Una casa com un poblet: la reforma d’un mas l’obre al camp que reviu

Els estudis de l’arquitecte Jorge Vidal i del dissenyador i interiorista Marcos Catalán, tots dos ubicats a Barcelona, van unir esforços, i sobretot coneixements i idees, per respondre a la voluntat d’uns clients privats de donar una nova vida a unes cases i una explotació agrícola i ramadera que havien quedat en desús. En una finca al municipi de Garciaz, a Càceres, en el context del buidatge de l’Espanya rural, la motivació d’aquest projecte per als propietaris –i també per als autors– era que la rehabilitació d’aquell vell mas servís com a refugi entre la immensitat del paisatge; però també com a finestral des del qual contemplar com reviu tot aquest camp que té al voltant. Ho han aconseguit amb escreix, perquè el projecte, que du per nom Cortijo Jamonero, ha obtingut ja nombrosos reconeixements i alguns premis tan significatius com el FAD d’interiorisme 2023 i el BEAU XVI de la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme.

Sí, per als autors era essencial recuperar la tipologia tradicional del cortijo extremeny, d’aquí el nom del projecte. Però també donar sentit, habitabilitat, relació entre espais i una certa unitat al conjunt format per distintes construccions, antigament unes destinades a les persones i les altres als animals –una per als porcs, una altra per a les ovelles, una per a les gallines, però també per guardar la collita i per assecar el gra–. I així s’anaven reunint cases i casetes sovint al voltant d’un nucli central o pati. Aquest és l’esperit que Vidal i Catalán van voler recuperar i potenciar la imatge (i el sentit) d’un conjunt d’habitatges que es contemplen com si fossin un poblet, en el qual unes construccions es relacionen físicament amb les altres –s’hi uneixen per una galeria– per configurar una única casa. I unes altres, com és el cas de l’antic graner, mantenen la seva independència perquè és el que es vol per a una caseta per allotjar la família o els amics en les visites ocasionals.

És un projecte complex, amb múltiples fronts, però així i tot, la intervenció de l’equip que han format l’arquitecte i el dissenyador es pot sintetitzar en una sèrie d’eixos i premisses que han acabat per donar singularitat al renovat mas. D’una banda, descobrir la pedra dels murs gruixuts, que estaven terracats i pintats, i fer-ho tant a l’exterior com a l’interior dels habitatges. Descobrir també els sostres i potenciar-ne la inclinació i la presència donant molta visibilitat a les bigues i l’espai que hi ha entre elles. Amb això, no només s’ha donat una gran materialitat dins i fora de les cases, sinó també una calidesa que ajuda a aconseguir aquesta imatge de refugi protector, tan necessari quan el temps té manifestacions extremes. Un paper important, en aquest sentit, el juguen les grans xemeneies, que se situen en posicions estratègiques al mig d’espais oberts, sense murs centrals, i especialment significats, amb una materialitat granítica i un aspecte gairebé totèmic: la llar de foc com a element que potencia la sensació de protecció, però també com a mirall perquè qui observa el foc s’observa a si mateix. 

Cap a dins per mirar cap a fora

I si s’ha aconseguit que tant a la casa principal (constituïda per diversos cossos) com a les que es reuneixen al voltant del pati central i d’entrada s’ofereixi aquesta sensació de refugi entre la immensitat del camp i les inclemències, és perquè un altre dels eixos del projecte ha estat que aquesta vida a l’interior no deixi de banda la que hi ha a fora. D’aquí que a les principals estances de la casa i en llocs escollits amb molta cura es dissenyessin grans obertures per integrar el paisatge dins la casa, per observar-lo com cobra vida i per gaudir de la seva bellesa. Així moltes d’aquestes finestres amb grans marcs de fusta es conceben per ser habitades, per seure-hi, per emmagatzemar-hi llibres o objectes, per estirar-s’hi, relacionant la vida dins la casa amb la que hi ha a fora.

La intervenció en aquest vell mas s’ha fet, a més, servint-se dels materials i sobretot dels oficis i l’artesania que hi ha als pobles dels voltants. Conscients de l'absència d’una indústria de proximitat, Vidal i Catalán han fet servir pedra i granit de les pedreres veïnes; han aprofitat la tala de castanyers per fer bigues, mobles i fusteria; els artesans locals han fet les cuines, els banys i els grifons, i així tot. Però tot això, a més de reduir l’impacte de la construcció, imprimeix caràcter, que és allò que té ara aquest vell mas.