La marca Skims de Kim Kardashian és un exemple clar d’estratègia per generar rebombori i escàndol –no només per vendre, sinó perquè es parli del producte, encara que sigui per rebuig–, massa sovint en contra de les grans conquestes feministes. En el passat ja ho va aconseguir amb les faixes modeladores, la banda de compressió facial o els sostenidors amb mugrons, i ara li toca el torn a un tanga molt especial: diminut, de malla transparent i amb pèl artificial que simula un pubis poblat. Està disponible en dotze tons diferents, i l’anunci assegura que “la teva catifa pot ser del color que vulguis”. Aquesta peça, de fet, no és nova: recupera una idea que John Galliano va desenvolupar magistralment per a Maison Margiela el 2024, que, al seu torn, té antecedents en les propostes reivindicatives de Jean Paul Gaultier i Vivienne Westwood. Sense gens de ganes de fer-li el joc a Kardashian ni alimentar la polèmica, aquest llançament és una oportunitat per parlar de la perruca púbica (merkin en anglès o bisoñé en el nostre imaginari popular), que ha tingut un discret però rellevant protagonisme al llarg de la història.

En l’art, les representacions femenines gairebé mai mostraven pèl púbic, per convencions morals i religioses. El pèl corporal s’ha associat al món humà i mortal, mentre que les divinitats apareixen rasurades i intocables, ja que la manca de pèl simbolitzava innocència, joventut i puresa. Durant el Barroc i el Rococó, algunes representacions eròtiques o cortesanes suggerien pubis amb pèl, però de forma parcial i estètica, sovint geomètrica. No serà fins a L’Origine du monde (1866), de Gustave Courbet, que aquest ideal es trenca: el cos femení es mostra real, sexual i humà, sense decoració ni idealització. Aquest tipus de representacions, però, eren només visibles en contextos privats o pornogràfics, mai en art acadèmic o religiós, i caldrà esperar fins a les dècades de 1970 i 80 perquè artistes com Carolee Schneemann o Lynda Benglis impulsin el gran canvi social, amb la llibertat sexual i la reivindicació del realisme corporal.

El pèl púbic també ha tingut un paper com a fetitxe sexual i eina de seducció. Madame du Barry, amant de Lluís XV, després de patir una violació per part del seu cunyat, va perdre el pèl púbic i va recórrer al perruquer reial Leonard per restaurar-lo. Sis setmanes després, amb la zona restablerta i poblada, va poder reprendre les trobades íntimes amb el rei sense risc de decebre’l. Madame du Barry, així com altres cortesanes i prostitutes de l’època, feien servir perruques púbiques per dissimular calvícies provocades per malalties venèries, decorades segons les modes rococó.

Hollywood va introduir l’ús habitual de merkins per protegir la intimitat de les actrius i complir amb les restriccions del codi Hays. Encara avui, aquestes perruques s’utilitzen al cinema per mantenir la veracitat històrica i cobrir marques de depilació parcial o “imperfeccions” en escenes de nus. Films com El llop de Wall Street, El lector o Joc de trons n’han fet ús, i Hollywood compta amb dissenyadors especialitzats en aquesta minuciosa artesania, que creen merkins adaptats a cada actriu, reproduint estils històrics, com els frondosos pubis dels segles XVII–XVIII, sense trencar la narrativa cinematogràfica.

Tot i que el tanga de Kardashian és més màrqueting que reivindicació, posa de manifest com el control sobre el pèl corporal ha estat, al llarg de la història, un instrument tant de subjugació com d’emancipació femenina. Tant el pèl generós al pubis dels 80 com l’absència total a principis dels 2000 van ser dictats, en bona part, per la influència de la pornografia i, per tant, per les preferències sexuals masculines. És interessant, doncs, que el pèl d’aquesta zona deixi de ser determinat pel desig aliè i es consideri simplement un mecanisme corporal fonamental per a la salut íntima.