Expliquen els responsables de Vallribera Arquitectes que la idea d’aquesta casa va néixer en plena pandèmia. Una parella amb un fill tenien el desig de poder viure a Cornellà de Llobregat com ho feien al lloc d’estiueig. Vivien en un pis, i quan el confinament va prohibir les escapades van veure que l’habitatge ideal per a ells seria un que els permetés tenir un espai exterior amb una mica d’hort i “trobar cada vespre el que abans buscaven a la natura”, segons escriuen a la memòria del projecte els arquitectes Llorenç Vallribera i Aleix Gil, de l’estudi amb seu a Sabadell.

Expliquen també que ben aviat van trobar un solar a Cornellà mateix, un solar que tot i estar envoltat de blocs de pisos resultava molt adient per edificar una casa entre mitgeres que es pogués entendre com “un refugi dins la mateixa urbs”. Per aconseguir-ho va ser essencial la primera decisió que van prendre: enretirar la casa del front de carrer. I és que encara que la normativa municipal els obligava a fer una façana tocant la voravia i en línia amb les dels veïns, ningú no podia impedir que allò fos només una primera façana, que amagaria la vertadera imatge del cos de la casa. Així, la façana del carrer –en una combinació estratègica de lames de fusta, portal d’entrada de persones i una gran porta de garatge– és l’avantsala d’un primer espai vital, amb una gran claraboia que s’obre i es tanca automàticament i que, amb aquesta condició d’espai exterior i interior, serveix per a múltiples usos: és porxo d’hivern, és garatge on carregar o buidar la càmper de la família, però també és sala de joc, de dinars amb els amics i espai per al bricolatge. Pot ser qualsevol cosa i diverses alhora. 

A vegades cedir metres quadrats del futur habitatge per dedicar-los a guanyar vida és una bona estratègia. Diuen els arquitectes que això s’ha pogut fer perquè la família que hi havia de viure és d’aquestes que entenen que el luxe és tenir el que un necessita i no tenir de més. Ells en tenien prou de comptar amb un dormitori per a la parella i un per al seu fill –no necessitaven dormitoris per als convidats–, i així els han pogut fer al pis superior, cadascun amb el seu bany i la seva terrasseta. No necessitaven una casa més gran.

En tot cas, aquella decisió d’endarrerir l’emplaçament de la casa els ha portat a guanyar un jardí i un pati, aquest al davant de la casa i l’altre, amb hort, al darrere. A més, la doble façana els garanteix la privacitat, sobretot respecte dels edificis del davant, i permet que les obertures del dormitori principal i de la sala, cuina i menjador –un espai unitari a la planta baixa, tot ell dedicat a la vida col·lectiva i bàsicament diürna– puguin ser molt més generosos. Volien viure en una casa de la ciutat amb tot el que els oferia un habitatge per a les vacances. I ho han aconseguit.

És més, els propietaris tenien un altre desig, lligat al record de les cases on passaven els estius: els agradava la materialitat d’aquelles cases, especialment als sostres. Sí, volien donar un cert protagonisme als sostres. Per això els responsables de Vallribera Arquitectes van decidir treballar amb construcció tradicional de parets de càrrega i forjats unidireccionals, que serien de biguetes de formigó i revoltons ceràmics mallorquins. Així, recordarien les cases antigues, tot aplicant, però, les tècniques contemporànies per poder tenir aquest espai diàfan que és la sala, cuina i menjador tot lliure de pilars. Els sostres vistos ara tenen la presència desitjada i un pes que es contraresta amb la blancor de la casa, de la cuina, de l’escala, així com amb la lleugeresa del parquet de fusta clara, que aporta neutralitat a l’ambient sense deixar-li de donar una notable calidesa plena de naturalitat.