Cartes d’enyor i esperança

A vui et vull escriure una carta. Després de moltes entrevistes i reportatges, m’estreno en el format epistolar per parlar-te a cau d’orella. Però la que avui sentiràs no és només la meva veu, sinó la de molts. Fins a 400 persones se sinceren a l’ Enciclopèdia dels Migrants, el projecte que et vull explicar. Migrants d’arreu escriuen una carta íntima en la seva llengua materna a algú al seu país d’origen i es fan un retrat. Em va posar sobre la pista del projecte David Dueñas, sociòleg i investigador llavors a la URV. Em va descobrir la més profunda intimitat d’aquests éssers d’arreu i d’enlloc, humans que, per amor, per precarietat, per feina o pel dolor de la guerra un dia van partir del lloc on van néixer i avui viuen en una ciutat sud-europea pròxima a l’Atlàntic o banyada per aquest oceà.

Mesos més tard vam quedar amb el David a l’estació de Sants, encreuament de destins. El David venia de Gijón i se n’anava a Varsòvia. També ell és un migrant, ¿qui no ho ha sigut alguna vegada? Amb el David vam comentar la melangia, la joia i l’experiència vital que desprenien les missives: l’agraïment al país d’arribada, l’aflicció per la família llunyana, el record idealitzat de la infància, la pena per les dificultats de la pàtria... L’ Enciclopèdia, un projecte artístic, social i acadèmic amb més de 1.700 pàgines d’històries de vida, vol “rehumanitzar el discurs de la migració”, explica el David.

“Una persona que migra viu més. Si a la vida lineal en un lloc hi afegeixes la distància simbòlica de la migració, són dues vides que se superposen”, reflexiona el David mentre em passa el contacte de Paloma Fernández Sobrino, la impulsora del projecte, directora d’escena i autora de projectes interdisciplinaris. Amb ella vam parlar per Skype, aquesta eina que regala als migrants la presència dels seus éssers estimats al menjador de casa. La Paloma és una manxega que amb quatre anys va emigrar a Reus perquè el seu pare va trobar feina a les químiques de Tarragona. Després, per amor, se’n va anar a França. Tant a Catalunya com a Rennes sempre s’ha sentit estrangera, i compartir-ho amb altres que l’entenen li ha aportat “una mica menys de soledat”.

Fa 10 anys que la Paloma recopila històries de migrants. Tot va començar amb una missiva a la seva àvia Nicasia amb un projecte artístic de l’associació francesa l’Age de la Tortue. I fins aquí. Gairebé 15 quilos de “saber sensible” i no acadèmic sobre el fet de marxar sense data de tornada. Persones amb lligams amb 104 països, amb 74 llengües, despullen la seva vida de trànsit. “Agafar les històries íntimes de les persones i portar-les als espais públics és un acte polític”, afirma apassionada rere la pantalla. M’explica que està tipa de la cobertura mediàtica dels refugiats i de la xenofòbia d’alguns partits polítics. “La migració no és un problema, és una realitat. El món s’ha construït de migracions”, continua. En temps de postveritat, diu que la realitat “s’ha de mirar des del seu lloc més profund, que són les persones”. Et deixo, lector, amb quatre d’aquestes moltes veus.

Benvolguda mare,

Si sabessis com et trobo a faltar. Quantes vegades somio arraulir-me al teu pit i sentir-me segura, impregnar-me del teu perfum com quan era petita. Mare, et trobo a faltar! Com el gust i l’olor del teu pa, del teu cafè amb espècies orientals i els teus contes. Trobo a faltar la calidesa d’Egipte, la del sol, però també la de les reunions de família, d’amics i veïns. Trobo a faltar el soroll.

Ja fa vuit anys que soc a França. Visc a la Bretanya amb el meu estimat marit i la seva família encantadora. M’han cuidat molt bé, cosa que ha alleujat el meu sentiment de pèrdua, sense que això, tanmateix, em faciliti gaire les coses: em sabia el Caire de memòria, mentre que aquí em sento com un nen que ha perdut els pares en un mercat. Em sento buida de tot coneixement i cara a cara amb les meves mancances: no parlava francès, no sabia comportar-me, els meus títols i la meva experiència professional no es reconeixien. A sobre, no tenia carnet de conduir, així que no podia presentar-me per a cap feina! Mentre que al meu país era independent, una periodista plenament realitzada, aquí em veia com una estrangera en un món desconegut. Havia de començar una nova vida: aprendre francès i tornar a estudiar amb més de trenta anys.

Tot i així, estic orgullosa d’estudiar a la Universitat de Rennes. I en francès. Però entre aquesta llengua i jo sembla que s’interposa una barrera insalvable. Tot i els meus esforços per dominar-la, encara no em sento del tot còmoda per llegir-la i escriure-la, cosa que em fa sentir vergonya: mare, no concebo que les teves netes, Isis i Elsa, em vegin com jo et veia a tu de petita, com una “mare analfabeta”! Això em bloqueja, em fa perdre confiança.

Mare, ets el més valuós que tinc en aquesta vida. Trobo a faltar la teva presència, el meu país i la meva cultura, però només lamento una cosa: haver nascut dona en aquella societat. Sempre ho he lamentat, des de la meva infantesa. Tenir una filla, per a tu i per a totes les mares, els altres pares, suposa una càrrega, lligams i obligacions. ¿És per això que a les nenes se les castiga amb l’ablació al nostre país? I tu, mare, ¿també vas voler castigar-me decidint la meva ablació? ¿O volies protegir-me? No vull que me’n donis una resposta, ni tampoc que estiguis trista. Sé que l’única cosa que vas fer va ser reproduir el que et van infligir a tu, igual que a totes les mares de la teva època.

Avui soc jo mare de dues filles i m’entristeix que creixin lluny de tu. Es neguen a parlar egipci, malgrat la meva perseverança. Però vull veure-les créixer en llibertat, amb els seus pensaments i els seus cossos, en una societat que no les castigarà per ser dones, que les respectarà i les protegirà com a tals, amb virginitat o sense.

T’estimo, mare, però no tornaré. Soc un arbre que han arrencat d’arrel i han replantat en una altra terra, més propícia. Sempre em quedaran arrels profundes allà, a casa teva, però s’han ramificat i entrellaçat amb altres de noves i han arrelat profundament en la meva segona pàtria. Soc un arbre nodrit per dues terres.

T’estimo, mare, des del més profund del meu cor; ja no t’odio. T’estimo més des que soc mare; només ara entenc que no ha sigut fàcil per a tu. T’estimo i et perdono. T’estimo i sento que no hagis pogut viure la teva vida, lliure i per tu mateixa; tu mai has conegut els plaers, ni l’alegria de la cultura.

T’estimo, mare, i et dono les gràcies perquè m’has educat i m’has permès ser l’antítesi del que ets.