Alguns mitjans de cert prestigi internacional s’han fet ressò de la reactivació d’una tendència tan poc versemblant com desmotivadora. És el vabbing, una paraula composta de vagina, que en català no necessita traducció, i dabbing, que és una acció que en anglès fa referència a aplicar una substància en petits tocs. Ja teniu una pista aproximada de la pràctica. El terme va aparèixer cap al 2018 als Estats Units en pòdcasts sobre sexualitat i es va escampar en fòrums de consulta. Més tard, a través de la proliferació de les xarxes socials, el concepte va tornar a agafar embranzida gràcies a tiktokers que buscaven narratives que cridessin l’atenció. El vabbing consistiria en la simpàtica aplicació de petites quantitats de flux vaginal als punts sensibles del propi cos on tradicionalment es posen unes gotetes de perfum. La finalitat de l’invent és, no ho diríeu mai, la seducció implacable. Aquella que espera tombar al matalàs l’adversari amb quatre magarrufes ràpides. Els peculiars defensors de la pràctica asseguren que aquest fluid actua com una eina d’atracció sexual molt potent, com ho farien les feromones en el cas d’alguns mamífers. No sé si cal dir-ho, però, ni que sigui per raons sanitàries, no ho proveu. No hi ha cap estudi científic que hagi donat per bona aquesta teoria ni mai s’han pogut demostrar els seus efectes reals més enllà de les paraules dels influencers que asseguren nits de cacera eficaç. En qualsevol cas, aquests personatges més aviat tenen tendència a inflar les proeses per garantir la fidelitat de les visites i no pas a explicar els fracassos o l’absoluta inoperància dels seus consells. La comunitat científica ni tan sols ha acceptat la possibilitat d’un efecte placebo com a resultat de l’experiment. Ara bé, la capacitat d’autosuggestió de determinats individus pot ser, sens dubte, tan infinita com delirant. L’estultícia també.

El vabbing ens diu més sobre les inèrcies digitals i culturals que no pas sobre la ciència o la sexualitat. Connecta amb aquesta espectacularització de la intimitat, on tot allò que era privat ara esdevé alliçonador, cridaner i morbós. També evidencia la intersecció entre el món digital, les pseudociències i el cos, especialment el femení. Amb l’excusa d’un suposat empoderament s’ha caigut en una comercialització del cos, que s'ha convertit en un camp de batalla per la venda de productes, pràctiques per a la perfecció estètica i explotació de la sexualitat. El discurs de l’autoacceptació i de la reapropiació d’un discurs honest amb la realitat de les dones ha acabat en mans de xarlatans i de la indústria cosmètica fins a portar-ho a extrems ridículs. El foment i legitimació del desig amb consciència i l’autoexperimentació alguns els han fet desembocar en una addicció a la recerca del miracle a través de noves pràctiques inversemblants que provoquen frustració, ja sigui a l’hora d’aprimar-se, d’abellir-se o de triomfar sexualment.

En un moment en què s’està lluitant i divulgant per unes relacions sexuals i sentimentals saludables, allunyades d’uns patrons d’idealització romàntics, hi ha tot un ramat de farsants que insisteixen en teories que continuen equiparant la conducta de l’ésser humà a la d’unes bèsties primitives que es mouen per un instint desenfrenat i incontrolable. Potser hi ha algú que confia que amb una sessió de vabbing, només creuar la porta del bar li saltarà a sobre l’home o la dona dels seus somnis arrossegats per uns efluvis inexplicables que han excitat el seu bulb olfactiu. Deu ser la mateixa gent que, a les dotze de la nit, potser surt a llençar les escombraries i ho deu aprofitar per fer una pixaradeta a les cantonades de casa amb l’esperança que els mascles o femelles del barri tinguin coneixement de la seva presència i predisposició a la còpula.