.

Aquell jove inquiet era Fèlix Cardona, un capità acabat de formar que el 1927 va decidir deixar enrere Malgrat de Mar per salpar cap a la Guaiana veneçolana, un territori de 365.000 quilòmetres quadrats -dos terços d’Espanya- per consagrar-se com un dels exploradors més importants del segle XX.

Cardona sempre va tenir un caràcter aventurer. Quan observava un mapamundi, la seva atenció se centrava més en els espais blancs que en els països perfectament delimitats. Li semblava que aquelles superfícies desconegudes demanaven a crits que exploradors valents com ell s’endinsessin en les seves profunditats. És per això que no va dubtar a l’hora de presentar-se com a candidat per viatjar fins a la Guaiana, una regió on va treballar durant 18 anys. Els mapes que avui s’estudien a les escoles veneçolanes els va dibuixar ell.

Adéu, Catalunya

A principis del 1922, Cardona era un jove amb ulls curiosos i caràcter sagaç que no volia treballar en el negoci familiar tèxtil que comandava el seu pare i es va espavilar a buscar alternatives. L’Escola de Nàutica de Barcelona va resultar una porta al món, ja que en aquella època només exigia com a requisit per entrar-hi poc més que saber llegir i comptar. Cardona es va convertir en un alumne avantatjat en decidir fer la volta al món a bord d’un vaixell de vela, una primera exploració pels cinc oceans que li va permetre guanyar-se a pols el títol de capità de la Marina Mercant. A la tornada, a aquell capità de 19 anys Malgrat se li havia fet petit. Així que va acceptar la proposta dels seus pares per ampliar l’empresa familiar a l’Amèrica del Sud i establir-s’hi.

Veneçuela, llavors, estava sota la dictadura de Juan Vicente Gómez, un militar que va insistir a construir per tota la geografia veneçolana una xarxa d’obres públiques i obrir les fronteres als estrangers ansiosos per invertir en l’economia regional. El 18 d’abril del 1927 Cardona va arribar a La Guaira, el principal port marítim del país. Aquell matí, l’emprenedor Joan Mundó esperava nerviós el que sense saber-ho es convertiria en el seu principal company d’aventures. Mundó era el representant de l’empresa dels Cardona a Veneçuela, una feina que compartia amb la seva passió per descobrir la Guaiana. Segons ell, allà s’hi amagaven tones d’or i diamants a l’espera de ser desenterrats. Els dos catalans tenien clar que explorar aquesta regió del sud de Veneçuela podia reportar-los mé guanys que el negoci de les teles.

Amb aquesta certesa, al cap de dues setmanes Mundó i Cardona van començar a planificar el viatge a la Guaiana veneçolana. La travessia va començar el 10 de maig del 1927 a bord d’un vell cotxe que van comprar per 1.000 pessetes, i amb el qual van travessar el país per una ruta de 800 quilòmetres, pràcticament sense carreteres. Acabada la primera etapa, els exploradors van arribar al poble de La Paragua, creat per caputxins catalans com a seu prèvia per arribar a la Guaiana veneçolana, envoltada pel riu Orinoco, la Guaiana Francesa i el Brasil. Aquella primera travessia va tenir tots els contratemps que concedeix el món selvàtic: navegació per rius salvatges, assalts dels nadius, accidents geogràfics i descobriment de meravelles naturals que es traduïen en feres, salts d’aigua i sabanes que oferien tota la varietat de verds existents al món.

Cardona s’hi va adaptar sense problemes. El jove capità va aprendre a menjar els animals que caçaven els seus companys de viatge i que no havia vist mai, a resar als déus del riu, el sol i el vent i a navegar per l’agressiu Orinoco. En menys d’un any ja professava la seva admiració per la forma de vida d’aquestes tribus i qüestionava la del món civilitzat d’on provenia.

Els dos exploradors catalans van omplir innombrables diaris personals amb les seves vivències. Descrivien amb especial passió els recorreguts que feien a la recerca dels orígens de l’Orinoco. En aquestes exploracions van descobrir un dels fenòmens naturals que en l’actualitat atreuen més de dos milions de turistes a l’any: el Kerepakupai Merú, el salt d’aigua més alt del món, de 979 metres.

Després d’aquesta primera troballa, la fatalitat va trastocar els plans de l’expedició. Joan Mundó va haver de tornar a la ciutat per greus problemes de salut, i al cap de poques setmanes el seu fill Juanito va ser devorat per piranyes en un dels rius de la selva. Cardona es va quedar sol però va decidir continuar. Amb l’experiència de la primera exploració va guanyar la credibilitat justa perquè el govern veneçolà i una empresa de diamants financessin el seu retorn a la selva, aquesta vegada amb la finalitat d’estudiar la distribució geològica de la zona.

La consagració

Amb la seva immersió en aquella comunitat de Curabataga, el capità Cardona ja tenia el passi per seguir l’expedició fins als peus de l’Auyantepui, una muntanya de 700 quilòmetres quadrats que és catalogada com la més antiga del planeta i des d’on baixa el Kerepakupai Merú. L’objectiu del jove explorador va consistir a ascendir al cim d’aquesta muntanya, però per fer-ho necessitava establir un campament en la següent comunitat, anomenada Kamarata, que era la més pròxima a la muntanya. I així ho va fer. Va necessitar l’ajuda prèvia del cacic de Curabataga, que va avisar els seus veïns que arribaria un home blanc per obsequiar-los amb objectes curiosos.

“La meva entrada al poblat de Kamarata fou ben bé triomfal […]. Els indis em preguntaven si els donaria miralls i altres objectes amb tanta insistència que no em quedà més remei que obrir la maleta i començar el repartiment. […] El cacic del poblat es conformà amb les ulleres fumades que duia per evitar la reverberació de la llum del sol”.

Cardona va superar la prova amb tranquil·litat. Però es va enfrontar a un nou inconvenient: les creences locals. L’historiador veneçolà Manuel Vicente González explica que en la cultura pemona prevalia la superstició que l’Auyantepui era un temple sagrat on habitaven els déus, que s’enfurismaven fins a causar la mort d’aquells que s’atrevien a envair aquesta muntanya.

Amb aquestes creences, la proposta d’exploració de Cardona no va tenir èxit entre els nadius de Kamarata, cosa que posava en perill la continuïtat de la missió. Però una nit d’abril del 1928, un adolescent de cos ferm i esperit rebel es va plantar davant de la seva comunitat per expressar la disposició d’emprendre l’aventura al costat del jove capità.

El valent pemon es deia Sabás, i es va convertir en el principal suport del capità Cardona durant els 18 anys que va viure a la Guaiana. Junts van fer expedicions durant les quals Cardona va traçar mapes de la zona que encara són vigents al país. El professor pemon Wilfredo Betis ressalta que no només es va tractar d’una delimitació geogràfica, sinó que el català va respectar els noms autòctons dels llocs, de les cascades i dels rius a l’hora de lliurar aquests prototips al govern veneçolà, “cosa que no va fer cap altre explorador”.

Els avenços van motivar que més joves pemons s’interessessin per la feina de Cardona i això va permetre que pogués continuar explorant. Per exemple, va descobrir flora i fauna amb un alt valor científic i natural reconegut en grans museus del món, com el Museu d’Història Natural de Nova York.

Sabás i els altres Cardona

Kamarata continua assemblant-se a aquella comunitat en què Cardona va perdre les ulleres de sol. Avui ja és una vall que reuneix els 20 poblats de la regió, amb els seus carrers de terra groguenca, de gallines deixades anar, amb una immensa sabana i una escola on els nens estudien els mapes que fa dècades va dibuixar aquell català nomenat convidat d’honor. I a la vall de Kamarata, Cardona no és un nom qualsevol, és el nom que porten més de 30 espècies de flora, és l’únic terme romànic que s’ha colat en l’idioma pemon i és el nom d’alguns monuments naturals que hi ha en el camí d’ascens a l’Auyantepui. Però des del 1938 es va convertir també en un dels cognoms més il·lustres de la tribu indígena.

Aquell any un dels sis fills de Cardona va morir ofegat al pati de la casa familiar de Caracas. Irene Cardona, néta del capità, explica que ell i la seva dona, Carlot Votti, van caure en una profunda depressió. “La meva àvia estava tan trista que el meu avi va decidir demanar a Sabás que viatgés fins a Caracas per ajudar a cuidar la resta dels fills”, explica. “Sabás era un jove molt despert i col·laborador, i comptava amb la màxima confiança del meu avi”. Sabás va arribar a Caracas el febrer del 1938 i amb el temps es va convertir en una de les persones més estimades per la família. “Com que no tenia cognom, el meu avi va decidir adoptar-lo. A partir de llavors ja teníem una família més àmplia”.

El jove indígena va aprendre a llegir i escriure en castellà en sis mesos. Amb alguns passejos a la setmana va aconseguir descobrir els avantatges de viure a la capital veneçolana, i amb la confiança de la família es va convertir en un home amb educació formal.

Sabás va tornar després de cinc anys a Kamarata. Dionisia Cardona, un dels seus 12 fills, narra que l’educació rebuda a Caracas va permetre que Sabás es convertís en el cacic de la comunitat. “El meu pare va arribar amb coneixements que milloraven la qualitat de vida dels altres indígenes, i es va convertir en un home amb molta credibilitat i saviesa. En poc temps va ser elegit cacic i des de llavors la nostra família sempre ha sigut molt respectada”.

La cronista d’afers indígenes a Veneçuela Casilda Berti afegeix que la cultura pemona es regeix per la barata, una activitat que requereix un representant -el capità o cacic- que pugui anar a altres comunitats amb la saviesa de poder negociar de la millor manera per la seva comunitat. Els indis trien el líder que els sembla més ben preparat per fer-ho.

Sabás va complir amb les seves responsabilitats. Durant el seu càrrec com a cacic va convèncer els indígenes d’ampliar els conucos familiars (horts), portar els nens a l’escola i construir una pista d’aterratge a l’entrada de la comunitat, com a porta a grans intercanvis amb l’anomenada civilització.

Expliquen els pobladors que molt sovint els cacics de les regions veïnes passaven a saludar i escoltar les experiències viscudes per Sabás a la ciutat i en les travessies. Una mostra que portar el cognom Cardona representa una garantia d’admiració i respecte per part dels nadius.

Fèlix Cardona va morir el 1982 a Caracas. I Sabás tres anys després, però els seus fills van continuar el llegat. La majoria van formar part del consell de comandament de la zona, es van convertir en mestres i guies o van viatjar a Caracas per continuar els estudis i trobar feina. “Nosaltres portem el cognom amb orgull”, diu la Dionisia. “Cal ser responsables amb aquesta oportunitat que els nostres avantpassats ens van regalar. Tota aquesta història ha sigut una finestra immensa a altres mons”.

El César, un dels més joves de la família indígena Cardona, va estudiar a Caracas però va tornar a Kamarata. Allà es dedica a treballar amb els nens pemons per recuperar la cultura indígena, que ha sigut trastocada amb l’arribada del turisme, la mineria i les religions occidentals.

“Sóc indígena pemon i sóc de la família Cardona. Per això vull contribuir a fer que les futures generacions se sentin tan orgulloses com jo del que som”, diu el César, que estudia la història del seu besavi Sabás i per això ha escoltat durant dies sencers el que expliquen els seus ancestres. La seva idea és deixar escrita la història de Kamarata i els Cardona. “Els indígenes mai hem escrit res, la nostra cultura sempre s’ha transmès a través de la paraula, de l’oralitat. La nostra història val la pena explicar-la i ha arribat l’hora de fer-ho”, afirma.

Mentrestant, a Caracas, Irene Cardona insisteix a reunir tots els mapes i escrits del seu avi per revaloritzar les aportacions que aquest català va fer al món de la geografia, la ciència i la cultura. Una reivindicació que es trasllada fins a Catalunya. L’Ajuntament de Malgrat de Mar ha recollit les gestes de Fèlix Cardona en una exposició que es pot visitar fins al 13 de setembre. Les aventures del malgratenc també formen part de la recerca que el periodista Eugeni Casanova va dur a terme per escriure La conquesta de l’Orinoco, l’únic llibre sobre aquest rei de la selva.