Carla Simón: “Quan va acabar el rodatge d’‘Estiu 1993’ vaig estar dues setmanes plorant”

BarcelonaEls experts consultats per l'ARA han parlat: Estiu 1993 és la millor pel·lícula catalana dels primers 25 anys del segle XXI. Per celebrar la fita, el diari va reunir un matí de març a la Filmoteca de Catalunya part de l’equip que va fer realitat la pel·lícula: la directora Carla Simón i les actrius Bruna Cusí i Paula Robles, que en el moment del rodatge tenia quatre anys. Els també actors David Verdaguer i Laia Artigas no hi van poder ser per culpa de les agendes professionals, però uns dies després també es van retrobar per recordar una experiència que els va marcar a tots. Carla Simón en parlarà aquest dimecres a la Filmoteca de Catalunya en una sessió centrada en els processos creatius d'Estiu 1993 en què es projectarà material inèdit dels assajos de la pel·lícula.

Estiu 1993 ha estat escollida per 200 experts com la pel·lícula més important del cinema català dels últims 25 anys. No cal dir que és també una pel·lícula molt estimada pel públic. Com valoreu haver fet una obra que significa tant per a tanta gent?

— Carla Simón: D’entrada, és un honor estar al capdavant d’aquesta llista i em fa molta il·lusió, perquè crec que per a nosaltres també és una pel·lícula molt estimada. Fa vertigen que signifiqui tant per a la gent. Quan es va estrenar vam tenir la sensació que estava obrint alguna cosa, ho dèieu molts periodistes. Però fins que no passa el temps no saps si la sensació perdura. Ara fa justament deu anys que estàvem tancant el càsting de la pel·lícula, i a l’estiu farà deu anys que la vam rodar. Potser sí que va significar alguna cosa per a molta gent. Un factor és que no hi havia gaires pel·lícules que retratessin els anys noranta, que era la infància de molta gent. També té a veure amb el naturalisme de molts cineastes que buscàvem una altra manera de treballar amb els actors. No va ser l’única pel·lícula, però sí que sovint es posa com a referència.

— Bruna Cusí: En aquests deu anys he treballat en moltes altres coses i Estiu 1993 era sovint un referent d’aquestes pel·lícules. Carla, tu vas fundar una mena d’escola, sobretot aquí a Catalunya, però també a Espanya. Has obert camí a moltes directores novelles, hi ha moltes dones que t’han seguit perquè gràcies a tu han sentit que elles també ho podien fer. Fer Estiu ha marcat la meva vida i la meva carrera. Jo havia rodat només una pel·lícula molt independent, Ardara, i també Incerta glòria, que semblava que havia de ser la pel·lícula de l’any, i de sobte va aparèixer Estiu, que va ser la pel·lícula de l’any. Gràcies a la Carla jo vaig aprendre interpretació de cinema i a trobar aquest naturalisme quasi documental que va a favor de la interpretació en càmera i que he seguit cercant i investigant en altres projectes. Però la meva escola va ser Estiu. I tu, Paula? Què recordes d’Estiu?

— Paula Robles: Recordo sobretot el que m’han explicat, o alguns moments que no tenen res a veure.

— C.S.: És que tenies quatre anys, tres i mig quan et vam conèixer. El meu fill té ara tres anys i mig i de vegades penso en tot el que vas arribar a fer tu amb tres anys i mig...

Paula, quan penses en la pel·lícula quina imatge et ve al cap?

— P.R.: La piscina. El minigolf. I també l’escena de l’enciam.

— C.S.: Sí, perquè te l’havia de prendre la Laia i no t’agradava que et prenguessin les coses de les mans.

— P.R.: I ara tampoc m’agrada! Recordo la meva por pels capgrossos. Però ja no em fan por. De fet, tinc una amiga a qui li fan por i un dia em vaig disfressar de capgròs i la vaig perseguir.

Carla, has explicat algun cop que la Paula tenia una sensibilitat extraordinària. I que un dia, representant als assajos una escena que no està a la pel·lícula, es va posar a plorar.

— C.S.: Sí. Era una escena en què al David li trucaven per dir-li que la seva germana tenia la sida. La Paula, el David i la Bruna havien passat molt de temps junts com a família, fent coses com ballar, jugar, explicar contes... I aquell dia, al rebre la trucada, l’ambient va canviar i el David es va posar trist. I la Paula deia: "Però posem música, juguem...". Però ningú li feia cas. De sobte es va posar a plorar, perquè havia absorbit l’emoció, i tots ens vam quedar... Uau. I ens vam sentir tan malament que, per canviar el rotllo, vam fer veure que celebràvem un aniversari.

Bruna, Carla, quina imatge us ve al cap a vosaltres?

— B.C.: Els assajos em van marcar. Com que jo no havia fet cinema, aquells assajos de buscar els antecedents i l’univers previ del personatge amb els altres actors em van semblar naturals i lògics, però després m’he adonat que no són gens habituals. Pocs directors segueixen aquesta línia, i els que ho fan, com Javier Macipe, tenen com a referència la Carla. També recordo molt el rodatge. El fet de rodar amb nenes feia que treballéssim menys hores al dia, però alhora hi havia molts temps d’espera. Recordo el David estirat a terra, moltes nits a Olot, Sant Feliu de Pallerols... En la memòria es barregen la ficció i la realitat.

— C.S.: En relació amb el rodatge d’Estiu, jo tinc una emoció molt semblant a la que et deixa la pel·lícula. Recordo moments molt feliços dels assajos, però el rodatge va ser molt dur. Tant, que no puc dir que m’ho passés bé. Va ser una hòstia rere l’altra per intentar tirar allò endavant. Mentre rodava jo no sentia res, estava sobrevivint per intentar capturar el que estava escrit i el que jo volia explicar. Però quan va acabar el rodatge vaig estar dues setmanes plorant per entendre el que havia passat. Les primeres experiències són molt intenses, més quan expliques una cosa molt personal.

— B.C.: Jo recordo un dia que va venir al rodatge la teva germana Berta, i com que ella no estava sota la mateixa pressió que tu, va tenir una mena de catarsi al veure’ns al David i a mi i a les nenes representant allò. Carla, tu ens deies que aquesta història ja la tenies molt païda, però, a banda de la pressió que podies sentir per ser el teu primer rodatge i la manca de confiança que hi havia cap a tu en una part de l’equip per ser una directora novella, en el fons estàvem constel·lant la teva vida i no t’estaves donant l’espai per viure aquesta part emocional.

— C.S.: És que no el tenia. En el meu cap hi havia una cosa que eren els meus records i la meva infància que s’havia concretat en vosaltres i en unes localitzacions, que eren molt semblants però no exactes. I dins meu hi havia una frustració per no poder retratar exactament allò. Després del rodatge vaig necessitar un temps per abraçar el que havíem fet i entendre que no era exactament la meva història.

Carla, en quin moment et vas adonar que aquella pel·lícula a la qual havies sobreviscut en un rodatge tan dur no era una pel·lícula més per als altres?

— C.S.: Recordo quan la meva muntadora Anna Pfaff i Meritxell Colell van veure un dels primers muntatges i em van dir: "Para de menjar-te el cap. Tens una cosa molt valuosa aquí, l’únic que has de fer és treballar en l’edició". Jo estava una mica encegada amb el trauma del rodatge, així que va ser un moment important per a mi, perquè eren persones en qui confiava. En un altre visionat van venir Celia Rico, Mar Coll i Valentina Viso, i la Mar em va dir: "Aquesta pel·lícula serà important i li anirà molt bé. No pateixis". També recordo que estava muntant amb l’Anna i ens va trucar la Ginesta Guindal, plorant. I l’Anna li deia: "Però què passa, Ginesta?". I és que acabava de veure la pel·lícula. Va ser llavors que l’Anna i jo ens vam adonar que ja gairebé teníem la pel·lícula.

— B.C.: Recordo que em va emocionar el dossier que em van donar per fer el càsting. Un dossier! Em vaig identificar molt amb la història, potser perquè soc de la mateixa generació. Jo havia de fer una obra de teatre amb Miguel Ángel Blanca, i vaig dir que no a l’obra per fer Estiu. Però ell ja coneixia el projecte i em va dir: "Clar que sí, Bruna, has de fer aquesta pel·lícula. Ho petarà!" No sé com, però ho tenia claríssim. I quan sí que em vaig adonar que allò era molt fort va ser en la projecció a la Berlinale. El col·loqui posterior, l’emoció que sentia i les preguntes que feien als nens em van fer adonar que el que havíem fet era preciós.

— C.S.: Aquell dia a la Berlinale va ser molt fort. Jo durant el passi només patia perquè el so no estava acabat i, de sobte, es van encendre els llums i tothom estava plorant. Fins que no ho comparteixes amb el públic no t’adones del que has creat.

Una vegada vas dir que aquell dia vas sentir per primera vegada que una pel·lícula teva provocava en els altres el que a tu de vegades t’havia fet sentir el cinema.

— C.S.: Sí. El meu amor pel cinema ve justament d’aquells moments de connexió emocional i artística brutal amb el que veus a la pantalla, una mena d’èxtasi que recorre el teu cos. Tens una sensació gairebé d’agraïment cap a aquella persona que t’ha fet sentir això o que t’ha revelat alguna cosa. I aquell dia, quan aquells espectadors compartien la seva experiència, vaig sentir per primer cop que jo també havia pogut oferir això a algú.

Paula, quan es va estrenar la pel·lícula i tenies cinc anys vas parlar amb l’ARA i vas dir que de gran volies ser actriu i monitora de zumba.

— P.R.: [Riu] No me'n recordava! No, ara ja no. Ara tiro més cap a les ciències, i m’agradaria treballar en algun laboratori i potser investigar.

Fa nou anys deies que havies vist la pel·lícula tres vegades i que t’agradava, però que hi havia coses que no entenies. Com ha sigut veure la pel·lícula de gran?

— P.R.: He pensat que estava molt ben feta. De petita hi havia coses que no entenia, com el principi. Però de gran anava entenent millor les coses i lligant-ho tot millor.

Si haguéssiu de triar una escena de la pel·lícula, quina seria i per què?

— C.S.: Un dels moments en què sí que vaig connectar emocionalment és quan els avis marxen. Era una de les poques escenes que sí que havia passat en la realitat: quan marxaven els meus avis era un drama. I jo aquell dia havia dormit molt poc. A Estiu vaig aprendre que en un rodatge s’ha de dormir, perquè si no dorms no rodes igual. I la nit d’abans em vaig haver de quedar solucionant coses i no vaig dormir. La Laia tenia un acting complicat, jo estava bloquejada i la cosa no estava funcionant. Jo normalment els llançava les frases que havien de dir a les nenes, però aquell dia vaig actuar amb ella, vaig cridar igual que la Laia i ho vaig sentir amb ella. I va ser un moment que em va quedar molt dins. Un altre moment que recordo molt és l’última escena. La primera vegada que la vam rodar no va plorar la Laia, sinó la Paula. I com que havíem de marxar d’aquella casa, la vam repetir en un poliesportiu on vam recrear en plató aquella habitació. Va ser un merder, però allà sí que va sortir i tothom estava connectat emocionalment. Però si ho penso, emocionalment em va afectar més l’escena dels avis.

— B.C.: Perquè al repetir l’escena final hi havia molta pressió perquè sortís bé. El que se li estava demanant a la Laia en aquella escena era de molt nivell interpretatiu, perquè havia de començar saltant contenta i, durant l’escena, fer el trencament i plorar, que és una cosa bastant virtuosa. Un moment que jo recordo és quan li netejo la ferida a la Laia, perquè va ser un dels primers en què vaig començar a gaudir la connexió amb ella. I potser té a veure amb el procés que fa el personatge de la Marga, que és aprendre a estimar una nena que no és seva. L’adopció va en els dos sentits. De fet, la Carla em deia de vegades no fos gaire afectuosa. També recordo molt un dia en què jo estava caminant cap a les gallines i la Carla em va dir: “Bruna, és que estàs caminant per a la càmera, com si fossis conscient que et gravem”.

— C.S.: És curiós perquè no ho recordo, això.

— B.C.: Vaig fer com un clic. Em vaig adonar que li estava posant massa energia i que, per treballar en aquest naturalisme, calia fer encara menys, baixar l’energia als peus i fer-ho des del relaxament. Jo no havia treballat mai així, i em va canviar la manera de treballar en altres rodatges, perquè hi penso molt, en aquella frase: "És com si fossis conscient de la càmera". Per a mi va ser un canvi de xip.

És bonic perquè és com si la Carla et continués dirigint.

— B.C.: És que em continua dirigint! Jo a la Carla sempre li demanava que em digués si ho volia més o menys intens, i ara als directors sempre els pregunto el mateix, sempre busco com regular.

— C.S.: Amb el David sempre fèiem broma del meu ventall de paraules per dir la mateixa cosa: "més petit", "més íntim", "més fluix", "parla cap a tu"... Tot per no dir: "Estàs sobreactuant". Però és que dir-li a un actor que està sobreactuant és molt agressiu.

I com va ser el càsting de les nenes? Vas tenir molt present com encaixaven elles?

— C.S.: Sí. Primer vam fer càstings separats, i amb la Paula vam veure que tirava tan bé que vam dir: "Provem-ho amb ella".

— P.R.: Els meus pares expliquen que tots els nens del càsting volien marxar d’allà i ploraven i que jo vaig entrar com si res.

— C.S.: Vas entrar com si ja ens coneguessis de tota la vida. I entenies el joc, entenies que allò no era veritat. Molts nens no ho entenien. Amb tres anys i mig no és fàcil. Et vam demanar que mentissis i ho vas fer, i això en aquesta edat és d’un nivell molt alt. I el dia que et vam posar amb la Laia es va crear exactament la dinàmica que buscàvem: tu l’admiraves a ella i la seguies perquè era més gran, la Laia et deia el que havies de fer... Hi havia coses una mica cruels, però de seguida es veia clar que podia funcionar.

— B.C.: La Paula era una nena feliç, una panxa-contenta que sempre estava fabulant, cantant, inventant paraules... Però també marcava molt els límits de quan assajàvem i jugàvem i quan no. “Ara no ets la meva mare. Ara sí. Ara soc la Paula. Ara l’Anna”. I com que en les escenes que teníem jo era una mare que tenia preferència per la Laia i fins i tot la renyava, la Paula no volia ni veure’m, fugia de mi. En canvi, totes dues estaven enamorades del David i li feien unes miradetes... Jo ho portava fatal. I han hagut de passar deu anys perquè, fa poc, revisitant els assajos, m’adonés que la relació de la Marga amb la seva filla devia ser igual de conflictiva en aquell moment. L’arribada d’una filla nova sempre és difícil.